Una terra solitària

Amb quatre mots: àgil, fresca, actual i ben escrita (tres generacions, tres veus, tres maneres d’afrontar la vida i el futur)
Recomanada per:  el juny del 2011 la recomanava l’Espolsada – i me’l vaig apuntar-, però no ha estat fins la lectura d’un apunt del Llegeixes o què?! d’un altre llibre de l’autora que realment l’he buscat per llegir-la.
 
“Escriure a raig” , pim-pam, com si res. Envejable. Fa molt poc que segueixo el seu blog però em van meravellar de seguida. Les seves entrades, fresques, dinàmiques, parlant més que escrivint, pim-pam, com si res.  Això és el que trobem al llibre, una escriptura gens carregada, neta, com escrita al dictat d’algú que t’explica una història. La novel·la té una estructura singular, s’hi barregen tres històries, la vida de tres dones; àvia, mare i filla, alterant-se sense avís, d’un paràgraf a un altre. Al principi em va costar una mica seguir-li el fil, però quan t’atrapa, la lectura es fa fluida, àgil i et trobes seguint aquesta història a tres veus gairebé sense parar. He dit a tres veus, són tres dones, però, tota la història l’explica la Maria, la néta.
“Qui perd els orígens, perd la identitat, insisteix en Raimon, en una cançó que sempre, sempre em fa pujar un nus a la gola. Tota la vida he pensat més cap a on anava que d’on venia, és veritat. I si els meus orígens, en realitat, fossin a la projecció que m’he fet sempre del meu futur, a la persona que sabia que esdevindria, i no al meu passat? Però quin és, el meu passat? El que estudiava a l’escola, el de Jaume I, o el d’un poble perdut que he visitat un únic cop i on vaig perdre, mig dit quan tenia quatre anys?”
La novel·la parla de la immigració. D’una dona que, carregant els fills, se’n va del poble andalús on viu per trobar-se amb el marit que fa anys que viu al Maresme, des d’on li envia els diners per sobreviure.  Deixarà la terra que estima però on es troba sola i desemparada i comença el viatge per arribar a una altra terra, on, envoltada de tots els qui estima, aprendrà a conviure-hi i respectar. El llibre, però, més que centrar-se en la immigració i el procés d’integració, ens parla de la força de voluntat i de l’empenta de dues dones molt diferents,. Dues dones que no volen renunciar a viure millor, i per això, lluiten per a sortir del pou on es troben. Així, la María àvia i amb accent tirarà endavant la família, mentre que la néta, la Maria sense accent, heretant la força de l’àvia a qui no ha conegut mai, sortirà de l’ambient de misèries on sempre ha viscut per a viure una vida tan normal com la que ella s’ha creat “<La meva vida normal>, que dic jo, va resultar una mica  <anormal>”, però al capdavall és la seva vida, la que finalment ha escollit i la que vol viure.
Centrant-se en aquests dos personatges femenins, forts i segurs, la Bel Olid, ens parla dels temes que preocupen a l’àvia i la néta, i ens adonarem que el canvi generacional quedarà prou pales pel tipus de problemes als quals s’han d’enfrontar. Mentre que l’àvia ha de sobreviure a la misèria, la fam i la preocupació de tirar endavant una família, la néta ha de sobreviure al seu propi nucli familiar; el rebuig, l’enveja, els abusos i la seva sexualitat. La mare, que seria el pont entre les dues generacions no és ni la dona forta que era la seva mare, ni la dona intel·ligent que serà la filla, ni s’ha integrat ni té aspiracions, viu el paper que li ha tocat, sense voler mirar endavant, sense futur. Una novel·la transgeneracional que busca el sentit vital, cultural i social de les seves protagonistes i on, segons sembla, s’hi  poden trobar “trossets autobiogràfics en alguns detalls i frases d’alguns personatges secundaris.” diu la mateixa Bel.
Banda sonora, les ressenyes que he llegit parlen de la banda sonora del llibre i sí, en molts casos la narradora ens diu quina música està escoltant o què vol escoltar; Raimon, Manel, Mishima, Roger Mas… la veritat és que no m’hi havia fixat. Jo hi afegiria la  sonoritat de la mare, aquest andalús castís que utilitza i que, tot i no ser pròpiament música forma part de la sonoritat de la novel·la. “-Eh que la Amaranta eh mu lista, máh lista que tú, lo que pasa eh que no le da la gana. Pero cuando se ponga, ya veráh. Échate a temblá.”
És un llibre curtet que, o t’atrapa i en gaudeixes o no t’agrada, crec que és així de simple i senzill. Un cop superat el meu primer escull he de dir que m’ha agradat llegir-lo. El llibre, com explica la mateixa autora, fou escrit en molt pocs dies per arribar a temps a presentar-lo al Documenta.
També n’han parlat DeLectura, L’Espolsadallibres i Vilaweb entre altres. 

Indirectament, l’apunt del blog  Llegeixes o què?!  del llibre Les heroïnes contraataquen de la Bel Olid.
El llibre

Títol:Una terra solitària, 2011 Editorial Empúries, pàg. 118
Premi: Premi Documenta de narrativa 2011

 

Bel Olid (Mataró, 1977)
LaautoraBelOlidnuevoPremi_54136794781_51347059679_342_226_thumbEstà especialitzada en traducció de cinema i literatura, i ensenya llengua a la UAB. És autora de l’assaig Heronïes postmodernes: models literaris contra l’universal masculí (Premi Rovelló 2010).
http://belolid.wordpress.com/

 

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

20 thoughts on “Una terra solitària

  1. SUNo Gravatar

    Ep, bon apunt! I no només perquè em cites al començament i al final (gràcies!) sinó perquè parles d’un llibre que t’ha arribat al cor i això -em penso- que és de les millors coses que t’ha de passar quan llegeixes…

    Celebro que t’hagi agradat i, si pots, llegeix el de Les heroïnes… No et decebrà!

    Abraçada lectora!

    SU

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No diria tant com arribat al cor però m’ha sabut enganxar. M’ha agradat la vitalitat i la frescor que s’hi desprèn.
      Ja tinc apuntat el llibre de “Les heroïnes…”, però per més endavant.

      Et torno l’abraçada i, doblement gràcies ;D

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Reconec que sóc una mica especial quan llegeixo, em va costar una mica entrar en la història, però després la veritat, m’ha agradat. Hi ha moltes cosetes amagades que expliquen moltes maneres de veure la vida, està bé.

      Respon
  2. BotikaNo Gravatar

    Aquest me l’apunto, per la ressenya diria que trobaré tocs de la meva biografia. Només 118 pàgines? No t’ha semblat curt?

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Curtet, curtet, m’has fet mirar una altra vegada les pàgines per si m’havia colat, sí, curtet, curtet.
      Crec que tots tenim una miqueta d’aquestes tres històries ja sigui per haver-les viscut directament o d’una forma indirecte. Espero que t’agradi.

      Respon
  3. EL BLOC DE SAM ENFOTNo Gravatar

    Sembla interessant i dels que t’atrapen, no? Mirarem de fer un forat per llegir-lo.
    (Ara m’he agafat un “sorbet de llimona” per desentumir-me del Jo confesso, i la llimona se m’està fent agra…)

    Respon
  4. Jordi DorcaNo Gravatar

    La terra solitària em fa pensar en moltes menes de solitud. I en molts sentits. Aquest títol em suggereix que l’enyorança, el desemparament, no és sols el de les persones, sinó -i sobretot- el de la terra, la terra entesa com a mare, com a mare dels fruits que no dóna, dels fruits que se’n van. La terra no estimada i, per tant, la dona no estimada, la dona-mare no escoltada, potser.
    Els orígens de Raimon continuen essent una gran veritat.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      És un tema molt sensible i a vegades es fa complicat parlar-ne. Qui ha de marxar del lloc on ha nascut, obligat per la misèria en la que viu, em fa mal. El mateix mal que em fa veure qui no s’adapta i estima la terra on és acollit. Si jo hagués de marxar d’aquesta terra que tant estimo, sense oblidar-la MAI, m’adaptaria i estimaria la terra que m’ha acollit.

      Aquí ens presenta tres generacions, l’àvia que tímidament s’hi adapta un cop superat el sotrac inicial, la filla que viu completament desarrelada i la néta que, ja no té res a veure amb la immigració i forma part del país que va acollir l’àvia. Però, mirant de reüll aquell trosset de terra aspre que l’àvia va haver de deixar. Hi ha però, una altre terra, més personal, la que cadascuna d’elles ha de conrear per tirar endavant.

      Excel•lent en Raimon (m’ha agradat molt el plantejament que fa la néta sobre els seus orígens)

      Respon
  5. carinaNo Gravatar

    Jo també me l’apunto, m’interessen molt els autors de la meva generació, m’hi sento més identificada. He arribat un punt que no llegeixo ningú que hagi nascut abans del 1970, suposo que ho superaré algun dia, deu ser la crisi dels 30 i pico. Excel·lent ressenya, petonets

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Em fa gràcia les manies que tenim tots plegats, a vegades, alhora de triar un llibre. Si l’autor té la meva edat pots estar segura que l’agafo, i de moment , no m’ha anar gens malament, és allò tan simple que és diu de l’any de la bona collita 😀

      És un llibre molt fresc, espero que t’agradi.

      Respon
  6. mientrasleoNo Gravatar

    Si algo bueno se puede decir de un blog es que me aporte lecturas. Las que voy recogiendo de aquí son fantásticas.
    Me apunto también esta
    Gracias y besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Mis lecturas son muy personales, si te sirven para hacerte con nuevos libros me parece perfecto, para mi es estimulante y gratificante a la vez. Espero que te guste.Gracias.
      (yo ya he recogido unos cuantos de tu larguísima lista…)

      Respon
  7. ToniNo Gravatar

    Una ressenya molt exhaustiva. Gràcies perquè sempre ens remarques textos que havien quedat mig oblidats. Podries citar l’adreça del bloc de l’autora, que comentes en l’entrada?

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Ostres, ara he vist que no havia posat l’adreça del seu blog. Tot arreglat, ja la tens penjada.
      Ja veuràs, és un blog molt personal i diferent, a mi em va agradar.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top