Vi de solitud

Amb quatre mots: narració autobiogràfica, freda i commovedora (prosa de qualitat al servei dels personatges, les descripcions i l’ambient)
Recomanada per:  tenia ganes de llegir algun altre llibre de l’autora després de Els gossos i els llops.
El llibre
Títol original: Le Vin de solitude, 1935
Títol Traducció: Vi de solitud, 2009 La Magrana. Traducció Anna Casassas, pàg. 236
És el segon llibre de l’autora que llegeixo i, per tant, no m’ha sorprès la brillantor de la prosa, la fredor descriptiva dels esdeveniments ni la delicadesa en els detalls descriptius. Tenint en compte que es tracte d’una de les novel·les més personals i autobiogràfiques i, saben l’odi que sentia per la seva mare, no es fa estrany veure la fredor amb que escriu el què descriu i explica.
Una vida familiar carregada d’una atmosfera angoixant i un sentiment de buidor dins un ambient opressor i trist. Una vida plena de soledat, alimentada per la rancúnia i odi envers la seva mare i tot el que l’envolta i representa. Si realment, ni que sigui una mica, reflecteix les relacions que mantenia amb la mare, aquestes havia de ser no només dures per a una nena, sinó cruels i plenes de desamor. Les relacions amb el pare, encara que diferents, deixen molt que desitjar ja que ell, que estima a la filla es deixa portar per l’afany dels diners i la necessitat de mantenir el matrimoni al preu que sigui. 
El resultat, una nena sense caliu familiar que passarà els millors anys de la seva vida sota la tutela de qui realment la va ensenyar i estimar, la senyoreta Rose, la institutriu francesa. Només amb la mort d’aquesta es veu capaç d’intentar enfrontar-se al seu destí i a la seva mare, ja que ara no ha de patir perquè ningú li faci mal a traves de la senyoreta Rose. Una venjança, pausada i sense preses, que anirà gestant sense gairebé voler-ho, per tornar-li a la mare el dolor sofert. Fins que la mort del pare, trenqui l´últim lligam familiar i realment es senti alliberada, en una soledat, ara si, volguda i desitjada.
El llibre està dividir en quatre parts que corresponen als viatges que farà la família fugint de la guerra. Viatjarem de Kíev a Sant Petersburg, Finlàndia i França, on el fred físic sembla més agradable que el fred emocional. Uns paisatges rics en detalls, bonics i acollidors, malgrat la neu, el vent i la gelor. La història en si és fa dura per la relació familiar que s’hi descriu que supera en escreix el dolor que podria haver suposat viure en una època presidida per la gran guerra de la qual la família ha de fugir.
La novel·la està escrita en tercera persona però sota la mirada de la Hélène, des que té vuit anys fins que ja és major d’edat que, en aquella època era als vint-i-un. L’autora posa en boca de la nena la crua realitat familiar i, en molts casos, la nena actua i pensa com una adulta, com l’Infant que ha perdut el do de la innocència, l’espontaneïtat i l’alegria adquirint un cinisme i unes reflexions propis dels nens que s’han hagut d’espavilar i madurar abans d’’hora. No la veiem ni feliç ni alegre i, els pocs cops que ho fa, serà per relacionar-se amb un home casat, mai amb gent de la seva edat. La duresa de la relació amb la mare la fa ser una nena desperta, reflexiva i a voltes freda, que veu què passa al seu entorn i que sap quan ha de callar. Una nena infeliç i solitària que només es relaciona amb la Rose, la institutriu. Aquest caràcter li servirà per tenir la capacitat d’esperar i decidir quin és el millor moment per venjar-se de la mare, però sobretot, saber què és el que li pot fer més mal: perdre l’amant i sentir-se vella. El dia que descobreix que pot seduir l’amant de la seva mare es sentirà forta, encara que l’envaeixi el dubte de veure’s actuar com ella. Tot i així, serà el moment esperat per la venjança.
Més que la història en si, m’ha agradat moltíssim aquesta prosa treballada i subtil que, sense enfarfegar, fan que la lectura sigui àgil i plàcida. Un ambient que talla per aquesta doble fredor, la dels sentiments i la física que és, sens dubte, el que fa que quan llegeixes el llibre et quedis atrapat en el relat. I uns personatges que viuen a l’ombra de la realitat de l’autora i que per aquest motiu, segurament, es fan en molts aspectes més odiats i, en el cas de la Hèléne, més estimats. Tot i ser un bon llibre vaig gaudir més de l’ambient, els personatges i la història de Els gossos i els llops.
“Tenia deu anys; sentia amb una mena de plenitud embriagadora el plaer dur i amarg de ser viva.” pàg. 54
“…M’he fet gran, vella… Que vell que es pot ser a dotze anys…
Bruscament se sentia àvida de solitud, d’una solitud total, de silenci, d’una malenconia amarga per impregnar-se’n l’ànima fins a saturar-la d’odi i de tristor.” pàg. 80
“No feia vent, però de la terra en pujava un baf gelat. S’enfilava alegrament a l’assalt del cel negre, de les estrelles, que sota el seu alè vacil·laven com espelmes al vent. Tremolaven, se’ls esmorteïa l’esclat, com miralls entelats per la respiració…” pàg. 123

 

Tastets
Atarantat –ada adj. || 1. Esmaperdut, privat del lliure exercici de les facultats anímiques per la intensitat d’una impressió sensitiva o sentimental (Cat., Val.)
“I damunt de sòcol, amb la cara atarantada, amenaçant la seva ciutat adormida, però els carrers ja eren només tenebres, perfums, murmuris, les últimes piuladisses endormiscades dels ocells, ombres lleugeres dels ratpenats contra la lluna…” pàg. 60
Xurriaca (i ses var. dial. suriaca i surriaca), usat sovint en plural: xurriaques. f.
|| 1. Instrument compost d’un garrot que a un cap duu una llendera o una tira de cuiro i serveix per a pegar a les bèsties o per a incitar-les a caminar fent petar la corretja o corda (or., occ.)
“Al seu voltant, les cintes i les llargues trenes de les noies fuetejaven com xurriaques la cala d’Hélène, quan la dansa feia que les parelles topessin les unes contra les altres.” Pàg. 135
Irène Némirovsky (Kíev, 1903Auschwitz 1942)
irene-nemerovsky1Fugint de la revolució russa es trasllada a París l’any 1919, on va obtenir la llicenciatura en lletres a la Sorbona. Morí en el camp de concentració d’Auschwitz on fou deportada.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

27 thoughts on “Vi de solitud

  1. Mónica-serendipiaNo Gravatar

    Doncs, malauradamente, encara no he llegit res d’aquesta autora però m’ha captivat el “tast” de las seva prosa que ens portes. Em sembla molt apassionada. Prenc nota.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      La prosa és senzilla i molt efectiva. Els personatges dels dos llibres que he llegit són molt freds però també commovedors. Em va agradar més “Els gossos i els llops” i, encara que en els dos hi ha un fort componen autobiogràfic, el segon, des del punt de vista de la nena (ella) és dur . Te’ls aconsello.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Diuen que el millor és “Suite francesa”, encara no l’he llegit. Jo vull llegir “El ball” i la Suite. Mira’t una mica la seva traumàtica biografia.

      Espero que si et decideixes t’agradin.

      Respon
  2. AinetaNo Gravatar

    Ja t’ho vaig dir a l’altra ressenya de la Nemirovsky. L’unic llibre que he llegit d’aquesta autora em va agradar molt. Hauré de cercar un moment per llegir-ne un altre. Aquesta sembla una bona opció.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Tinc pendent “Suite francesa” i “El ball”, crec que els dos que he ressenyat et poden agradar. L’estil i la força és igual en els dos llibres.

      Respon
  3. CarmeNo Gravatar

    Només he llegit d’ella la “Suite francesa” fa molt temps. Potser no vaig ensopegar el bon moment, però no em va entusiasmar… potser s’ha de tornar a intentar llegint-ne un altre.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      En les lectures ja passa això de no ensopegar el millor moment, sap greu però no s’hi pot fer res. Tornar-ho a provar amb un altre llibre a vegades ajuda, reconec que costa, però.

      Els dos que he llegit crec que et poden agradar, el primer “Els gossos i els llops” ens parla de moltes coses però la protagonista és una pintora bohèmia 🙂

      Respon
  4. OffuscatioNo Gravatar

    Hace mucho tiempo que tengo ganas de leer algo de Irène Némirovsky, pero, entre un libro y otro, todavía no tengo ninguna de sus novelas en la estantería. Respecto a la que nos traes hoy, aunque me suelen gustar esas atmósferas angustiantes, me parece que estamos delante de una historia muy muy dura. Al mejor, debería empezar con algunas páginas menos amargas, ¿no? Por cierto, la reseña te ha quedado estupenda.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Este libro es quizás el más autobiográfico, y si conoces algo de la autora (odiaba a la madre y como judía fue perseguida hasta que murió en Auschwitz) ese dolor y rabia se palpa en los libros que he leído. La prosa de calidad al servicio de las descripciones y personajes que aunque aparentan sencillos, no lo son.

      Creo que todos sus libros contienen amargura, de los dos que he leído si quieres, empezaría por “Els gossos i els llops” , “El baile” es muy cortito y según he leído muy bueno también (yo lo tengo pendiente).

      Respon
    • OffuscatioNo Gravatar

      Vale. Quizá siga tu consejo y empiece con “El baile”. No creo que esté mal empezar con una novela cortita para descubrir si me gusta la prosa de la autora. ¡Gracias!

      Respon
  5. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Tengo tantas ganas de estrenarme con esta autora. Recuerdo además que me costó mucho leer tu reseña de Els gossos i els llops porqu no se abría, era un libro menos conocido para mí, sólo había oído hablar de 2Suite de francesa” y de “El otoño de las moscas”. Estoy seguro de que es una autora que me va a encantar así que creo que leeré algo de ella tan pronto como pueda pero no sé muy bien por donde empezar :)Creo que es una autora que me va a dejar “atarantat” 🙂 Una abraçada 🙂

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Hay trocitos de éste libro que realmente te dejan “atarantat”, son duros porque los ves a través de los ojos de una niña, la misma autora, y quizás ayudan a comprender la frialdad con la que son escritos y descritos.

      Al final te atreverás no sólo a leer en catalán sino también a hacer una reseña.

      Moltes gràcies!!!

      Respon
  6. CarolNo Gravatar

    De momento sólo he leído “El baile” que me encantó y tengo en casa “Suite francesa”, yo creo que esta autora va a ser de esas de las que voy a ir leyendo poco a poco toda su obra, porque libro suyo que veo, libro que me interesa, además de que me gusta mucho su forma de escribir. Un abrazo

    Respon
  7. Glo.Bos.blogNo Gravatar

    Per la teva complerta ressenya intueixo que aquest llibre, tot i sent tan bo, no m’agradarà. Pot ser en un altre moment en vindrà de gust llegir-lo.
    Gràcies!

    Respon
  8. mientrasleoNo Gravatar

    Me gusta mucho Nemirovski, el tono pausado en sus palabras y la visión intimista que trasciende de ellas me parece muy especial. Voy poco a poco recolectando títulos suyos
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Son lecturas que se han de dosificar. A mí me gusto mucho el primer libro que leí “Els gossos i els llops” quizá porque no me esperaba no sólo el tono tan intimista sino la frialdad de algunos de sus personajes. Seguiré leyéndola gustosamente.

      Respon
  9. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Sólo he leído de esta autora “El baile”, que, aunque es tan cortita, me pareció impactante, y tengo en la recámara “Suite francesa”. Tiene una forma particular de escribir que resulta original y atractiva, Apunto este título para buscarlo. Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mi me gustaría seguir con “El baile” antes de coger la Suite. Sí, su prosa es particular y agradable de leer. Una buena escritora. Nos leemos!

      Respon
  10. Olga XirinacsNo Gravatar

    Irene és una bona autora, recomanable, a qui va tocar viure uns temps revoltats des d’una família d’amplis i profunds ressons socials. Ella, de caràcter voluntariós, rebel i clarivident, ofereix un excel·lent i viscut escenari per a la reflexió.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top