Victus – Albert Sánchez Piñol

Amb quatre mots: èpica, magistral, dura, genial (una novel·la per gaudir llegit, un relat que ens apropa a un trosset vital de la nostra història )
Recomanada per: és d’aquelles novel·les que saps que tard o d’hora l’acabaràs llegint. Novament, gràcies Montse per deixar-me el llibre.

El llibre: Victus, 2013 La Campana, traducció Xavier Pàmies, pàg. 591

 
“Si l’home és l’únic ésser que posseeix una ment geomètrica i racional, ¿per què els indefensos combaten el poderós i el ben armat? ¿Per què els que són pocs s’oposen als que són molts, i els petits resisteixen als grans? Jo ho sé. Per una paraula.”
Així comença la novel·la d’una història que arranca fa poc més de 300 anys, una melodia que ve de lluny i que encara ara segueix sonant.

Victus-quadern-de-motsA aquestes alçades fer una ressenya de Victus explicant el contingut del llibre em resulta poc atractiu, per aquest motiu opto per deixar-vos l’enllaç de La Campana, on hi trobareu des d’articles als diaris de crítics literaris a ressenyes de blogs. Faré doncs unes petites pinzellades a aspectes personals que m’han fet gaudir i recomanar la novel·la..

No és el primer llibre que llegeixo d’en Sánchez Piñol i si bé he gaudit de la seva prosa ni La pell freda ni Pandora al Congo m’han entusiasmat, tot al contrari del que li ha passat a la majoria de lectors. A mi, en canvi, sempre m’ha quedat més bon record dels contes del seu Tretze tristos tràngols, digueu-li cosa de gusto. Per què dic això, doncs perquè llegir un llibre de 600 pàgines d’un autor que d’entrada no m’entusiasme, per mi, és tot un repte.
L’altre dia vaig anar a la presentació dels clubs de lectura de la biblioteca Vapor Badia de Sabadell i en Sánchez Piñol n’era el convidat. No era allà per parlar de Victus, més aviat per parlar-nos de creació literària i de literatura en general. En vaig sortir meravellada, un home senzill, intel·ligent, coherent i divertit. Un antropòleg que escriu llibres, un escriptor que sap parlar-nos amb passió de literatura i de literatures però també de l’ésser humà, i sap com fer-ho per seduir-nos tot explicant-nos (o escrivint) tant els aspectes més vils com els més humans de la condició humana. 
Anem a Victus.
Confesso que quan vaig saber que treia nou llibre i que aquest estava escrit en castellà, vaig arronsar el nas. Les reaccions entre els lectors per l’elecció del tema -que podia semblar oportunista-  i sobretot pel canvi de d’idioma van ser qüestionades i no gaire ben enteses (jo la primera). En Sánchez Piñol ja va dir que “factors irracionals de creativitat” el van portar a fer-ho i, davant d’això el lector no li queda més remei que creure-s’ho. Però el dubte hi és i el lector ho pot acceptar, ho pot criticar o també ho pot entendre o no, però el que no podem fer és jutjar l’obra sense haver-la llegit abans. I això és el que jo he fet, això sí, tenia molt clar que volia esperar la seva versió catalana, la blava.
Victus és una magnífica novel·la, ho és per la fluïdesa narrativa, per las seva estructura, per la potència descriptiva de les batalles, per saber mostrar sense ser ni pedant ni enfarfegar l’enginyeria bèl·lica de l’època, per alegrar al lector amb la incorporació de plànols i fotos dins la narració, però també per la capacitat de saber-nos explicar una part de la història –de la nostra història- amb rigor i entusiasme, d’una forma amena i en molts aspectes didàctica, que fan que aquest llibre de 600 pàgines pugui ser gaudir per un ampli i variat públic.
Victus està escrita d’una manera molt eficaç i seductora per això el lector hi entra amb molta facilitat des de les primeres pàgines, gràcies sobretot, a la veu narrativa d’aquest vell protagonista, “el bo d’en Zuvi”, l’enginyer. Una veu que ens narra els episodis des del record de qui ha sobreviscut, i això, segurament, li facilita a Sánchez Piñol, el to irònic i el sarcasme d’en Zuvi però també li permet carregar-la d’agror i duresa davant l’absurditat de determinats episòdis.
Victus és, en definitiva, una novel·la per gaudir llegint i també per gaudir aprenent. Una novel·la que ens fa adonar de com es repeteixen els clixés; ambició, poder, política o egoisme però també valors com la dignitat, la resistència, la tolerància, l’amor o la il·lusió que en definitiva són els que mouen el món i cadascun de nosaltres. Crec però que és un llibre que es llegeix amb certa predisposició a posicionar-se, malgrat l’objectivitat i el rigor històric dels fets, perquè crec, que no es difícil, malgrat el temps passat i les circumstàncies, establir certs paral·lelismes amb la situació política i social que ens toca viure ara. I Victus és, també, una bona lliçó d’Història.


 

“El final de les guerres! Quin sarcasme. Ja ho deia Plató: els únics que veuen el final de la guerra són els caiguts en combat”(pàg.111)
“¿Com pot ser que existís un poble tan valent i tan submís alhora? Jo us ho diré: perquè Alella demostrava que la nostra gent creia molt més en les seves institucions lliures que els seus propis dirigents”(pàg.420)
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)
Albert-sanchez-pi-C3-B1ol-quadern-de-motsAntropòleg i escriptor, una de les veus més reconegudes i traduïdes de la literatura catalana actual.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

23 thoughts on “Victus – Albert Sánchez Piñol

  1. CarmeNo Gravatar

    Com tu dius molt bé… sé que l’acabaré llegint, però de moment em fa mandra la guerra i la duresa… suposo que ja trobaré un millor moment. Gràcies per acostar-me’l una mica més. Se n’ha parlat molt i crec que aquest és el primer cop que em crec (de veritat) que l’acabaré llegint (de veritat…)

    Respon
  2. BruixetaNo Gravatar

    El vaig llegir en castellà, per allò de que m’agrada, sempre que puc, llegir el llibre amb la llengua en que s’ha escrit. El vaig comprar amb certes recances, era més d’insistència del meu marit que les meves ganes, però ara l’hi agraeixo la seva insistència. També he de dir que era al primer que llegia de Sánchez Piñol, a la prestatgeria de pendents n’hi ha un parell d’ell, però no se per que Victus es va colar a primera fila tot i la meva mandra. Es un llibre per gaudir-ne, sense cap dubte!

    Respon
  3. XeXuNo Gravatar

    Jo tinc el llibre en rampa de sortida, cap a final de mes serà el seu moment, o això calculo. Sánchez Piñol m’agrada molt, he llegit la majoria de la seva obra i és un escriptor diferent, imaginatiu, original. Són qualitats que valoro molt. Li he llegit no-ficció, fantasia i també el que t’ha agradat a tu, veurem ara amb la ficció històrica més nostrada. Tothom en parla meravelles i tot apunta a que m’agradarà, però ja saps que les expectatives, de vegades… Jo el llegiré en espanyol, amb tota la peneta del meu cor, pel respecte que tinc a l’autor aquest cop he decidit fer la seva voluntat.

    Respon
  4. pons007No Gravatar

    La teva ressenya no s’assembla massa a la meva, però de totes maneres sembla que ens ha agradat el llibre però a cadascú per diferents motius, curiós xD

    Respon
  5. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Muy interesante, también el autor como persona, a juzgar por lo que cuentas de la presentación a la que asististe y los temas que trató. Me gusta además el tono del libro a juzgar por las citas, me gusta y me lo llevo 🙂 Bona setmana 🙂

    Respon
  6. Hojas de AlisioNo Gravatar

    No he llegit res d’aquesta autor. Si el llegís seria en català…no puc entendre un llibre així escrit en castellà, francament. Esperaré un temps perquè van fer massa propaganda i ufff ! vaig quedar farta.

    Petons 😉

    Respon
  7. MontseNo Gravatar

    Completament d’acord. Jo vaig esperar pacientment fins que van fer l’edició en català (qüestió de principis) en format per ebook (qüestió de volums) i les passades vacances me’l vaig llegir i m’hi vaig ficar tant i vaig trobar la narració tan àgil que gairebé se’m va fer curt (si més no, no era conscient d’haver llegit 600 pàgines).

    Respon
  8. TizireNo Gravatar

    Me encantó este libro: es una de las mejores lecturas que he hecho este año y estoy esperando más aventura del bueno de Zuvi. Creo que la trama está tratada con agilidad, buen oficio escritor, rigor histórico y lo más objetivamente posible, cosa que valoro muy positivamente. Me alegra que te haya convencido. 1beso!

    Respon
  9. Pilar GonzálezNo Gravatar

    De este autor leí hace tiempo “Pandora en el Congo” y, aunque era entretenida, tampoco me encantó, así que aún no he vuelto a repetir, aunque tengo en casa “La piel fría”. No descarto leer “Victus” más adelante, pero de momento no me lo llevo a la lista. Besos

    Respon
  10. mclioNo Gravatar

    El tinc per casa des de fa temps i fins fa poc que no m’he decidit a posar-lo a la llista dels pendents. I, tot i això, em fa una mica de respecte, sobretot després de l’experiència (no gaire bona) de La pell freda. La veritat, pensava que Sánchez Piñol seria un d’aquells autors que fan ràbia, però m’agrada molt la novel·la històrica i crec que es mereix una segona oportunitat.
    Marta.

    Respon
  11. unmondellibresNo Gravatar

    El tinc per casa des de fa temps i fins fa poc que no m’he decidit a posar-lo a la llista dels pendents. I, tot i això, em fa una mica de respecte, sobretot després de l’experiència (no gaire bona) de La pell freda. La veritat, pensava que Sánchez Piñol seria un d’aquells autors que fan ràbia, però m’agrada molt la novel·la històrica i crec que es mereix una segona oportunitat.
    Marta.

    Respon
  12. unmondellibresNo Gravatar

    El tinc a casa des de fa temps i fa poc em vaig decidir a posar-lo a la llista dels pendents. Li tinc una mica de recança, perquè després de l’experiència amb La pell freda, no sabia si llegiria mai més un llibre de Sanchez Piñol, però m’agrada molt la novel·la històrica i crec que se li ha de donar una oportunitat. Gràcies per la ressenya!
    Marta.

    Respon
  13. BotikaNo Gravatar

    A mi també m’agrada la novel·la històrica, tot i que de moment no m’he plantejat llegir-lo, és un escriptor que no m’entra, em passa exactament el mateix que a unmondellibres. Després de llegir la teva opinió m’ho repensaré.

    Respon
  14. Glo.Bos.blogNo Gravatar

    No l’he llegida. Vaig sentir-ne parlar no gaire bé i se’m van passar les ganes. Ara després del teu comentari tinc ganes de llegir-la. Me l’apunto.
    De Sánchez Piñol només he llegit “Pandora en el Congo”.

    Respon
  15. ToniNo Gravatar

    Jo també la tinc pendent des de fa un temps. Em falta comprar-la i tenir un poc de temps per a llegir-la. La llegiré en català, evidentment, perquè, com diu l’autor, va ser irracional que l’escriguera o la pensara en castellà: encara no ho he comprès.

    De les anteriors de Sánchez Piñol, La pell freda em va semblar un bon argument que alça bones expectatives, però arriba un moment que la situació central s’allarga massa.

    Respon
  16. AnonymousNo Gravatar

    Benvolguda Carme: coincideixo en tot en la teva ressenya. A mi també em va semblar una esplèndida novel·la.
    Àngel (l’antic Amic Àngel)
    (Per que vegis que de tant en tant encara et segueixo…)

    Respon
  17. JaumeNo Gravatar

    El tinc a casa des de fa temps, però no se, no trobo el moment per llegir-lo… probablement arribi el seu dia però de moment …

    Respon

Respon a Bruixeta Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top