Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

Stefan Zweig (Viena 1881- Brasil,1942)  

 

Fa temps vaig llegir “Carta d’una desconeguda”, recordo que quan vaig acabar-la (llegida pràcticament d’una tirada) em vaig quedar molt sorpresa. Després de llegir aquestes “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona” (aquesta sí, d’una sola tirada) la meva sorpresa ja ha esta una mica més continguda. Escrites d’una manera diria que, brillant, acurada i magnífica, no es queden només amb ser bones novel·les. Ens parlen dels sentiments, maneres d’actuar i de pensar d’una dona, però sempre des de la intimitat d’aquesta. I Stefan Zweig, ho fa molt bé, no és ni carrincló ni sentimental (a l’estil de novel·la de llàgrima tova) realment crec que sap endinsar-se en el pensament femení, encara que, en aquests dos casos –únics llibres de l’autor que he llegit- , no acabin bé.

Mentre que la dona de “Carta d’una desconeguda” arriba, al meu entendre, a passar-se de voltes amb la seva obsessió, en aquesta altra novel·la crec que, és el remordiment i més especialment el desengany el què acaba obsessionant-la. Aquí, l’autor no li acaba de treure el cartell de “em sento culpable” perquè els remordiments li han durat vint-i-quatre anys, el temps que ha trigar en trobar algú que la pogués entendre.
D’on venia doncs la meva sorpresa?, doncs del propi escriptor. Primer per ser un home i escriure d’aquesta manera, no de les dones, sinó de la manera de parlar dels sentiments d’aquestes. En segon lloc, cal recordar que, és un escriptor que va nèixer al 1881-1942 i que, queda una mica lluny  – o no – del pensament menys sexista d’una part del gènere masculí actual.
“És una glopada de passió que fuig en un instant”  diu Màgia en la seva ressenya i és precisament això, aquest punt de bogeria, d’irreflexió, de deixar-se anar que experimenta la protagonista i que, la portarà a fer el que el cos i l’ànima li reclamen en aquell moment, sense parar-se a pensar. O potser sí, a pensar – “sense pensar-s’ho” – només amb ella. Però això és una mica enganyós, ja que la Mrs. C. és vídua amb els fills grans, viu en plena llibertat i no ha de donar cap tipus d’explicació dels seus actes, tret dels que les normes de conducte establertes marquen – les de l’època -. I arrossegar una culpabilitat durant els vint-i-quatre anys que, són els que ha tardat en poder-ne parlar, sembla una mica exagerat. És com si en certa manera, l’autor li hagués fet purgar aquestes vint-i-quatre hores de “bogeria”.
Crec que Mrs C. no en parla durant tant de temps segurament perquè l’experiència li ha dolgut, ha suposat com ella mateixa explicarà al final, un desengany. “… vaig tenir la sensació… d’haver rebut al cor un cop molt dur: alguna cosa m’havia ferit de mort, però no ho sabia (…) avui veig amb total claredat que el que llavors em va ferir tant va ser el desengany…, el desengany pel fet que…, pel fet que aquell jove se n’anés tant fàcilment, sense fer el més petit intent de no anar-se’n, de quedar-se al meu costat…  que em respectés com a santa apareguda al seu camí… i no…, i no em sentís com una dona.” Això és el que dol, sentir-se rebutjada com a dona i, per això, Mrs C es tanca en ella i no s’allibera com a dona. Sempre és millor marxar, deixar-ho tot i viure feliçment com una dona durant un temps –el que duri- que sentir-se frustrada com a persona. Realment això és el que costa pair perquè el pas de marxa ja l’havia donat.
Stefan Zweig sap portar la tensió i l’atenció al lector amb la seva gran capacitat narrativa, on la descripció hi juga un paper molt important. La coneguda escena de les mans del jove del casino, o més tard, quan aquest seu abatut en un banc del parc sota la pluja.
El llibre està escrit en primera persona, és la protagonista qui ens explica l’experiència viscuda, mitjançant la conversa que manté amb l’única persona que creu capaç d’entendre-la. És un diàleg on Mrs. C. es confessa i on de tant en tant, intervé l’interlocutor per descriure’ns sobretot l’estat de Mrs. C. Pàg. 68 “Mrs C va fer una pausa per respirar. De la seva veu havia desaparegut tota exitació i tot sofriment…”
Canvi de rumb. Quan llegeixes la novel·la i no saps de què va la història –com en el meu cas – i apareixes en un petit hotelet rodejat d’un ambient burgés i benestant, on tot sembla plàcid, creus que la història anirà cap a un rumb determinat. Però la sorpresa arriba quan, la història arranca de veritat i només cal una confessió íntima i sincera amb algú que sap escoltar. Pàg. 24 “Les veritats a mitges no tenen cap valor. Només en tenen les senceres. M’esforçaré tant com pugui a no amagar res, ni a mi mateixa ni a vostè.”
Pàg. 17 “-Així, si l’he entès bé, ¿vostè creu que la senyora Henriette, o qualsevol altra dona, pot llançar-se innocentment a una aventura; que hi ha accions que una dona creuria impossibles una hora abans de cometre-les i de les quals no seria responsable?
       N’estic del tot convençut, senyora.
   Llavors, qualsevol judici moral no tindria sentit, i tota transgressió dels bons costums estaria justificada.”

També n’han parlat el Toni des de El bloc de CAL a Espacios en blanco…Lectures, Màgia des de Lletres i paraules, entre altres.

 

Tastets
>> els llibres dins els llibres
Des del blog Funestament desmemoriat, l’Albert que, sempre fa unes ressenyes molt particulars -que a mi m’agraden força-, ens mostra pels qui encara no hem llegit el “Jo confesso”  d’en Jaume Cabré que, els llibres moltes vegades apareixen dins d’altres llibres. Encara que no es tracti del llibre de la ressenya m’ha fet gràcia la coincidència amb l’autor i per això l’he volgut incloure en els meus Tastets.
“De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende. Stefan Zweig.
– Qui és Stefan Zweig?”  (pàgina 15 del Jo confesso)
… continua

 

 

>> noms
És curiós, Stefan Zweig només li posa nom al personatge femení que motivarà la novel·la, aquesta protagonista passiva i llunyana que serà Madame Henriette. Qui ens explica la història serà Mrs. C., qui l’escolta serà el jove, de l’hotel tenim el matrimoni alemany, l’italià.. si no vaig equivocada no anomena a cap persona pel seu nom, tret de l’Henriette, és clar.

>> bocí i assuaví

M’ha sobtat la utilització del bocí i l’assuaví en aquestes frases.
Pàg. 56 “Vam fer el bocí que ens separava del Casino.”
 
Pàg. 56 “Vaig intentar imaginar alguna cosa, trobar alguna paraula que assuavís l’horror d’aquella muda i tenebrosa contigüitat, però no se’m va acudir res.” 

 

Amb la lectura d’aquestes dues novel·les m’he quedat amb la sensació de que les passions amb les que viuen les protagonistes no són del tot acceptades, ja que fracassen, com si les seves accions no fossin del tot ben vistes per l’autor o com si en Stefan Zweig no volgués donar el pas definitiu i alliberar del tot a les dones, donant-los-hi una altra sortida, el triomf de la passió. Si donem la volta a aquest últim paràgraf també podríem dir que les accions no triomfen perquè són els homes que les han envoltat els qui les han fet fracassar amb les respectives indiferències. No ho sé. Cada lector en pot fer la seva particular lectura, jo no conec Stefan Zweig per poder-me aventurar. L’únic que puc dir és que és una lectura del tot recomanable.
Llista de llibres de Stefan Zweig recomanats per tots els qui han passat i comentat.
“Sueños olvidados y otros relatos”
“Carta d’una desconeguda”
“Viatge al passat”
“Confusió de sentiments i altres narracions”
“La impaciència del cor”
“Novel·la d’escacs” (trobada mentre llegia una ressenya)
“Amok”

Afageixo les recomanación de Els orfes del senyor Boix  

Gràcies a tots.
El mot:
La fitxa:           Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, 1ra ed. 1996 Quaderns crema, Traducció Jaume Vallcorba, 109 pàg.
L’enllaç:

Valoració:        QQQQQ

 

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

36 thoughts on “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

  1. fanal blauNo Gravatar

    Jo la vaig llegir fa bastants anys, i he llegit en Zweig més vegades. Abans d¡ahir em vaig firar comprant-me “Sueños olvidados y otros relatos”. Bona entrada, molt bon dia i molt bon cap de setmana!

    Respon
  2. EL BLOC DE SAM ENFOTNo Gravatar

    Fa molts anys (moltíssims) que vaig llegir “Veinticuatro horas de la vida de una mujer”, així, en castellà, i sé que em va impactar molt la seva lectura, tot i que ara seria incapaç de fer-ne un resum. Em va semblar pel títol (els títols sempre pesen molt) que podria ser un llibre “prohibit” i em va sorprendre la sensibilitat de l’autor, la passió i la determinació del personatge.
    M’ha agradat la teva ressenya perquè m’ha recordat antigues lectures d’adolescència quasi clandestines.
    Novament, gràcies.

    Respon
  3. M. Roser Algué VendrellsNo Gravatar

    Jo vaig llegir Carta d’una desconeguda , ja fa temps i em va agradar molt, ah, i també vaig fer-ho d’una tirada. Si aquest llibre que ens proposes és de la mateixa autora, segur que també m’agradarà.
    Petons,
    M. Roser

    Respon
  4. Quadern de motsNo Gravatar

    Fanal blau, jo vaig molt endarrerida i tinc moltes lectures pendents, d’en Zweig ja en tinc dues d’apuntades, “Novel•la d’escacs” i l’autobiografia “El món d’ahir”, molta feina 😀

    Respon
  5. ToniNo Gravatar

    Tens raó: Zweig sap explicar molt molt bé els sentiments d’una dona des de dins. Sotmet els personatges a situacions límit i ens mostra les reaccions.

    Fa poc Quaderns Crema va publicar d’ell La impaciència del cor, una història molt dramàtica, però no l’he llegida encara, no puc opinar-ne. Sí que us recomane Viatge al passat, publicada per Ed. 1984 en edició de butxaca: un llibre curt també molt intens; en vaig parlar l’any passat, si us interessa.

    M’ha agradat molt la ressenya, me l’has feta reviure.

    Respon
  6. Quadern de motsNo Gravatar

    Toni, sí explica molt bé els sentiments d’una dona des de dins, però els dos llibres que he llegit la dona sempre perd, ofegada en la seva obsessió o pel desengany. Hauré de llegir més Zweig per intentar esbrinar com pensa realment de les dones.

    Prenc nota d’aquest “Viatge al passat” gràcies.

    Respon
  7. MàgiaNo Gravatar

    No he llegit Carta a una desconeguda, però Zweig em va agradar i tinc pendent reprendre’l en algun moment…
    M’alegra llegir que coincidim en l’opinió sobre la novel·la de l’autor, és una obra breu però molt intensa. Tens tota la raó amb el fet que sorprèn veure com un home de fa dos-cents anys era capaç d’escriure sense recança amb tal passió sobre els sentiments, i crec que això encara dóna molta més qualitat a l’obra.
    Ens llegim!

    Respon
  8. Glo.bos.blogNo Gravatar

    Les dues novel·les d’en Zweig em van copsar molt quan les vaig llegir, ja fa temps. Son dels pocs llibres que he tornat a rellegir.
    També em va agradar “Confusió de sentiments i altres narracions”, d’aquest autor.

    Respon
  9. Jordi DorcaNo Gravatar

    En tinc un gran record, d’aquest llibre. Ben escrit i de bon llegir, el vaig trobar jo. I fa reflexionar.
    Quan he vist que n’has fet la ressenya, m’han vingut ganes de tornar-lo a llegir, i fins i tot l’he agafat de la prestatgeria. A veure si m’ho puc combinar. I l’edició és molt bona.
    Gràcies per recordar-nos-el i per continuar oferint-nos unes ressenyes tan completes i tan ben treballades.

    Respon
  10. montselladoNo Gravatar

    Ui, quan veig que tanta gent l’ha llegit i jo no em fa una mena de vergonya; caldrà apuntar-lo a la llista de “pendents” 😉

    Per cert, el verb “assuavir” no l’havia sentit mai i em sembla magnífic perquè fonèticament em sembla més descriptiu que no pas “suavitzar” (sona més dolç, oi?). També me l’apunto.

    Respon
  11. Albert Carol BrugueraNo Gravatar

    Quadern de mots,

    Primer de tot et volia donar les gràcies per incloure el meu petit escrit com un dels teus tastes. És tot un honor 😉

    En segon lloc dir-te que m’ha agradat molt el teu anàlisi i que cap al mes de gener comentarem “La impaciència del cor” al club de lectura de l’Escala. Zweig, com també Marai, són autors que acostumen a agradar molt als lectors, sobretot per la seva detallada descripció de sentiments i gràcieds a un ambient evocador i melancòlic.

    Una abraçada,

    Albert.

    Respon
  12. Quadern de motsNo Gravatar

    Màgia, a mi em va sorprendre, però també em va desconcertar una mica, descobrir fins a quin punt es posa del costat de les dones, o no. De tota manera és una bona lectura.

    Respon
  13. Quadern de motsNo Gravatar

    Jordi, rellegir! qui tingués temps per fer-ho. A mi m’ha passat amb un llibre d’en Cabre “Fra Junoy o la l’agonia dels sons” he llegit una ressenyes fa molt poc i n’han parlat en un altra, m’han vingut ganes –quasi necessitat- de rellegir-lo. 😀

    Respon
  14. Quadern de motsNo Gravatar

    Montse, aquest “Ui” el dic jo contínuament. Vaig molt endarrerida amb lectures i descobreixo autors i llibres ara, quan tothom gairebé els hi treu la pols. :(

    Assuavir, és un mot utilitzat al S.XV (segons el DCVB) té una sonoritat agradable però em va sorprendre en la frase. Ara que, el “bocí” aquest si que el trobo un pèl fora de lloc en el context.

    Respon
  15. Quadern de motsNo Gravatar

    Albert, les gràcies a tu per la teva particular manera de fer les ressenyes i engrescar als lectors.

    En Sàndor Marai el vaig descobrir aquest any (mira com vaig d’endarrerida en lectures) “L’última trobada” em va agradar moltíssim.

    Respon
  16. ElfreelangNo Gravatar

    Zweig és un dels autors que em captiven…molt ben comentat com sempre…gràcies! Zwieg té el mestratge de posar-se en la pell dels seus personatges…

    Respon
  17. carinaNo Gravatar

    No l’he llegit, però com sempre, quan acabo de llegir les teves ressenyes, em quedo amb la boca oberta, i si fos el nen del Sexto sentido treuria fum… Com t’ho fas?

    Respon
  18. Quadern de motsNo Gravatar

    M.Roser, m’ha fet moltíssima il•lusió que tornessis per comentar-m’ho, ara, si et ve de gust quan acabis de llegir-la ja em diràs què t’ha semblat. Gràcies.

    Respon
  19. Quadern de motsNo Gravatar

    Carina, la veritat és que només tinc una tècnica: passió. No en sé més, ja que podrien dir-se moltíssimes coses “més acadèmiques” dels llibres que llegeixo, però : triar,llegir, buscar informació i fer la ressenya. Això és tot.

    Respon
  20. PerkinsNo Gravatar

    Hola!!! A mi també sempre m’ha sorprés la manera d’endinsar-se en l’interior del personatges que te Zweig. Em sembla un autor molt delicat i elegant . He llegit Amok, Carta de una desconocida i Viaje al pasado i potser perquè va ser la primera, la que vaig disfrutar més va ser Viaje al pasado. No és tant obsesiva.
    Una abraçada!

    Respon
  21. AinetaNo Gravatar

    La vaig llegir fa un any i mig i record la sensibilitat de Zweig per transmetre els sentiments femenins. Em va agradar

    Respon
  22. onatgeNo Gravatar

    Aquest llibre el vaig llegir ja fa temps, però el recordo perfectament. Només puc dir que em va agradar molt. Una estampa de vida que pot arribar a ser més quotidiana del que ens sembla…

    Des del far.
    onatge

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Top