A sang freda – Truman Capote

Amb quatre mots: crònica novel·lada d’un crim absurd  (amb el llibre Capote s’inventa un nou gènere, a mig camí entre el periodisme i la literatura, al que li va donar el nom de <novel·la de no ficció>).
Recomanada per:  fa una mica més d’un any que buscava un llibre d’en Capote ressenyat al blog El país dels Kokamuskes i, cansada de no trobar-lo em vaig decidir per aquest. Me’l va deixar la Montse i, fa molt poc m’ha regalat el que originàriament buscava, Niños en su cumpleaños. Novament, gràcies Montse.
El llibre
Títol original: In Cool Blood, 1966
Títol Traducció: A sang freda, 1986 Edicions Proa Col·lecció A tot vent. Traducció A. Rrtís-Gener. Pàg. 328
a-sang-freda-truman-capoteCapote narra uns fets reals: l’assassinat de quatre membres de la família Clutter, el novembre de 1959, a Holcomb, un poble petit i perdut de Kansas. Va llegir la notícia a The New York Times i va proposar a la revista The New Yorker i als seus editors (Random House) escriure una llarga crònica, quan encara es desconeixia qui ho havia fet. Mentre ho investigava, van detenir els assassins i Capote va decidir esbrinar també la vida dels dos joves, Perry i Dick, que morien penjats a la forca el 14 d’abril de 1965. L’escriptor va trigar sis anys en investigant i recollint informació de l’entorn de les víctimes i dels seus assassins per després escriure, el que ha estat el seu millor llibre. 
La inspiració dels escriptors és diversa i tot sovint deixen fluir la seva imaginació a partir d’un fet real o d’una anècdota. I és aleshores quan la creació literària es personalitza en les pàgines escrites per cadascun d’ells. Ara bé, aquí no es tracte d’un fet que desencadena una trama i un llibre, tampoc es tracte d’un típic article periodístic. Ens trobem amb l’estudi d’uns esdeveniments i amb la veracitat contrastada, exhausta i certa d’uns fets que l’autor plasma en un relat fred, objectiu i, magníficament estructurat i escrit. 
Una novel·la que ningú a gosat qualificar de gènere negre, malgrat en tingui els elements per ser-ho. Una novel·la que sobrepassa qualsevol article periodístic, malgrat ens informi d’una manera objectiva relatant-ne uns fet. Una novel·la que, malgrat la fredor del títol, amaga la fredor i sang freda que l’autor va tenir per escriure-la sense formar-hi part. No es estrany doncs, que Truman Capote trigués sis anys en recopilar la informació; llegint dictàmens, parlant amb els assassins i endinsant-se en el seu entorn i en el les víctimes. El resultat, una brillant novel·la basada integrament en fets i personatges reals. Per això Capote anomenarà la novel·la de no ficció, no inventa, només escriu sobre la realitat que ha anat coneixent fruit de l’incansable investigació. Cal dir, que abans de publicar el llibre va demanar a un expert de Random House que verifiques tot el que havia escrit, no volia sortir de la realitat, no volia inventar . 
Ara bé, el gran encert d’en Capote és, al meu parer, saber plantejar el relat en forma de novel·la, donant-li un punt d’intriga o de suspens, el just, perquè els lectors ens sentíssim atrapats en una història de la qual, ja d’entrada,  tothom en coneix el desenllaç. És la manera de posar i plantejar els fets, segurament, el que pot captivar i captiva al lector.
Sense dramatismes innecessaris, sense sang i fetge, només amb la violència justa per explicar-nos no tant els fets sinó el comportament dels assassins. Sempre, però des d’un punt de vista objectiu, narrant el que va passar i el com ho varen viure tots els implicats, no prenen part i sobretot no jutjant a ningú. Capote ens descobreix de mica en mica la ment dels dos assassins i sense voler justificar-los furga en el seu passat, per intentar comprendre el perquè dels seus actes. I ho fa, sempre de forma escrupolosa, parlant amb ells, amb qui els van conèixer i, sobretot, gràcies als estudis psicològics que es varen fer arran del judici. De la mateixa manera, ens mostra la societat on vivien els Clutter, un petit poble tancat  i tradicional de la profunda Kansas. Una gent que viu el crim des de dins, que no l’entén, que viu amb por, convençuts que pot tornar a passar i convertint l’assassinat en el centre de les seves vides. Una societat que ha quedat tocada i trasbalsada perquè no compren el què ha passat i que inevitablement els canviarà per sempre.
Sembla que en Truman Capote va seguir sobre el terreny tots els fets i, encara que en algun moment, com a causa del seu aspecte i tarannà, se li va poder fer un tant difícil connectar amb la gent, ho va aconseguir d’una manera prou eficient. Va saber guanyar-se la confiança de la gent del poble però sobretot dels assassins, que van donar–li la seva versió del fets i van permetre omplir certs aspectes que la investigació havia deixat. I segurament, aquesta empatia, que no justificació, li permet donar a entendre que res no pot justificar la pena de mort, malgrat tot el que ens ha explicat.
Tot el que ens descriu el llibre és cert, Capote només es permet, en les últimes pàgines, novel·la sobre un fet inventat, que li permet, en certa manera especular i posar-se del cantó de les víctimes. L’amiga de la jove Nacy Clutter va a visitar la seva tomba i es troba amb el detectiu Dewey –un dels implicats en la investigació- i, en un curt diàleg li explica els somnis que les dues joves tenien i que ara ja mai podran assolir. I, aquest parlar de la vida que podia haver estat i s’ha perdut, tallada per la violència estúpida i absurda d’un assassinat és, al meu parer, el que li acaba de donar la força a tota la novel·la. Perquè en el fons la novel·la és la vida dels assassins i les víctimes només són el desencadenant de la narració.
La novel·la se la considera com a una de les grans, de les imprescindibles, i és que no ha de ser gens fàcil escriure una novel·la íntegrament amb dades reals, sense deixar lloc a la imaginació, escriure-la, no com un cúmul de dades, sinó com una història per fer-ne un relat novel·lat. Però això dels imprescindibles és massa subjectiu, jo em quedo amb la sensació d’haver llegit una molt bona novel·la que ens demostra la qualitat narrativa de l’autor per reconstruir, des dels detalls, a l’ambient angoixant del poble o a la atmosfera que es respira mentre els assassins són a la presó o al judici, partint d’una feina estrictament periodística. Sí, crec que és d’aquells llibres que cal llegir.
Sense haver participat en cap dels homenatges de l’any Calders-Sales-Tísner, deixeu-me recordar la faceta de traductor d’en Tísner ( L’Avel·lí Artís-Gener, Barcelona, 1922-2000), va traduir Borges, García Márquez, Truman Capote, Marguerite Yourcenar, Alan Sillitoe entre altres. La versió A tot vent d’aquest llibre fou traduïda per ell.
Truman Capote (Nova Orleans, 1924 – LosÁngeles, 1984)
Truman-CapoteEl seu nom era Truman Streckfus Persons, periodista, escriptor i personatge excèntric. També va escriure algun guió de cinema i fins i tot va interpretar algun que altre paper. Capote fundà un nou gènere, que va anomenar “non fiction”, literatura sense ficció, i que fou la base del que després s’ha conegut com a “Nou Periodisme“.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

56 thoughts on “A sang freda – Truman Capote

  1. JosepNo Gravatar

    No he llegit la novel·la ni he vist cap de les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet.
    Igual que a la Carme, que sigui un referent em provoca una mica de mandra i rebuig. No és cosa de la novel·la, sinó dels crítics i dels puristes.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No recordo haver vist cap de les versions cinematogràfiques i d’entrada sempre m’havia fet una mica d’aprensió llegir el llibre. Sóc de les que arrufa el nas quan un llibre se’l titlla d’obra mestra o se li troben totes les excel•lències literàries. Aquest, però, ha de ser complicat d’escriure sobretot pel fet de voler ser objectiu i no inventar res. Malgrat tot, m’ha agradat llegir-lo.

      Respon
    • SílviaNo Gravatar

      Jo sí que les he vist i em van agradar, el llibre com dieu em fa una mica de mandra. Però l’objectivitat no existeix, només per això (i per la brillant ressenya que en fas) em vénen ganes de llegir-lo.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Estic d’acord, l’objectivitat al 100% no existeix, sempre hi posem el nostre granet, ni que sigui en triar la cosa més petita. Però el llibre, segons he llegit, és del tot exhaustiu, rigorós i meticulós en el relat de tots els fets, com en definitiva ho hauria de ser tota crònica periodística. I aquí, en Capote no va donar peu a la imaginació literària, per això parla de novel•la de no ficció. Si el llegeixes, espero que t’agradi.

      Respon
  2. Mónica-serendipiaNo Gravatar

    “A sang freda” és tot un clàssic del moviment anomenat “el nou periodisme” (John DosPasos, Truman Capote, Tom Wolfe, Gay Talese, etc.) per això el teu encertat comemtari del nou gènere literari. La novel.la em va deixar feta pols per l’absuditat dels crims i pel dolor que em causava que Capote demostres simpatia pels assassins perquè, no hem d’oblidar mai, que eren precisament dos assassins a sang freda. No hi ha res que pugui excusar-los.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Tens tota la raó el passatge on explica el perquè van cometre els assassinats, cosa que no tenien previst fer, és corprenedor i indignant. Res no justifica cap assassinat –ni la pena de mort- però una absurditat com aquesta encara deixa l’estomac més regirat.
      Mentre el llegia pensava en totes les novel•les fantasioses sobre assassinats i sang i fetge, però cal diferenciar-les ja que són fruit de la ficció. Aquí tot és cert i crec que això és el que m’impedia en certa manera acostar-me al llibre.
      No sé si demostra simpatia o no pels assassins, el que si és cert és que ens els mostra amb molta profunditat, la seva història, el seu caràcter i planteja en algun moment fins a quin punt en són mentalment culpables, encara que res no faci dubtar de la seva culpabilitat.

      Respon
  3. CescNo Gravatar

    “A sang freda” és un novela cúlpidora, el seu merit, a part de tot el que has esmentat, recau en què hi ha moment que inclús arriba a atribuir els fets a la imaginació, és a dir, la inversa del que fem, acostumem a imaginar com a real allò que no ha succeït. A mi en el cas de “A sang freda” em va passar el contrari, m’ho imaginava amb tanta precisió que em semblava estar dins del cap de Truman Capote. Els fets es presenten com a objectius i els culpables són retratats sense moralitat, sense morbositat, relatant perquè són como són i perquè han fet el que han fet, sense adornar-ho, sense volguer justificar-ho, ni molts menys. Truman Capote, mal a qui li pugui pesar, és, segons el meu paré, un geni que m’ha encisat amb tot i cadascun dels llibres que he llegit, si t’ha agradat et recomano música per a camaleons, llibre que ha canviat per complet la meva manera d’esciure.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No m’he quedat amb la sensació de que s’atribuís els fets a la imaginació, però si que hi ha un moment en que em fa dubtar de l’autoria dels assassins i no és, fins que ells mateixos en parlen, que m’ho acabo de creure.
      A mi m’ha colpit pel fet de narrar uns fets reals, perquè l’absurditat d’un moment és capaç d’escapçar per sempre quatre vides. Però també per la descripció de l’ambient i de la gent de Kansas, com canvien les seves vides des dels fets. Aquesta falta de morbositat és, al meu parer el li dona més credibilitat a la història, en Capote no s’hi recrea en canvi si que sembla interessar-li i molt més la mentalitat dels assassins, aquest “perquè són como són i perquè han fet el que han fet” que dius tu.

      Apunto aquest Música per a camaleons, gràcies.

      Respon
    • CescNo Gravatar

      Com molt be has dit el leiv motiv de la novela és la interjeccció de dos mons, Capote volia reflexar que sota aquest aparent mon on tots vivim hi ha un joc de nines russes i aquella nit dos mons oposats varen xocar i donar com a resultat el més absolut horror. En certa part, el merit també recau en que no acabes detestant els assassins ni tampoc pensant que són bones persones, tota la novela té un to molt objectiu que et fa esser espectador i no jurat, cosa que és molt dificil, en el que si que jo vaig pensar, i molt, és en en lo bona gent que eren els familiars morts, vides per sempre estroncades.

      Música per a camaleons és exquisit, sobretot el pròleg, no té perdua.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Tens raó, no acabes detestant als assassins encara que els fets et produeixin repugnància i odi cap a ells, tampoc els hi agafes simpatia i, en canvi, sí que connectes amb la família des del principi. En el meu cas, l’última pàgina és la que em fa adonar realment de tot el que han esquinçat per un absurd moment i, aleshores, és quan els jutjo, fora ja del llibre.
      No sé, suposo que és el que pretenia en Capote, encara que en certa manera entenc que tot el procés de la presó i dels judici és pugui llegir com un intent de suavitzar o justificar les actituds d’en Perry i d’en Dick i per això hi hagi lectors que no els hi agradi. Perquè, sincerament, no hi ha res que justifiqui un assassinat.

      Respon
  4. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    ¡Magnífica reseña! Es un autor que me gusta mucho y este fue el segundo libro de él que leí. El primero, exceptuando los cuentos fue “El arpa de hierba. Nos guías por la no ficción que creó a través de un libro que me parece imprescindible. Para el día de Navidad tengo una reseña de Capote preparada yo también 🙂

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Este es mi primer libro de Capote, tengo pendiente mi tan esperado “Niños en su cumpleaños”. Después de los turrones ya leeré la reseña.

      Este libro creo que te gustará.

      Respon
  5. mafaldasNo Gravatar

    Me ha gustado la reseña que has hecho y, de paso, ha servido para recordarme que tengo el libro por algún rincón de casa pillando polvo. Dicen que es una de las mejores obras de Trapote y está considerada como lectura obligatoria, así que ya puedo ir haciendo los deberes y desempolvar el libro.
    Musus.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Bueno, aunque no creo demasiado con los libros de lectura oblligatoria, creo que este es uno de esos libros que hay que leer. Sí, he leído que marcó mucho la trayectoria del autor y quizás es una de sus novelas que mejor lo representa.
      Pues, ya sabes, anímate a leerlo y ya me dirás.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Crec, que un dels aspectes que marca tant a tothom qui el llegeix és el fet de saber que estem llegint i veient uns fets reals. Mentre el llegia ho pensava, no és el mateix aquest llibre que una història de ficció d’assassinats de sang i fetge en la vida d’uns personatges de ficció. Sí, realment és colpidor.

      Respon
  6. Glo.Bos.blogNo Gravatar

    Jo també el vaig llegir fa molts anys. Tot i que és un gènere que no m’atrau gaire, és dels llibres que no s’obliden.
    Cal que et digui que la ressenya és magnífica? Doncs, si, com sempre magnífica!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mi és un llibre que em produïa un cert respecte, pensar en la lectura d’uns fets reals d’aquest tipus m’esgarrifava , fins i tot pensava que no creia possible que algú fos capaç de tenir la sang freda de fer-ne una novel•la. I mira, ara no em penedeixo d’haver-lo llegit.

      Respon
  7. OffuscatioNo Gravatar

    Primeramente felicitarte por la magnífica reseña que nos traes hoy. Creo que es uno de los primeros comentarios que leo sobre una “novela” de Truman Capote, después de que Yossi insistiera en que buscara su relato de Navidad. No obstante, comparto tu problema; no lo encuentro en ninguna parte y he optado por leer únicamente “Un cuento de Navidad” de Dickens. Respecto a la novela en sí misma, decirte que me parece que no tiene desperdicio…casi que apuesto que, en mí caso, le otorgaría cuatro o cinco estrellas. Ya sabes que tengo una debilidad por novelas de corte muy realista. Asimismo sólo me queda agradecerte la descubierta. Un beso

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Qué casualidad, no sabía que estabais haciendo una lectura conjunta de Capote para Navidad, yo he tardado un año en encontrar un pequeño librito “Niños en su cumpleaños” que me ha regalado hace muy poco una amiga.
      Creo que no me equivoco si te digo que te gustará y mucho. No te la pierdas!

      Respon
    • OffuscatioNo Gravatar

      Hola, Quadern. Ha tardado, pero, por fin, le llegó el turno a “A sangre fría” y no puedo más que estar de acuerdo con tus palabras. No obstante, tanto al principio como al final, sí que tuve la sensación que leía un relato verídico, escrito con una imparcialidad asombrosa. Gracias por señalarme el camino. Un abrazo,

      Respon
  8. pons007No Gravatar

    em costen molt d’empassar els llibres basats en fets reals, no en llegeixo un des de… des de… fa uns 200 anys aproximadament.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Es una de les coses que em va fer dubtar en llegir o no llegir el llibre, per això he tardat tant.
      Amb tant any llegint vigila, que sempre pots caure en la temptació i llegir un llibre que estigui basat en fets reals… d’aquells camuflats que no t’ho diuen fins el final.

      Respon
  9. Pilar GonzálezNo Gravatar

    La leí hace años y aún recuerdo que me impresionó mucho quizás por saber que se basaba en hechos reales. En algunos momentos resulta incómoda al entrar en la mente y los pensamientos de los asesinos, pero está magistralmente escrita. Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Tu que estás acostumbrada a leer libros duros de “sang i fetge” como decimos por aquí y de suspense y mucha psicología, leer esté que no se recrea en los hechos pero sabiendo que está basado en hechos reales, creo que lo hace aún más duro. Pero como tu dices, está magistralmente bien escrita, Capote sabe como llevar a lector paso a paso.

      Respon
  10. AinetaNo Gravatar

    La vaig llegir fa uns 10 anys. Em va sorprende molt. La descripció dels assassinats em va copsar tant pel seu realisme que vaig haver d’aturar de llegir algunes vegades, perquè em feia por. Molt bona novel·la.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Jo hi vaig trobar trosset durs, al principi quan ens parla de la família Clutter i ens deixa anar al final d’una frase coses com “això no ho tornarà a fer mai més” o quan els assassins són a la presó i ens mostra realment què pensen. Em quedo, però, amb la sensació d’haver llegit una bona novel•la.

      Respon
  11. CarolNo Gravatar

    Me gustó muchísimo y me impactó cuando la leí hace años, una novela que lleva desde entonces en mi podio personal de las mejores novelas que he leído nunca, y un género, el de la novela de no ficción que me encanta, si no lo has leído y en esta línea te recomiendo Oswald de Norman Mailer, otra novela de las grandes. Un abrazo

    Respon
  12. BotikaNo Gravatar

    Resulta esgarifós tot plegat. De Capote només he llegit “Crucero de verano” i em va agradar força. Aquesta la tinc pendent, no sabia que fos tan crua ni que fos real, però la llegiré.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Crua però sense recrear-se en la violència dels fets. Crec més aviat que la seva cruesa rau en el fet que el lector sap que es tracte d’uns fets reals i que han estat escrits seguint escrupolosament els esdeveniments i a tothom que s’hi va veure implicats, directa o indirectament. I sobretot en adonar-se que l’assassinat es produeix per un fet diríem que casual, realment no volien matar-los. També és crua quan et permet entrar en la ment dels assassins. Crec que t’agradarà, està molt ben escrita.

      Respon
  13. Sandra ValentínNo Gravatar

    Hola bonica!
    Em va encantar quan el vaig llegir (de fet, encara guardo molt bon record d’aquesta novel·la). Però fa poc feien la pel·lícula per la tele i em feia gràcia veure-la. Quina desilusió! No vaig poder aguantar més de mitja hora perquè era absolutament lenta i soporífera. En canvi, no recordo que la novel·la em semblés ni lenta ni soporífera … Coses de les adaptacions!

    Me n’alegro que hagis gaudit llegint-la.

    A reveure!

    Petonets

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No he vist la pel•lícula, i ara, després de llegir la novel•la no en tinc gens de ganes, em quedo amb aquesta bona lectura. A mi tampoc m’ha semblat una lectura lenta.

      Ens llegim!

      Respon
  14. ToniNo Gravatar

    La vaig llegir fa vora 20 anys però no l’he oblidada. La recorde com una novel·la dura pels fets que contava. L’estudi psicològic dels assassins és fantàstic: és una immersió tan profunda que et permet entendre per què senten el que senten. un bon llibre.

    Respon
  15. ElfreelangNo Gravatar

    un clàssic imprescindible! encara que no és dels meus llibres preferits ni preferents Truman Capote s’ho val….bravo per la ressenya!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mi m’ha agradat per molts motius, però tampoc és, ni de bon tros, el meu llibre preferit. Gràcies per aquest bravo :-), no n’hi ha per tant.

      Respon
  16. racoperllegirNo Gravatar

    A les classes de periodisme “A sang freda” és de lectura obligatòria. Però en les mateixes classes corre el rumor que Capote no va publicar la novel·la fins que els criminals van morir per assegurar-se que així ningú li podia desmentir la història ni acusar-lo de tergiversar res. Sigui com sigui, l’obra és una joia de la literatura i del nou periodisme i indispensable tant per als professionals del sector com per als amants de la lectura. Bona ressenya!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No havia llegit això que apuntes d’esperar a publicar-lo fins que els assassins fossin morts per assegurar-se que no el poguessin desmentir. Això contradiu aquesta base purament objectiva que en Capote buscava. No ho sé, però era evident que si ho volia escriure-ho tot, havia d’esperar a la seva mort, ja que no és fins que es produeix aquest, que l’autor no li queda res més a explicar, ampliar o contrastar. Repeteixo, ho desconec, és però una teoria interessant, encara que desmunti, en certa manera, la credibilitat de l’autor.

      El llibre, però una joia d’aquest nou periodisme. M’ha agradat llegir-lo.

      Respon
  17. Olga XirinacsNo Gravatar

    He llegit el llibre i he vist la pel·li, molt ben feta. Capote era un personatge histriònic, a qui agradava ser adorat.
    Ara bé, té un llibre notable sobre la seva infantesa: “Altres veus, altres àmbits”. Per allò que dèiem que els bons escriptors narren gairebé sempre la seva infantesa.
    Bona ressenya, i ja veus que t’ha llegit mig món… enhorabona.

    Respon
  18. El porquetNo Gravatar

    Saps… fa anys que la tinc comprada i no hi ha manera que m’hagi animat a llegir-la… La veritat és que l’edició que vaig comprar tampoc convida a la lectura, lletra petita, pàgines poc agradables al tacte… no ho sé, coses meves. Per si de cas, ja em perdonaràs, no he llegit la ressenya no sigui cas que m’hi posi algun dia. Prefereixo mantenir la sopresa!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      El llibre que m’han deixat té els seus anys, però és d’una bona col•lecció A tot vent de Proa, aquest és del 1986.

      La casualitat m’ha portat a llegir-lo ara, feia anys que me’l mirava però no gosava, em feia certa por, sobretot al saber que era basat en fets reals. Ara, després de fer-ho, puc dir-te que és un bon llibre.

      Si et decideixes a llegir-lo, si et ve de gust, tornes i m’ho expliques i de pas et llegeixes la ressenya 🙂

      Respon
  19. Apunts de LecturaNo Gravatar

    És un gran llibre que no s’oblida mai. Una altra obra d’aquest autor que recomano i de temàtica molt diferent és “Musica para camaleones”, són contes o relats curts. Un dels relats és un encontre de l’autor amb Marilyn Monroe, gran amiga d’ell, per anar a un enterrament, que és delicios.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Em feia una certa por llegir el llibre, però ja en les primeres pàgines em vaig adonar que es tractava d’un llibre que m’agradaria, la presentació dels personatges, la tensió, la fredor… ha resultat una molt bona lectura.

      Gràcies Carles, ja tinc apuntat aquest que em recomanes. Primer, però, em llegiré aquest petit conte que m’ha regalat i el que m’ha dut, de casualitat, a llegir A sang freda, “Niños en su cumpleaños” .

      Ens llegim!

      Respon
  20. CarolNo Gravatar

    Esta es una de mis novelas favoritas, lo leí hace ya muchos años y aún así no he olvidado ni un detalle, se queda grabada en la memoria. Yo también te recomiendo Música para camaleones y Retratos, donde en cada pequeño relato hace un retrato o presenta una conversación o un instante con personajes de la época que frecuentaba como Marilyn, Marlon Brando, etc… Vale mucho la pena. Un abrazo

    Respon
  21. CarmenNo Gravatar

    Éste ha tenido que quedar en la lista de pendientes para el 2013.
    Feliz Año Nuevo!!! Espero que sigamos compartiendo lecturas en el 2013…
    Besos,

    Respon

Respon a Josep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top