Isabel-Clara Simó (Alcoi,1943)
Feia temps que volia llegir aquest llibre, l’últim que vaig llegir de l’autora El caníbal, em va agradar força i aquest el vaig agafar amb moltes ganes. M’ha decebut una mica, m’esperava una història més lligada i m’ha donat la sensació de llegir quatre històries diferents, amb alts i baixos força pronunciats.“A través de quatre generacions de mars i filles d’una mateixa família, Isabel-Clara Simó narra la història d’una nissaga de dones liberals i coratjoses amb arrels jueves.”
“He volgut descriure un món sense homes.” Diu l’autora en un article que es publicà en el Vilaweb i sí, és una novel·la de dones i els homes que hi surten queden tots força mal parat, tret d’en Vicens, però en algun moment se’ns fa dubtar sobre si realment hi és o forma part de la imaginació de la Pat.
La novel·la està dividida en dues parts; Ella i Jo. Com diu Anna Carreras a la seva ressenya “dues parts amb nom de teatre rupturista.”, que de fet corresponen a la irrupció de la Patricia, el seu passat i el seu present. Cada part, alhora, està dividida en capítols més curts. A part d’aquesta fragmentació hi trobem una altra divisió en la novel·la que, passa per la narració de les històries d’aquestes quatre dones, escrita pràcticament d’una manera lineal, tret potser de la Dèbora i la seva mare, la Patrícia, on una part de les històries de les dues dones s’explica en un mateix espai i temps.
Relació mare-filles. Aquest és un aspecte que vol destacar la novel·la i crec que no ho acaba d’aconseguir. Segons el llibre les mares i les filles estan destinades a no entendres mai, gairebé diria que es molesten. Com a mare d’una filla he de dir que hi ha moments de tot i per a tot. L’autora dota als seus personatges d’una força o d’uns trets de caràcters que, més que problemes generacionals són problemes de comunicació entre dues persones pràcticament antagòniques. I crec que així no poden funcional les relacions, no ja com a relacions de mares i filles, sinó entre persones. Totes són dones de caràcters forts que necessiten fugir, unes de la mare, les altres de la filla, per intentar així, sobreviure i aconseguir ser elles mateixes.
Dones jueves. Les dones són jueves per dotar-les de més marginalitat, segons ha dit l’autora. Al meu parer, tret de la Rut, la primera dona que l’autora ha fet néixer jueva, les altres, tot i tenir descendència jueva, és un aspecte que no les marca en res, els hi és absolutament sobrer o insignificant en les seves vides. Per això sobta, quan al final, la Dèbora, l’última de les dones, abraça el judaisme des d’un fanatisme sense volta ni solta per acabar deixant la mare i marxant a Israel. La veritat aquest aspecte no l’he acabat d’entendre, si que s’entén en el cas de la Rut.
Lesbianisme i feminisme. Dos conceptes que al meu entendre no han d’anar sempre lligats. Crec que quan s’abanderen aquest don conceptes, com quan s’abanderen tants d’altres, i s’exposen com a pensaments absoluts, -bons i únics enfront d’altres opcions- , es perd l’objectivitat i es falceja la realitat. Ni tots els homes són dolents, dèspotes, autoritaris, masclistes i en conseqüència els dolents de les relacions, ni totes les dones en són les víctimes. Les dones d’aquesta novel·la són lesbianes perquè han fracassat amb les seves relacions amb els homes o no han tingut relacions satisfactòries. Són lesbianes perquè necessiten estar acompanyades d’algú, necessiten el caliu humà i qui troben en aquell moment és una dona al costat. Això és humà. En el llibre trobem forces exemples de relacions sexistes d’autoritat i/o submissió, la majoria exposades com a trets masclistes de la societat.
Repassant les ressenyes me n’adono que, aquests, és un d’aquells llibres on les reaccions que desperta en els lectors són ben diferents. Hi ha qui diu que és excel·lent, hi ha qui diu que és molt bo, bo, o fins i tot hi ha qui es queda amb un està bé. Però també hi ha qui pensa que l’autora no se n’ha acabat de sortir, què ha rebaixat el llistó respecte de llibres anteriors. Com sempre dic, els llibres els escriu l’autor però són els lectors qui se’l fan seu, o no i, on entra la subjectivitat poca cosa es pot dir. A mi no m’ha entusiasmat, segurament perquè l’he comparat amb altres llibres de l’autora que he llegit i que m’han agradat molt. En aquest Amor meva hi ha trossets que demostren la vàlua de la Simó com a escriptora –fet que no poso en dubte, només faltaria- i m’han agradat moltíssim, sobretot la vida de la Rut. D’altres que els he trobat d’afegitó o entrats amb calçador. Ara bé, qui sigui amant de tenir en compte els llibres segons els seus premis, aquest, va rebre el Premi Joanot Martorell de Narrativa 2010, i això dels premis ja se sap que vol dir molt o molt poc i, en definitiva, la valoració d’un llibre sempre acaba depenen del gust del lector.
També n’han parlat a les revistes Benzina, Time Out, al Vilaweb, i als blogs Nosaltres llegim, Olor a la pluja, entre altres.
Pàg. 28 “I això li donava un doble sentiment: el de ser insignificant i prescindible per una banda, i el ser meravellosament lliure per l’altre. Solen anar juntes, totes dues coses. I ens entestem a ser imprescindibles i lliures, i per això patim tantes migranyes.”
Pàg. 66 “-L’astúcia és un vici. El pitjor vici, no? –deia la vella.
-No, l’astúcia està bé. Fa falta, molt sovint. El vici dels vicis és l’enveja.
-No: l’enveja també està bé, perquè és el ressort que et mou a aixecar-te i fer coses. Sense enveja ningú no posaríem flors als balcons. El vici dels vicis és la vanitat.
-És un vici de dones, no?
-De dones? Què t’empatolles, noia? La vanitat és el vici que forma l’essència dels homes. Es miren a ells mateixos com si fessin falta i com si el que diuen fos important.
-De vegades bé deu ser important.
-de vegades. Però aleshores els qui ho diuen no són com els homes corrents. Com més savis, menys vanitosos.
Pàg. 99 “Quan els problemes són tan reals que és com si et passessin paper de vidre per l’ànima se’t fa un cervell nou. Fora sentiments, fora romanços i, nena, arromanga’t les mànigues que ara toca pensar.”
Tastets
>> casalici
Casalici m. || 1. Casa molt gran
Pàg. 20 “Quan va arribar al casalici era una noia menuda, no gaire bonica…”
>> estultícia
Estultícia f. Qualitat d’estult; acció o dita estulta
Estult adj. Nici; mancat de discerniment
Pàg. 124 “L’operació d’esmorzar era molesta perquè era el moment en què la meva mare, i pel que he pogut saber totes les altres mares del món, aprofitava per ficar-te al cap tota la seva saviesa secular i fer-te encara més avorrides la teva pròpia estultícia i deixadesa.”
>> bovà / bova, sopa bova / coca bova
Bovà, -ana adj. Tou, esponjós, sense duresa (Binissalem). Ho diuen especialment del pa.
Bova || 1. Planta de la família de les tifàcies Sinònim balca.
Sopa bova e) Menjar la sopa bova: menjar sense treballar per a guanyar-se l’aliment.
Coca bova i com afegeix la Simó posada en remull.
Pàg. 21 “… aquest home, ni que fos l’advocat del pobres, tan mal caràcter que té, i amb els desgraciats es reblaneix com la coca bova posada en remull…”
Al llegir em va cridar molt l’atenció aquesta expressió que jo no havia sentit, “coca bova”, jo si que utilitzo la que feia servir el meu pare “sopa bova”. A casa diem “aquest és com la sopa bova” per referir-nos a algú que és un penques, un que no treballa però sempre té el plat a taula i la vida resolta. L’he recollir perquè és d’aquelles expressions que una fa servir però en desconeix els orígens.
No en sé, però suposo que bovà ve de bova, tou, flexible com ho és la planta.
>> gibrell, gibrelleta, orinal i servidora.
Gibrell m.: V.llibrell
Llibrell (i ses var. gibrell i ribell). m.
Recipient de terrissa, a manera de plat gran, de forma troncocònica invertida, més ample que alt, i que serveix per a escurar els plats, rentar-se els peus, posar coses en remull, etc.
Recipient de terrissa, a manera de plat gran, de forma troncocònica invertida, més ample que alt, i que serveix per a escurar els plats, rentar-se els peus, posar coses en remull, etc.
Pàg. 191 “…l’Esperança deixava les clares d’ou en un enorme gibrell de fang, de forma cònica.”
Si us bé de gust, podeu passar per Adverbia, entre el Jordi Dorca i tots els qui han comentat podem adonar-nos de com de rica és la nostre llengua, i quantes similituds o diferències es poden trobar amb aquests utensilis tan comuns.
>> Jo també he fet un brinc com un cruixidell
 |
| El cruixidell a Adverbia |
Cruixidell (i les var. cluixidell, cruixinell, cruixider, crossider). m.
Ocell de la família dels fringíl·lids: El seu plomatge és de color gris per damunt i blanc pel ventre, i el bec groc, amb el qual produeix un soroll semblant al de les agulles de fer mitja. Habita amb predilecció els camps de cereals.
Pàg. 14 “He vist un cruixidell femella , cosa admirable en aquesta època de l’any…”
Ja acostuma a ser normal, llegeixo un blog, aprenc un mot i, després, aquest es multiplica o es fa visible en les meves lectures –com si fos màgia- . Es agradable i molt engrescador.
 |
| El cruixidell a Col·lecció de moments |
>> Mirant més mots
Vocabulari de la Núria Pujolàs a Miramelsmots
Repassant, ara si, la meva ressenya, me n’adono que és potser una de les ressenyes més crítiques que he fet. Em sap una mica de greu, sobretot sabent que a vegades agafo llibres de la biblioteca i un cop oberts a casa no puc passar de les deu primeres pàgines i els acabo deixant. No els comento, ni en dic res i, alguns d’aquests llibres han estat elogiats en més d’un blog. No voldria ser injusta amb aquest Amor meva, he de dir al seu favor que en aquest cas no és dels llibres que em costés llegir ni molt menys em planteges tornar-lo sense acabar. No és un llibre per no aconsellar, suposo que és un llibre imprescindible pels incondicionals de l’autora, en tot cas, malgrat el que es pugui despendre de la meva ressenya, és deixa llegir bé.
El mot:
La fitxa: Amor meva 1ra ed. 2010 Edicions 62, 277 pàg.
Premi: Premi Joanot Martorell de Narrativa 2011
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari