Contra l’aparador, és una novel·la realista, dura i actual on les circumstàncies i fatalitats dels seus protagonistes desencadenen, sense voler-ho, reaccions mal enfocades, esdeveniments incontrolables i accions no desitjades que duen el relat a treure la part fosca i freda d’uns personatges atrapats per la desesperació, la por i el dolor. Una novel·la que, si d’entrada no és negra, s’hi torna, i esdevé, una nova manera de presentar el gènere per part de l’editorial. Amb la particularitat que, en aquest cas, part de la trama suca de l’ànima del seu autor.
La novel·la segueix tres fils argumentals que corresponen als seus tres protagonistes, els germans David i Oscar i la sergent Carla Claver, en tres trames que aniran entrelligant-se i creixent en força, tensió i agressivitat per acabar de manera dura però alhora brillant. Sense concessions ni melancolies, fruit d’uns esdeveniments que podrien seguir més la realitat que la ficció.
Contra l’aparador m’ha sorprès. Sense deixar, el ritme ràpid i l’estil directe dels diàleg als que ens té acostumats l’autor – aquí amb més cos-, en Marc Moreno, ha sabut donar força i profunditat no només als tres personatges principals, sinó que ha treballat, des d’òptiques diferents, temes com la família, la paternitat, la feina, les llargues malalties, la falta de comunicació o l’exclusió social. Desengrunant, sense pressa, cadascuna de les tres històries i deixant que cada personatge es manifesti des de l’interior, en un exercici on la trama, però, també els lectors hi hem sortit guanyant. No és estrany, doncs, que aquesta sigui la novel·la que tots els lectors que seguim al Marc, definim com la més treballada i alhora més reeixida.
Contra l’aparador, conté elements d’estil singulars com ara el fet que només els capítols de la sergent Claver estiguin escrits en primera persona en una manera de fer-nos veure, qui sap, que la mossa no pertany ni al barri ni al món de l’Oscar i el David. Les pinzellades d’humor, a vegades un tan corrosives, contrasten amb les sensacions que desperten en els lectors tota la part que fa referència a l’hospital, on detalls com l’edat de les infermeres, la sensació de lentitud de les escenes, la blancor i resignació en les esperes, la singular relació amb el metge o l’essència mateixa dels trasplantaments, envaeixen l’ambient. I un barri, la Verneda, viu i singular, amb gent que, a la seva manera, volen el que tots volem, viure millor.
Com s’ha dit en altres ressenyes i on el mateix autor en parla, Contra l’aparador, és una novel·la de perdedors, de famílies desestructurades, de malentesos que emboliquen les coses, de coses no dites que duen a camins no desitjats, en definitiva, de desesperació per deixar enrere dolor i misèria. Sortir dels pous. Sortir del pou que cada personatge duu en la seva existència. Per això, a vegades, costi el què costi, no s’ha de deixar mai de buscar una vida millor, més digna, amb una família normal, amb una feina reconeguda i sobretot, amb una malaltia superada.
Així doncs, encastar el cotxe contra l’aparador per poder robar, aconseguir diners i poder començar una vida millor formant una nova família esdevé l’inici de la història i també el seu final. Una molt bona lectura.
[box style=”0″ close_btn=”true”]
El llibre: Contra l’aparador, 2015 pàg. 296
L’autor: Marc Moreno
Editorial: Llibres del Delicte
[/box]
Deixa un comentari