Amb quatre mots dura de contingut, excel·lent narració (“un retrat de la desolació, la violència i la foscor de l’ànima” i jo hi afegiria, una manera valenta i sincera de veure’ns des de dins)
Recomanada per: encuriosida després de llegir-ne bones, però inquietants ressenyes tant de Sukkwan Island com d’aquesta Desolacions.
Desolació f. Acte i efecte de desolar;
Desolar v. tr.: || 1. Deixar desert, solitari. || 2. Colpir profundament qualcú una pena o pèrdua grossa, deixant-lo com si li faltés tot.
Volia començar per Sukkwan Island i em vaig trobar amb Desolacions a les mans. Abans de parlar del llibre he de dir que, lluny de deixar-me desolada, m’ha captivat, perquè he trobat brillant i sincera la manera que té d’enfocar i parlar de les desolacions que hi planteja. Desolació física en el magnífic i absorbent escenari que és Alaska. Desolacions humanes en cadascuna de les vides dels seus personatges. He llegit qui diu que, s’ha d’arribar al llibre amb un bon estat d’ànim, ja que pràcticament no hi ha concessions. No ho sé, el meu estat d’ànim no és del tot saludable, però hi he entrat sense problemes.
M’atrau l’hivern, el fred, la solitud, el paisatge feréstec, suposo perquè m’atrau un cert aïllament físic. Alaska sembla tenir aquests ingredients, aquest “desert, solitari”. Segons diu l’autor no és fàcil viure-hi i segurament des d’aquí se’ns presenta –o me l’imagino- com un paisatge bucòlic en plena natura salvatge. Però desolar també vol dir “colpir profundament a algú, com si li faltés tot” i en el llibre d’una manera o una altra tots els seus protagonistes es senten desolats. Un colpiment que els porta a compartir la seva vida amb el buit interior i, sobretot, a adonar-se’n que aquest buit es fa gran i, ells no disposen dels mecanismes per omplir-lo, o si, qui sap. Cadascú a la seva manera intentarà omplir el seu buit, assolir-ho no sempre fàcil i, no sempre se’n surten.
“La recriminació vivia a dins seu com una entitat viva, com un pou insondable” pàg.25
“Era un plor amb volum i profunditat, com un espai físic al seu interior, un buit, una excavació” pàg. 50
David Vann ens presenta el trencament definitiu d’un matrimoni. Un matrimoni que després de més de trenta anys de convivència i renuncies mútues, arriba al punt on cada pas que donen és el començament d’una esquerda, i aquestes, inevitablement, desemboquen en un profund abisme. I quan sembla que la situació familiar hauria de ser la més plàcida, fills independents, jubilació, somnis, resulta que és el moment on tot trontolla, amargor, solitud, engany, fracàs, frustració: desolació, que aplana inevitablement el camí cap a l’autodestrucció.
“Perquè pots triar la persona amb qui comparteixes la vida, però no en qui es convertirà aquesta persona.” Pàg. 95
Una novel·la dura, freda, incisiva i devastadora com el mateix paisatge on es troben els personatges, l’ Alaska que comença a caminar cap el dur hivern. I l’arribada de la nova estació serà ràpida, una mica a deshora, però a la fi inevitable, com el ritme de la trama familiar. El cel gris, plujós i ventós, d’aigües cada cop més glaçades es barrejarà amb la tempesta de retrets, incomunicació, frustració i dolor, que portarà al matrimoni, a pensar i dir-se les veritats, de cop. Escopint-les de la pitjor manera que es pot fer. I això fa molt mal. I arribats aquest punt ja no hi ha marxa enrere.
Paral·lelament al trencament del matrimoni (Gary i Irene) assistirem a la desolació de la resta dels personatges. Tots amaguen els seus pensaments, callen per no enfrontar-s’hi, per comoditat o per por i, conscients que la realitat en la que viuen és un engany, prefereixen continuar a canviar o enfrontar-s’hi. La Rhoda sap que no serà feliç, en Jim necessitarà enganyar per a ser feliç, en Mark s’evadeix per tirar endavant. Fins i tot en el cas dels nouvinguts, la Monique i en Carl, els turistes ocasionals a Alaska, .
Segons he llegit ens tornem a trobar amb elements autobiogràfics dins la novel·la, com ja havia passat en Sukkwan Island. Aquí les migranyes de la Irene són les mateixes doloroses migranyes que en David Vann va patir durant dos anys i, el suïcidi de la mare de la Irene també té una ombra de realitat. Si voleu us deixo l’enllaç de l’article arallegim.
L’angoixa, el patiment i la càrrega emocional de tots ells és aclaparadora i, en Dan Vann ens descriu els personatges des de dins, per això hi ha cops que les seves reaccions se’t claven com gotes de pluja gelada sobre la cara, tallant i fent mal. Parlo dels diàlegs entre Irene i Rhoda (mare i filla) o ja al final entre en Gary i la Irene. Crec que aquesta sinceritat alhora d’escriure els pensaments dels personatges és el que més m’ha convençut de la novel·la i, aquest portar fins el final, el ritme creixen entre l’acció de la natura i l’acció dels esdeveniments.
No és una novel·la plàcida de llegir si el què volem és veure una simple història ambientada en un excel·lent paisatge. És una excel·lent novel·la si no ens fa res llegir, en el fons, el més amagat de cadascú de nosaltres.
“A l’extrem oposat de la badia, les muntanyes s’alçaven en fileres dentades com sorgides del mar amb els cims nevats. Els estols de corbs de mar travessaven la platja de sorra negra i l’aigua pampalluguejava amb el sol del capvespre. Mirant cap a la badia, protegint-se els ulls de la resplendor, va veure com brollava amb una lluentor daurada el raig d’aigua d’una balena amb gep i com després les gotetes voletejaven per damunt de la superfície del mar endutes pel vent. En un indret així hi podria viure, va pensar. Llavors va recórrer els molls, tot admirant els vaixells, i va conèixer un pescador de cabells foscos i ulls blaus que li va parlar del cranc reial, de l’halibut i de la dolçor de la mar durant la nit.” Pàg.45
“Al seu voltant, els arbres gairebé semblaven un públic que, dempeus, l’observés a l’expectativa. Sentinelles en les ombres, amagats en la nit sense lluna. No s’havia acabat d’acostumar mai a aquell indret, mai no s’havia sentit com a casa.” pàg. 106
“Se suposava que aquella costa era la seva llar. I aquells arbres. I les muntanyes, i la manera com s’hi posaven els núvols i convertien els cims en un acte de la memòria. Tanmateix, no se sentia com a casa”. Pàg.208
La primera descripció del paisatge correspon al Carl, turista ocasional, meravellat per l’escenari i complagut pel magnífic espectacle, segurament com ho faria jo si hi anés. Les altres dues descripcions són de la Irene i de la Rhoda, els estats d’ànim i les percepcions no són les mateixes.
El llibre
Títol original: Caribou Island, 2011
Títol Traducció: Desolacions, 2011 Editorial Empúries. Traducció Francesc Rovira, pàg. 261
David Vann (Alaska, 1966)
Professor de la Universitat de San Francisco. No és reconegut fins que aconsegueix que se li publiqui Sukkwan Island amb la qual aconsegueix nombrosos premis, entre ells el Premi Llibreter 2011.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari