Joseph Smith (Londres,19..)
Els humans sempre hem tingut predilecció per determinats animals , els motius en són molts i, sovint, van lligats al nostre caràcter o a determinats trets de l’animal en sí. De l’aire em quedo, com no podria ser d’una altra manera amb el mussol –tots, en genèric, dels més petits als més grans- , de l’aigua amb la força de l’orca, i de terra amb lla mirada del llop. I tots els he triat per motius ben diferents. Així dons, no és estrany que quan vaig ensopegar amb aquest llibre me l’emportés. Vist així, després d’escriure això, me n’adono que tots són predadors i, jo, segurament una víctima, si més no d’aquesta passió per ells.
El Llop és un novel·la breu, però intensa. És la primera de l’autor i, com s’apunta en la contraportada i, fent referència a The Guardian, llegim, “és una obra que assoleix el repte més difícil d’aconseguir: el de canviar una mica el món per al lector” i és que el lector s’ha de transformar en llop per entendre el pensament de l’animal. Això que d’entrada sobte, és un bon recurs literari, fabulós i genial – no original – , convertir-te en bèstia; olorar, sentir, veure, deixar petjades amb urpes, … i tot això dins un blanc, fred i silenciós escenari, un bosc inhòspit que es converteix, al meu entendre, en l’altre gran protagonista de la novel·la.
El llop és d’aquelles novel·les que t’obliga a formar-ne part. El lector sense ni adonar-se’n s’escola dins l’animal, i tu tens fam, fred, cansament, odi, com ho fa el protagonista. Ens transformem en llops, en predadors, però l’experiència ens ensenya que tot pot fer una gran tombarella i obligar-nos a mirar i afrontar la vida des d’una altra òptica. Ens pot tocar patir, podem estar a l’altre costat del pont, i si avui som els forts, demà podem ser els dèbils, això, també és llei de vida.
Viatjar a través dels ulls de l’animal que ens fa de narrador potser esfereïdor, posseïdors d’aquesta set de matar, aquest odi cap el dèbil, aquest caminar segur de qui s’ho mira tot des de dalt perquè és poderós. Pàg. 13 “…perquè jo sé d’on he vingut i què sóc, perquè sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant ferotge, a la mirada de la seva presa. Sóc el llop, l’ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als remats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles.”
Però quan la gana, el defalliment o l’ensurt ens ronden, ens podem afeblir i mostrar uns sentiments que fins aleshores no existien en nosaltres, dolor, por, remordiments o fins i tot compassió. És quan la cruel realitat transforma el predador en pressa, n’és la víctima. Pàg. 36 “…tenia por, i que la força que he sentit no era meva (…) ho faig per primera vegada com a caçat en comptes de caçador, com a la cosa que protegeix la seva vida en comptes d’arrencar-la a un altre.”
La diferència és que el llop quan es veu reduït a víctima ho farà amb orgull, amb força. Serà ell qui triï la forma de morir, per una queixalada, per un predador com ell ho havia estat. Pàg. 136 “Puc sentir que m’estic morint i que gairebé estic mort…Però no em matarà l’home! No moriré només per la seva arma, … i sento com tota la meva força m’impulsa endavant cap a la guineu jove (…) Em tombo dèbilment cap a la mare, però ja la tinc al damunt i sento les seves dents a la meva gola, esmolades, punxants…”
Pàg. 25 “Quan torni a enfrontar-me a una bèstia, amagaré el fracàs perquè no me’l vegi als ulls, però mostraré la meva saviesa augmentada i això sí que ho veuran i ho sabran i tindran més por de mi de la que tindrien si això no hagués passat mai.”
Pàg. 29 “…llisco suaument vessant avall com l’ombra d’un núvol que corre amb rapidesa sota una lluna brillant.”
Pàg. 57 “Noto les costelles de la guineu sota les meves urpes, una petita gàbia on hi ha tancada la seva vida, i que probablement podria esclafar si continués pressionant.”
Pàg. 85 “he quedat cec d’un ull però he perdut la ceguesa al cansament i la buidor de la persecució sense fruit: justament les coses que tota criatura que respira al bosc deu témer del llop.”
Tastets
>> animals narradors
No cal anar a les faules infantils per veure que la literatura es fa servir a vegades dels animals com a narradors d’una història; La història d’un cavall de Lleó Tolstoi , La mula vella de Pep Coll, Timbuktu de Paul Auster. o una nova versió de la Caputxeta Vermella, on el llop ens escriu la seva versió de la història, publicat per la Montse Lladó des del seu bloc.
Del mateix Joseph Smith, la seva segona novel·la, Taure, “Un animal conscient de ser captiu i de la seva naturalesa de bèstia. La pugna entre la possibilitat de fugir i la por a la llibertat. Sobre l’arena de la plaça, la lluita de l’animal amb l’home, però sobretot de l’animal amb ell mateix.”
La novel·la m’ha captivat. Més enllà de la dimensió moral que pugi tenir, és un bon relat. Ens agradi o no, la vida pot ser així de dura i crua, uns són els forts i els altres els dèbils. Tot dóna voltes i, la ruleta de la vida no saps mai on s’aturarà. L’únic que cal veure, o retreure si fos el cas, és que la fortalesa d’uns no ha de suposar mai el debilitament i l’enfonsament dels altres. Això en els humans, evidentment, en els animals, cal recordar que és llei de vida.
El mot: xiuxiuejar, llambregada
xiuxiuejar parlar en veu molt baixa a l’orella d’algú.
Pàg. 35 “…l’home trontolla entre les seves ovelles, i va de la una a l’altra amb els braços oberts de la falsa tendresa, xiuxiuejant per reconfortar-les i calmar-les; els mateixos xiuxiuejos que farà servir quan les bèsties notin la fulla del ganivet contra el coll.”
Llambregada mirada ràpida
Pàg. 59 “La guineu encara em mira mentre jo penso aquestes coses i, veig una llambregada de traïció que li balla a l’ull…”
La fitxa: Joseph Smith. El llop 2008 1ra ed. 2009 Barcelona Ara Llibres, SCCL Grup Cultura03 Traducció Ernest Riera 136 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari