Un relat sobre el període de la Guerra Civil i els anys de la postguerra i sobre la manca de llibertat. Encara més, diria jo: sobre la manca de llibertat i sobre la violència exercida contra la causa d’aquesta llibertat i sobre els efectes que tot plegat comporta en el capteniment de les persones. (del pròleg)
El món per un forat és un relat curt, molt curt. La seva brevetat ve condicionada per les exigències del Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu. Aquest fet no li treuen gota de força ni a la trama ni al relat, al contrari, es tracte d’una història sòlida, ben explicada i amb uns personatges perfectament perfilats. La capacitat de síntesi de la Maria Vilanova fa que en poques pàgines sigui capaç de generar una història amb un potent coixí narratiu, on no hi falten cap dels ingredients per poder esdevenir una gran novel•la. I aquesta força i cohesió argumental, que és un dels punts forts que ha de tenir tot relat curt per ser bo –com ho és aquest -, esdevé, segurament, el “punt fluix” pel lector que voldria allargar les pàgines d’una història que no vol deixar amb tanta facilitat.
Una història que transcorre a cavall entre el poble de Vidrà i la presó Model de Barcelona en un temps prou proper perquè el lector pugui reconèixer amb facilitat els tics d’una època i d’un sistema que ens va fer molt de mal com a poble, la Guerra Civil i la postguerra. On, estar tancat a la presó és només un tipus de manca de llibertat, el físic, perquè l’empresonament moral o el segrest de la llengua es vivien, malauradament, dins la quotidianitat. Una història trista, com trista va ser l’època, plena d’injustícies i penúries d’una gent contínuament sotmesa al caprici d’un destí que es mostra despietat i inhumà pel sol fet de ser del bàndol dels vençuts.
Ens trobem davant d’un relat realista, no només pels fets o les situacions que se’ns descriurien, que encara que ficticis podrien molt bé ser certs, sinó per l’exquisidesa del lèxic amb el que fa parlar a cadascun del personatges i amb tot el que això significa. La Maria Vilanova ha recollit el parlà de la gent de Vidrà, i ho fa no només per mostrar-nos el parla de l’època per fer-ne un relat costumista, sinó com diu en Jordi Dorca al pròleg “El llenguatge – l’univers mental que es configura- hi té, aquí, la força que calia, la dosi necessària per fer més vigorosa la realitat que l’autora volia presentar.”
Una llengua rica, maca, carregada de mots i girs, molts d’ells en dessús, que fan que llegir el relat ens suposi viatjar en el temps, tot un plaer per a qui com jo ens agrada espigolar mots. Diu en Jordi Dorca en el pròleg “una autora valenta, agosarada”, i en aquest sentit ho és, la utilització d’aquest lèxic, que no dificulta en cap moment la lectura, suposa “acostumar l’oïda” al parlà que molts de nosaltres vagament recordem o hem utilitzat i, que exposats dins del relat d’aquesta forma natural, formen un singular i atractiu document lingüístic que cal preservar. Evidentment, també hi trobem, la “lengua del Imperio” la de la guardia civil, amb el seu tarannà ranci i viciat, i els silencis, “…els silencis buits de paraules, però prou prenyats de signitfcat…” a que en tantes ocasions s’havia de recórrer per no patir un mal major, fruit de la constant repressió.
Un glossari al final, que es nodreix del llibre El parlar de la Vall del Gres, Orís i Bisaura d’en Jordi Dorca, en facilita la comprensió a qui ho necessiti. Jo l’he descobert just en acabar la lectura, quan ja havia recollit mots com; bitzac, mala lluça, xotro, osseria, trompitxo, magrinyol, esfotrassat, piulots… o Fransiscu, bordegàs, buscacabornies, cardar (fred), encabat, escó, estar de mala jeia, goita!, meu mare, gota fàcil… del parlar del Ripollès que recordo.
El món per un forat està dividit en sis capítols, tres escrits en primera persona i encapçalats amb el nom de qui ens parla i els altres tres, intercalats, on el narrador omniscient és qui condueix el relat. Una història que comença a la presó i que transcorrerà al poble, on coneixerem els detalls d’un empresonament injust, com ho és, també, la vida de la família de Can Torrentada. Veure el món per un forat és veure’n només una part i per tant, la realitat pot mostrar-se, en certa manera, esbiaixada, falcejada o incomplerta, aquí, el que avarca el món per un forat, és el que veu i sent cadascun del personatges, les seves vides, el petit espai a què aspiren, la seva llibertat.
En l’enllaç podeu llegir la presentació que en va fer la Carme Vilà Comajoan a Torelló, en fa una bona ressenya.
M’arriba el llibre gràcies al company blogaire Jordi Dorca (autor del pròleg) que, coneixedor de la meva passió per recollir mots, encertadament me l’aconsella i, gràcies a l’amabilitat de la Maria Vilanova que me’l fa arribar.
[box style=”0″ close_btn=”true”]
El llibre: El món per un forat, 2014 pàg. 56
Autor: Maria Vilanova i Vila-Abadal
Premi: XX Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu 2014
Editorial: Témenos Edicions
[/box]
Deixa un comentari