Vicent Usó (Vila-real, 1963)
L’homenatge blogaire del 22 d’agost, en el meu cas, no només em va servir per conèixer l’obra del ja des d’ara admirat Enric Valor, sinó també em va descobrir nous blogs –fins aleshores desconeguts per a mi- , n’he seguit el camí d’uns quants, entre ells el de Vicents Usó. Si us ve de gust aquí teniu l’entrada, Una entrevista amb Enric Valor.
Segurament sóc molt lenta o especial alhora d’assimilar certes coses i no sé si faig bé de dir-ho, però no ha estat fins que he acabat la novel·la que, m’he quedat amb la sensació d’haver llegit un molt bon llibre. Intentaré explicar-me. Necessito poques pàgines per saber si una novel·la m’agradarà o no, i “El músic del bulevard Rossini” em va atrapar de seguida. Però (que en tot sempre hi ha peròs), em va costar una mica veure l’entrellat de la narració, o el que és el mateix, fer-me’n amb una visió de conjunt i veure què ens volia explicar i fins on volia anar o arribar l’autor. I això no ho vaig descobrir fins al final de la narració. Un cop aquí, he de dir que tots els elements que integren la novel·la estan treballats, diria que dosificats, i carregats de sensibilitat, realisme i un saber fer que, doten al conjunt d’uns excel·lents resultats. La novel·la va ser finalista del Sant Jordi 2008.
La novel·la ens parla de la immigració, en aquest cas qualificada. En Tadeusz és un bon músic, però que quan arriba al seu país de destí el seu futur i la seva música se’n van carrer avall, com les gotes de pluja caigudes en un terra erm, sense produir els fruits esperats. Però la novel·la no es queda aquí, en Vicent Usó no es quedarà amb el músic que toca a plaça, l’anirà a buscar al seu poble i ens explicarà els seu passat, el seu present i el seu futur. Una vida lligada a dues passions, l’amor per Krystyna i per la música, dues passions que el portaran lluny per motius diferents. I ja vençut, quan torna, resignat a marxar per sempre, se n’adonarà que encara no ho ha perdut tot. “De vegades , ja ho veuen, cal viatjar molt lluny per a arribar finalment al punt de partida.”
Sembla que l’autor es va inspirar en un músic de plaça, en un immigrant que tocava per guanyar-se la vida. Vicent Usó donarà la veu al narrador que, serà l’encarregat d’explicar-nos els mons d’en Tadeusz, els d’ahir, els d’avui i els de demà. I serà el narrador qui ens anirà desvetllant tots els perquès del Tadeusz, què l’ha empès a deixar-ho tot, què busca, què el reté, què el fa tornar… Pàg. 148 “… encara que en diguen omniscient, aquest humil narrador no es veu capaç d’arribar a conèixer tots els detalls , vostès disculpen. I encara que el narrador es disculpi, ell ho sap tot i és la seva habilitat la que condueix la narració.
El temps. Hi ha dos tipus de temps en la novel·la, el meteorològic i el temps en el qual es troba l’acció.
Plou, gairebé sempre plou, la intensitat pot ser diversa però sempre que se’ns descriuen moments importants, plou. De fet, la novel·la comença amb pluja, “Fa uns minuts que ha començat a ploure, una pluja modesta, no creguen, però tan delicada i trista que diries que frena l’impetu de les converses…” ens diu ja d’entrada el narrador.
L’enterrament del pare què és el retrobament amb la Krystyna. Pàg. 142 “ Queia un plugim insignificant, estrelles mínimes d’aigua que desapareixien sense deixar rastre”.
El passat i el present entren i surten contínuament i, moltes vegades, ho fan sense avisar. La novel·la comença en un temps indeterminat, no és ni el passat d’en Tadeusz ni el seu present, ni el seu futur. És el punt on segurament li cal arribar per adonar-se que el seu futur no és on es troba en aquell moment. El punt on, empès per les circumstàncies, l’han dut a tornar a començar, a tornar a casa. I així ho fa, sense voluntat, perquè pel camí ho ha perdut pràcticament tot; la dignitat, l’esperança, l’amor, la música, en definitiva tots els seus somnis. Lluny quedaran aquestes paraules pronunciades per en Tadeusz en plena adolescència quan tot semblava anar-li bé. Pàg. 32 “ Realment cal ben poc per a ser feliç: algú que t’estime i un parell o tres de somnis.”
Aquest voltar pel passat i pel present del violinista li prement a Vicent Usó fer un magistral retrat de la vida rural d’un poble polonès després de la caiguda del règim totalitari, on la pobresa i la misèria emprendrà al protagonista i a molta altra gent, a immigrar cap a l’Europa Occidental, buscant un futur millor. Però les màfies, l’extorsió i en alguns casos la mala disposició dels països d’acollida, faran que siguin poques les persones que puguin sortir-se’n. I en Tadeusz arribarà a Vila “… petita ciutat que és la Vila, transposició literària de Vila-real, que és l’escenari per antonomàsia de les ficcions d’Usó…”, ens diu Vicent Sanz en la seva ressenya.
Un altra dels aspectes que destaco de la novel·la es aquesta manera d’anar-se’n per les branques, ho dic amb un to positiu. Hi ha molta gent, entre ells m’hi incloc jo que, expliquem una cosa i mentre ho fem tendim a descriure una determinada situació o ambient per després continuar amb l’explicació inicial. Vicent Usó ho fa amb elegància, sense enfarfegar i tot sovint li serveix com a recurs literari per entendrí i arrencar un somriure al lector. Són com parèntesi descriptius que apropen el lector a l’escenari.
Pàg. 79 “Darrera la finestra, el funcionari alça la vista de l’encreuat que intenta solucionar: vuit lletres, la primera una g, l’última una c, enmig una c”Segueix parlant del funcionari i de com aquest ignora en Tadeusz, ocupant-se només del seu entrepà i de resoldre el mot encreuat, ens parla de funcionari i de la poca consideració d’aquest envers el patiment de qui té al davant. Quan acaba (que dura una pàgina llarga) ens dius “La resposta, per cert, és glacejar.” Referint-se evidentment als mots encreuats que feia el funcionari al principi. Les situacions dins el bar Remigi estan plenes d’aquests parèntesi descriptius. I tots conduits per aquest narrador que intenta portar més enllà al lector.
Una novel·la que, com diuen algunes ressenyes, desperta la consciència o si més no porta al lector a preguntar-se quina història hi ha darrera d’aquella persona que acabes de deixar enrere –mentre encara sents la seva música- quan camines per qualsevol carrer o plaça del teu país.
Pàg.48 “Després de tanta xerrameca, la frase caigué de sobte, com una granada de mà enmig de l’escena d’un pintor costumista.”
Pàg. 55 “ Novament una bomba, enmig d’un camp de blat al migdia, d’una mar calma amb quatre barquetes de pescadors, d’un paisatge nevat. Novament plovien navalles. Novament callaren tots dos i només en Tadeusz va agafar aire.”
Pàg. 123 “ –El teu problema nen, és que creus en el futur. I el futur no existeix. L’únic futur cert , i encara no, és que ens queden un parell de culatons de cervesa. Més enllà, no hi ha res. M’entens? Res.”
Pàg. 154 “ de camí va somiant el tacte dolç del llençol, la calidesa del llit on apagarà el fred que li eriça els porus, sota la roba humida, la son on espera diluir les pedres que el seu cervell no deixa –infructuosament- de mastegar.”
Tastets
>> cridar tan tard
Trucar a la porta fora d’hores.
Pàg. 37 “… van trucar a la porta i Tadeusz va córrer a obrir. El pare havia deixat de menjar i feia un gest de disgust, no era habitual que ningú cridara tan tard, a aquelles hores l’únic que podien arribar eren males notícies.”.
>> engrut
m. || 1. Matèria pastosa o quasi líquida, composta especialment de farina i aigua, que serveix per a unir i aferrar dues coses
Pàg. 61 “ Acabaven d’enganxar un cartell sobre la paret d’un solar en construcció, l’excés d’engrut fluïa lentament cap a terra, un rierol condemnat a solidificar-se sense haver avançat a penes.”
>> manxol (manc)
adj. || 1. Mancat o baldat d’un braç o d’una mà
Pàg. 91 “… quina mena de gimnàs és aquell on no paren d’entrar manxols i coixos, seria un prodigi dels grossos que vingueren a alçar pesos o fer bicicleta.”
>> bassiol
2. BASSIOL m. Petita bassa o aplec d’aigua en terra
Pàg. 131. “ Un semàfor en roig transforma en bassiols de sang els tolls de pluja que s’han format sobre l’asfalt d’un carrer mal il·luminat.”
“M’exalta el nou i m’enamora el vell” (J.V. Foix)
“No exalcem el nou per rebaixar el vell” (JoanVeny)
Perquè tant el nou com el vell han de tenir el seu propi espai, no n’hi ha un sense l’altre.
Aquests dubtes respecte la novel·la no crec que siguin deguts a aquesta tècnica descriptiva d’anar i venir en el temps, al contrari. Si un escriptor es curós, com és el cas, i sap portar al lector on vol, la narració pot guanyar molt, perquè en certa manera el lector sap coses del passat i/o del futur de la narració i se li permet jugar amb un altre tipus d’especulació. És una novel·la que m’ha agradat en molts aspectes, un d’ells és la llengua. Obrir i eixamplar horitzons et permet gaudir de l’enorme riquesa lingüística que tenim. Novel·lar la vida d’un personatge anònim que, qui sap en quants casos hi poden haver coincidències amb alguns dels músics que ens podem trobar avui o demà pel carrer. És una lectura del tot recomanable.
Aquest músic del bulevard em recorda –salvant totes les diferències- a l’Emma de Maria Barbal. Un personatge marginat del carrer que arrossega, com tots, una història. L’Emma i en Tadeusz parteixen de punts diferents però comparteixen el mateix grau de marginació.
El mot:
La fitxa: El músic del bulevard Rossini, 2008 1ra ed. 2009 Proa, 188 pàg.
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari