Els disset contes d’aquest llibre plantegen situacions quotidianes, irreals, còmiques, emotives, amb un to que va de la ironia mordaç a la revelació íntima. Tina Vallès és una narradora dotada d’una gran perspicàcia en l’observació, que detecta l’imprevist quotidià i capta l’emoció secreta, que acompanya el lector parlant-li amb una senzillesa que sedueix.
És el primer llibre que llegeixo de la Tina Vallès i, no puc dir que m’hagi sorprès perquè no ho ha fet, la conec d’oïdes -de lectures- de ressenyes dels seus dos últims llibres o per les lectures d’algun text o entrevista. M’esperava un grapat de contes com els que m’he trobat, un catàleg de personatges diversos exposats a situacions quotidianes, històries més o menys divertides, narrades amb la ironia de qui té un rerefons per explicar.
Situacions quotidianes com ara estendre la roba, esperar el metro, anar a comprar, sopar amb els amics o escriure una simple llista de la compra es converteixen en punts de partida on personatges – com tu o jo- hi poden abocar, sense que ningú els escolti, les seves veritats més íntimes, en forma de parèntesi personal i diria que existencial. Una mica com allò d’explicar-nos el què volem o desitgem i no ens atrevim a exterioritzar, que ens fa bé i mal alhora però que ens permet, després, seguir endavant amb el dia a dia, o, com en alguns casos, canviar.
La Tina Vallès és una bona narradora, mordaç però també tendre, capaç de crear unes vides interiors a partir d’una observació molt particular de la gent que ens envolta, sense caricaturitzar-la, amb sensibilitat, humor i molta ironia. Diu la Tina Vallès al final del llibre.
“I qualsevol semblança amb la realitat és pura experiència”
Inevitablement, com passa en tots els reculls de contes, n’hi ha que ens agraden més que altres, per divertits, tendres o per què et fan pensar, per què t’hi veus o simplement perquè t’ho has passat bé llegint-lo; Llet cereals aigua, Portabilitat, Pardals, Mali, Sardines… en són alguns, els meus, en aquesta lectura que ens porta a cercar, inevitablement, els nostres propis parèntesis, que no són més que les nostre vàlvules de sortida. Una bona lectura.
[box style=”0″ close_btn=”true”]
El llibre: El parèntesi més llarg, 2013 pàg. 187
Autor: Tina Vallès
Premi: Premi Mercé Rodoreda 2012
Editorial: Proa.
[/box]
Deixa un comentari