Amb quatre mots: dura, colpidora, tristament real  (és terrible pensar que la història es repeteix, ahir Sarajevo, avui Homs, demà… trist que no es pugi o vulgui evitar, em fa molta ràbia)
Recomanada per:  vista a la llista dels millors llibres de L’amic Àngel
 
El-violonchelista-de-Sarajevo-350“Va baixar com un gemec, partint sense esforç l’aire i el cel. L’objectiu augmentava de mida, cada cop més enfocat gràcies a la velocitat i al temps. Abans de l’impacte hi va haver un moment, l’últim instant de les coses tal com eren. Aleshores el que hi havia a la vista va explotar.”
Copio aspectes que crec que són important per explicar la novel·la, formen part de l’epíleg i l’autor els hi afegeix perquè el lector tingui una visió clara dels esdeveniments.
 “És important assenyalar que, des del punt de vista històric, aquesta novel·la no fa un recorregut temporal exacte del setge de Sarajevo…. Per necessitat, he comprimit tres anys en menys d’un mes. Malgrat tot, espero que l’esperit del llibre sigui fidel a aquest esdeveniment.”
“A les quatre de la tarda tocades del dia 27 de maig del 1992, durant el setge de Sarajevo, van caure diversos morters sobre gent que feia cua per comprar pa darrera del mercat de Vase Miskina. Hi van morir vint-i-dues persones i almenys vint més van resultar ferides. Durant els vint-i-dos  dies següents, Vedran Smailovic violoncel·lista local de renom, va tocar l’adagio en sol menor d’Albinoni al lloc del bombardeig en honor a les víctimes. Els seus actes han inspirat aquesta novel·la, però no he basat el personatge del violoncel·lista Smailovic, que va poder abandonar Sarajevo el desembre del 1993…” 
“El setge de Sarajevo, el més llarg que s’ha fet sobre una ciutat en la història de la guerra moderna, es va estendre des de 5 d’abril del 1992 fins al 29 de febrer de 1996.”
Si us heu llegit el trosset d’epíleg podreu adonar-vos de la cruesa, la força i la duresa del setge i, la duresa, la cruesa i la força d’un llibre carregat d’emocions, de dolor i d’impotència.
El llibre està dividit en quatre parts i, totes elles dividides en capítols amb el nom del tres protagonistes.  Tres protagonistes que ens expliquen en què consisteix el seu dia a dia dins la ciutat sotmesa a la gent de les muntanyes. Fletxa, freda, solitària i eficaç, és una contrafranctiradora, és a dir, ha d’abatre el major nombre de franctiradors que tenen atemorida la ciutat. Se li encarregarà protegir al violoncel·lista i fer que aquest, pugui tocar durant els vint-i-dos dies. Kenan, viu amb la seva família, el llibre ens explica com s’ho ha de fer per creuar la ciutat i anar a buscar aigua a l’únic lloc on encara és potable. Hi va amb por, molta por, ha de creuar els carrers i ponts exposant-se a entrar en el punt de mira dels franctiradors. Dragan, ha aconseguit fer marxar la dona i el fill a Itàlia. Ell es queda per ajudar a la població. Té por, molta por, camina per la ciutat de la feina a casa, arriscant la vida a cada pas.
I tots es deixen seduir d’una manera o un altre per la melodia de l’adagio. I el violoncel·lista, aconsegueix, ni que sigui per uns moments el que es proposa, no que tot torni a ser tot com abans, sinó a evitar que empitjori. Perquè la música els donarà a tots la pau interior que necessiten, a víctimes i botxins. És un llibre carregat d’escenes, de detalls que ens expliquen la duresa en la que van viure els habitants de Sarajevo. Hi ha un moment en que en Kenan ven la rentadora per aconseguir diners per menjar, sense electricitat, no la necessiten. I què en fa qui la comprat, vendre-la fora de la ciutat a gent que no està assetjada, a gent que no es preocupa d’on a sortit la rentadora. I en realitat, sempre és així, la societat que no està en guerra s’escandalitza d’aquesta, però no mou ni un dit per aturar-la. I aquest, crec que és el que ens vols dir l’autor, un MAI MÉS, per això la novel·la ha de ser dura i explicar les coses fredament, com la realitat.  Els sentiments d’amor, de felicitat i són, però amagats, com records emboirats sota la pols de les bombes.
Prefereixo deixar parlar el llibre, és, se’ns dubte, la millor manera de que copseu tot el que desprèn. Una lectura del tot recomanable. Aquí ens parla de Sarajevo, però en el fons, és extensible a qualsevol ciutat, poble o pam de terreny que es vegi assetjat per una guerra.

 

“La Fletxa pensa amb les noies que han deixat flors davant del violoncel·lista. ¿Odien als homes de les muntanyes tan com ella? ¿Els odien perquè són uns cabrons assassins, uns homicides sense remordiments? Tant de bo que no. Seria massa fàcil. (…) Espera que les noies, i la resta de la ciutat, odiïn els homes de les muntanyes pel mateix motiu que ho fa ella: perquè l’han ensenyat a odiar.”
“-Tinc por, Dragan. Tinc por de tot; de morir, de no morir…
Tinc por que això duri per sempre, que aquesta guerra no sigui una guerra, sinó la manera com serà la resta de la nostra vida. En Dragan fa que sí amb el cap. L’ànim de lluita l’ha abandonat.”
“En Kenan pot identificar tres tipus de persones en aquesta escena. Hi ha els que han sortit corrents així que han caigut les bombes, i que tenen l’instint de supervivència.(…) Després hi ha els que no han corregut i que ara estan coberts de sang dels ferits, treballant amb urgència (…) Després hi ha el tercer tipus, el grup al qual pertany en Kenan. Es queden drets, amb la boca obreta, i miren com els altres corren o ajuden.”
“Respira fondo una vegada, després una altra i mira a l’altra banda del carrer. Tria un portal raonablement resguardat, aferra amb força les ampolles i comença a córrer. A mig camí se li acut que camina com un pingüí i imagina la fila que deu fer si algú el veu, però recorda que la única persona que l’ha de preocupar que l’observi és una que l’enfoca a través d’una mira telescòpica.  (…) Els homes de les muntanyes ¿tendeixen disparar a persones que troben divertides o les eviten? ¿ Sobreviuria a la guerra si es disfressés de pingüí? “
 Tomaso Albinoni & Remo Giazotto – Adagio en sol menor
 Montse, gràcies pel vídeo
Abans de començar el llibre ens recorda l’autor:
“Potser a tu no t’interessa la guerra,
Però a la guerra sí que li interesses tu.
Lev Trotski

 

També n’han parlat L’amic Àngel, Miquel Àngel a Balearweb i Pilar a Con un libro en la mano  entre altres.
 
 
Tastets
>La ruleta de Sarajevo
Pàg. 79 “Nota el tret abans de sentir-lo. Hi ha un brunziment agut, un cop d’aire quan la bala peta més enllà de la seva orella, i després l’explosió aspre d’una arma (…) –És la ruleta de Sarajevo –diu- Molt més complicada que la russa.”
>Petició de llibres per Sarajevo
Buscant informació per fer la meva ressenya vaig ensopegar-me amb aquesta post que ens parla de la reconstrucció de la ciutat i, concretament, de la seva biblioteca Vijecnica. Ens demanen llibres, data de l’article 04/03/2011  “No envieu doblers, diuen, enviau dos llibres: un llibre en qualsevol de les llengües del món, de medicina, dret, economia, literatura, art o filosofia, i un altre llibre escrit en la llengua materna del donant sobre algun aspecte (història, geografia, arquitectura, etc.) de la seva regió o el seu poble.” En el llibre ens parla de la biblioteca i què significava aquesta per a la població.
El blog de Miquel Àngel Lauger
>Ferrovellers m. Venedor de ferro vell i altres objectes usats
Pàg. 56 “Hi ha alguna persona pels carrers, i en un carretó estret veu un grup de ferrovellers amb petits assortits per vendre. Ja fa mesos que converteixen bales i revestiments de projectils en bolígrafs, plats, qualsevol cosa que puguin vendre.”
Steven Galloway (Vancouver, 1975)
 violon214022010És professor d’escriptura creativa a UBC i SFU i viu a New Westminster.

El llibre

Títol original: The cellist od Sarajevo, 2008
Títol Traducció: El violoncel·lista de Sarajevo, 2008 Ed. Empúries Traducció Víctor Igual Pàg. 205

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

32 respostes a «El violoncel·lista de Sarajevo»

  1. És un llibre dur.

    1. Duríssim i sobretot si pensem que és real. Malgrat tot m’ha agradat llegir-lo.

  2. Me ha gustado mucho tu reseña, se nota que te ha impresionado. Es un libro duro pero necesario para tomar conciencia de la realidad de lo que sucedió. Gracias. Un beso

    1. Duro y necesario para no olvidar, lamentablemente no creo que sirva de lección para aprender, eso me da mucha rabia.

  3. Noia ja sé que em repeteixo però les teves ressenyes són tan completes que em deixes admirada…

    1. Mira,et dic la meva recepta; un polsim de voluntat, un pessic d’il•lusió, una pessigada de temps robat a altres coses, una culleradeta d’amor als llibres, un rajolinet de satisfacció per aprendre i tot, tot, tot, amanit amb plaer i ganes de fer-ho.

      La veritat és que gaudeixo moltíssim fent les ressenyes. Tot i així m’he d’aturar i resumir-les perquè em deixo moltes coses importants i no vull avorrir més a tots els que us passeu per a aquí.
      Gràcies Carme.

  4. Hola!
    Aquesta és una de les meves pendents. A veure si aquest any aconsegueixo que li toqui el torn…

    Bona ressenya!

    Petonets

    1. És dura però et pot agradat.

  5. El vaig llegir fa un parell d’anys i em va impactar molt, és tant i tant trist pensar que aquestes coses encara passen. És un llibre que s’ha de llegir en un moment especial, ha de venir de gust, la seva duresa així ho demana.
    Quina ressenya, digna d’una enciclopèdia o d’una lliçó magistral.

    Salutacions!

    1. Botika, benvinguda
      Tens tota la raó, no es fàcil de llegir, s’ha de saber trobar el moment, a de venir de gust. A mi em va atrapar des del primer moment i, malgrat que m’encongia el cor, em preguntava com pot una persona disparar amb aquesta sang freda, com si fos un “divertimento” i triar; ara tiro, ara no tiro, ara mato, ara no. És esgarrifós i ara està passant a molt llocs. Trist.

      Gràcies.

  6. No puc evitar recordar el llibre d’Eduard Márquez El silenci dels arbres, també ambientat al setge de Sarajevo. És esfereidor pensar que tot això va passar a un tir de pedra de casa nostra apenes 20 anys enrere. Vaig ressenyar El silenci dels arbres al meu blog, poso l’enllaç aquí:
    http://llibressenyordolent.blogspot.com.es/2011/11/el-silenci-dels-arbres-eduard-marquez.html

    1. Senyor Dolent, benvingut

      El que trobo encara més trist és que no hem sabut aprendre les lliçons que la Història ens ha portat, la història que entre tot hem escrit.
      No he llegit “El silenci dels arbres” , ja em passaré a mirar la teva ressenya.

      Gràcies per passar.

  7. Em sap greu repetir-me però és que només puc dir: com sempre, una ressenya excel·lent. Gràcies, bonica!

  8. Ui, aquest no me’l apunto. Pel que veig em faria patir massa.
    Referent a la ressenya, com sempre, magnífica!
    Una abraçada!

    1. Glòria, crec que aquest no és per tu.

      Et torno l’abraçada, gràcies!!

  9. Si no s’ha viscut en carn pròpia, costa imaginar-se situacions tan dramàtiques com aquesta. Suposo que el compte, al capdavall, és l’intent de comprensió que nosaltres podem fer. I el de l’escriptor, és clar. La literatura deu ser això, suposo. Aquest atansar-se a la realitat no viscuda, encara que sigui partint de la nostra pobra realitat.
    Enamorat del mot “ferroveller”.

    1. No em vull imaginar com d’horrorós ha de ser viure una guerra, qualsevol guerra. Tan de bo la literatura servis per fer memòria, per no oblidar i perquè no es torni a repetir.
      Ferroveller, el vaig trobar preciós.

  10. Carme, veig que malgrat la seva duresa, el llibre t’ha agradat. A mi em va colpir de manera punyent però em va semblar molt bo. Per això el vaig posar entre els millors.
    Esplèndida ressenya!!!
    Una abraçada.

    1. A vegades crec que tinc poca paciència amb els llibres, quan en començo un m’ha d’atrapar de seguida, si no ho fa en poques pàgines a vegades l’acabo deixant. Aquest, em va atrapar des del primer paràgraf (el que he copiat al principi de la capçalera). Dur no duríssim però molt bo.

      Gràcies per la teva llista, ja en tinc altres de mirats.

  11. Potser el problema és que els fils de les guerres són moguts per qui no les pateix.
    http://www.youtube.com/watch?v=kML2px3VBDE

    1. N’estic convençuda, si haguessin de patir el que fan patir, el món viuria amb pau.

      Gràcies per l’enllaç, no hi havia pensat en posar l’adàgio a la ressenya, ha estat un bon pensament i un agradable acompanyament.

  12. Has traido uno de los libros que más me han gustado de mis últimas lecturas.
    Imprescindible.
    Besos

    1. Creo que si, imprescindible.

  13. Molt interessant! Anotat.

    1. Espero que t’agradi.

  14. Aquest llibre l’havia vist a les llibreries però m’havia passat desapercebut. Pensava que era una altra classe de text. Després d’una ressenya tan emotiva i amb unes cites tan corprenedores, només puc que tenir-lo molt en compte.

    Estic d’acord amb el senyor Dolent en el fet que presenta molts elements de contacte amb El silenci dels arbres, d’Eduard Màrquez. En aquesta, un músic famós penetra en una ciutat assetjada (es suposa que Sarajevo) per fer un concert i així encoratjar-ne els habitants. En els dos casos la música fa d’estendard contra la barbàrie. Paral·lelismes curiosos.

    1. Hola Toni, anava a dir que les semblances no deuen ser gratuïtes, però resulta que tots dos llibres són de finals del 2008, per tant, les semblances semblen ser casuals.

      M’apunto el llibre per llegir-lo, així podré veure això que em dieu, gràcies.

  15. Estic totalment d’acord amb tu “dura, colpidora, tristament real (és terrible pensar que la història es repeteix, ahir Sarajevo, avui Homs, demà… trist que no es pugi o vulgui evitar, em fa molta ràbia)”.
    A mi em va agradar molt el llibre, jo el vaig veure recomanat per en Victor Amela en el programa “L’hora del lector”.
    Ens veiem!!!

    1. A mi em va impactar per la duresa de les imatges i sensacions que s’hi desprèn, al mateix temps, la vaig trobar carregada de força, aquest MAI MËS que crec que vol transmetre l’autor.

  16. Com ja s’ha comentat, en llegir el títol de l’entrada a mi també em va recordar la novel·la de l’Eduard Màrquez, que em va encantar. Em sembla, però, que cal tenir un cert estat d’ànim per llegir-lo.
    Ah! I gràcies per la ressenya: sempre està bé que algú comenti llibres que no són els que llegeix tothom.

    1. Hauré de llegir la novel·la d’en Màrquez. Gràcies a tu per passar.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *