Amb quatre mots: dura, colpidora, tristament real (és terrible pensar que la història es repeteix, ahir Sarajevo, avui Homs, demà… trist que no es pugi o vulgui evitar, em fa molta ràbia)
Recomanada per: vista a la llista dels millors llibres de L’amic Àngel
“Va baixar com un gemec, partint sense esforç l’aire i el cel. L’objectiu augmentava de mida, cada cop més enfocat gràcies a la velocitat i al temps. Abans de l’impacte hi va haver un moment, l’últim instant de les coses tal com eren. Aleshores el que hi havia a la vista va explotar.”
Copio aspectes que crec que són important per explicar la novel·la, formen part de l’epíleg i l’autor els hi afegeix perquè el lector tingui una visió clara dels esdeveniments.
“És important assenyalar que, des del punt de vista històric, aquesta novel·la no fa un recorregut temporal exacte del setge de Sarajevo…. Per necessitat, he comprimit tres anys en menys d’un mes. Malgrat tot, espero que l’esperit del llibre sigui fidel a aquest esdeveniment.”
“A les quatre de la tarda tocades del dia 27 de maig del 1992, durant el setge de Sarajevo, van caure diversos morters sobre gent que feia cua per comprar pa darrera del mercat de Vase Miskina. Hi van morir vint-i-dues persones i almenys vint més van resultar ferides. Durant els vint-i-dos dies següents, Vedran Smailovic violoncel·lista local de renom, va tocar l’adagio en sol menor d’Albinoni al lloc del bombardeig en honor a les víctimes. Els seus actes han inspirat aquesta novel·la, però no he basat el personatge del violoncel·lista Smailovic, que va poder abandonar Sarajevo el desembre del 1993…”
“El setge de Sarajevo, el més llarg que s’ha fet sobre una ciutat en la història de la guerra moderna, es va estendre des de 5 d’abril del 1992 fins al 29 de febrer de 1996.”
Si us heu llegit el trosset d’epíleg podreu adonar-vos de la cruesa, la força i la duresa del setge i, la duresa, la cruesa i la força d’un llibre carregat d’emocions, de dolor i d’impotència.
El llibre està dividit en quatre parts i, totes elles dividides en capítols amb el nom del tres protagonistes. Tres protagonistes que ens expliquen en què consisteix el seu dia a dia dins la ciutat sotmesa a la gent de les muntanyes. Fletxa, freda, solitària i eficaç, és una contrafranctiradora, és a dir, ha d’abatre el major nombre de franctiradors que tenen atemorida la ciutat. Se li encarregarà protegir al violoncel·lista i fer que aquest, pugui tocar durant els vint-i-dos dies. Kenan, viu amb la seva família, el llibre ens explica com s’ho ha de fer per creuar la ciutat i anar a buscar aigua a l’únic lloc on encara és potable. Hi va amb por, molta por, ha de creuar els carrers i ponts exposant-se a entrar en el punt de mira dels franctiradors. Dragan, ha aconseguit fer marxar la dona i el fill a Itàlia. Ell es queda per ajudar a la població. Té por, molta por, camina per la ciutat de la feina a casa, arriscant la vida a cada pas.
I tots es deixen seduir d’una manera o un altre per la melodia de l’adagio. I el violoncel·lista, aconsegueix, ni que sigui per uns moments el que es proposa, no que tot torni a ser tot com abans, sinó a evitar que empitjori. Perquè la música els donarà a tots la pau interior que necessiten, a víctimes i botxins. És un llibre carregat d’escenes, de detalls que ens expliquen la duresa en la que van viure els habitants de Sarajevo. Hi ha un moment en que en Kenan ven la rentadora per aconseguir diners per menjar, sense electricitat, no la necessiten. I què en fa qui la comprat, vendre-la fora de la ciutat a gent que no està assetjada, a gent que no es preocupa d’on a sortit la rentadora. I en realitat, sempre és així, la societat que no està en guerra s’escandalitza d’aquesta, però no mou ni un dit per aturar-la. I aquest, crec que és el que ens vols dir l’autor, un MAI MÉS, per això la novel·la ha de ser dura i explicar les coses fredament, com la realitat. Els sentiments d’amor, de felicitat i són, però amagats, com records emboirats sota la pols de les bombes.
Prefereixo deixar parlar el llibre, és, se’ns dubte, la millor manera de que copseu tot el que desprèn. Una lectura del tot recomanable. Aquí ens parla de Sarajevo, però en el fons, és extensible a qualsevol ciutat, poble o pam de terreny que es vegi assetjat per una guerra.
“La Fletxa pensa amb les noies que han deixat flors davant del violoncel·lista. ¿Odien als homes de les muntanyes tan com ella? ¿Els odien perquè són uns cabrons assassins, uns homicides sense remordiments? Tant de bo que no. Seria massa fàcil. (…) Espera que les noies, i la resta de la ciutat, odiïn els homes de les muntanyes pel mateix motiu que ho fa ella: perquè l’han ensenyat a odiar.”
“-Tinc por, Dragan. Tinc por de tot; de morir, de no morir…
Tinc por que això duri per sempre, que aquesta guerra no sigui una guerra, sinó la manera com serà la resta de la nostra vida. En Dragan fa que sí amb el cap. L’ànim de lluita l’ha abandonat.”
“En Kenan pot identificar tres tipus de persones en aquesta escena. Hi ha els que han sortit corrents així que han caigut les bombes, i que tenen l’instint de supervivència.(…) Després hi ha els que no han corregut i que ara estan coberts de sang dels ferits, treballant amb urgència (…) Després hi ha el tercer tipus, el grup al qual pertany en Kenan. Es queden drets, amb la boca obreta, i miren com els altres corren o ajuden.”
“Respira fondo una vegada, després una altra i mira a l’altra banda del carrer. Tria un portal raonablement resguardat, aferra amb força les ampolles i comença a córrer. A mig camí se li acut que camina com un pingüí i imagina la fila que deu fer si algú el veu, però recorda que la única persona que l’ha de preocupar que l’observi és una que l’enfoca a través d’una mira telescòpica. (…) Els homes de les muntanyes ¿tendeixen disparar a persones que troben divertides o les eviten? ¿ Sobreviuria a la guerra si es disfressés de pingüí? “
Tomaso Albinoni & Remo Giazotto – Adagio en sol menor
Montse, gràcies pel vídeo
Abans de començar el llibre ens recorda l’autor:
“Potser a tu no t’interessa la guerra,
Però a la guerra sí que li interesses tu.
Lev Trotski
Tastets
>La ruleta de Sarajevo
Pàg. 79 “Nota el tret abans de sentir-lo. Hi ha un brunziment agut, un cop d’aire quan la bala peta més enllà de la seva orella, i després l’explosió aspre d’una arma (…) –És la ruleta de Sarajevo –diu- Molt més complicada que la russa.”
>Petició de llibres per Sarajevo
Buscant informació per fer la meva ressenya vaig ensopegar-me amb aquesta post que ens parla de la reconstrucció de la ciutat i, concretament, de la seva biblioteca Vijecnica. Ens demanen llibres, data de l’article 04/03/2011 “No envieu doblers, diuen, enviau dos llibres: un llibre en qualsevol de les llengües del món, de medicina, dret, economia, literatura, art o filosofia, i un altre llibre escrit en la llengua materna del donant sobre algun aspecte (història, geografia, arquitectura, etc.) de la seva regió o el seu poble.” En el llibre ens parla de la biblioteca i què significava aquesta per a la població.
>Ferrovellers m. Venedor de ferro vell i altres objectes usats
Pàg. 56 “Hi ha alguna persona pels carrers, i en un carretó estret veu un grup de ferrovellers amb petits assortits per vendre. Ja fa mesos que converteixen bales i revestiments de projectils en bolígrafs, plats, qualsevol cosa que puguin vendre.”
Steven Galloway (Vancouver, 1975)
És professor d’escriptura creativa a UBC i SFU i viu a New Westminster.
El llibre
Títol original: The cellist od Sarajevo, 2008
Títol Traducció: El violoncel·lista de Sarajevo, 2008 Ed. Empúries Traducció Víctor Igual Pàg. 205
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari