Els escarxofats

Com en un monòleg intern, Michele Serra dóna veu a un pare que explica, en poques pàgines carregades d’afecte, dubtes, tendresa i ironia, l’abisme que el separa de seu fill de dinou anys. En general dormen quan la gent està desperta, i estan desperts quan l’altra gent dorm. Només els armaris esbatanats, els calaixos oberts i els mitjons bruts escampats pertot arreu delaten la seva presència.

Els escarxofats és un relat curt, escrit en forma de monòleg que un pare d’uns cinquanta anys adreça al seu fill de dinou. Amb un títol molt ben trobat en la seva versió catalana, en canvi, en castellà, Los cansados, no l’he trobat tan gràficament encertat .

Un relat divertit amb escenes exagerades (espero) de la conducta del fill (que són els Joves) que desesperen al pare (que son els Vells) i que li permeten a Michele Serra explicar d’una manera molt gràfica la incomunicació generacional actual, remarcant l’enorme abisme que els separa. Ruptura generacional que no té res a veure amb la que anteriorment havia viscut el pare quan era el fill (el Jove). Així constata el pare:

“No era ni més dòcil ni més sensible ni més intel•ligent que tu. Però pertanyia a una època –l’última?- en què el conflicte entre Joves i Vells tenia lloc al mateix camp de batalla”. (pàg. 53)

En canvi, el fill, escarxofat al sofà, ho redueix simplement a “l’evolució de l’espècie”.

El relat, que arrenca amb una interrogació de control paternalista “On coi ets? T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai” i que podria semblar una càrrega de retrets del pare al fill, es va configurant, a poc a poc, en una sensació de repartiment de culpes on, el pare no ha sabut fer-ho més bé ni el fill ha posat la voluntat necessària.

En termes tècnics, sóc el típic relativista ètic. (…) I d’això se’n deriva una notable incapacitat per pronunciar uns No i uns Sí sonors i secs, amb aquella barreja de credulitat i suficiència que ajuda, i molt, a creure en el que es diu. (pàg. 103)

En una estructura creada a partir d’escenes diferents i inconnexes en el temps, fruit, segurament, d’aquest monòleg intern de deixar anar els pensaments tal com rages. I, un tema, que com un fil ressegueix tot el relat, la insistència del pare a fer “l’excursió”, vista aquesta com l’últim recurs per acostar-los. En Michele Serra ens inclou, també, el trossets d’una novel•la futurista escrita pel Vell (el pare) en una espècie de batalla apocalíptica final entre Joves i Vells que resulta, pel meu gust, una mica forçada.

Un llibre ple d’ironia i humor, carregat de tòpics, on la sàtira i una certa exageració serveixen per tocar temes prou importants en les relacions entre pares i fills, sense culpables, sense retrets o si més no compartits, on la incomunicació tan sols n’és una part, l’abisme s’obre, també, amb la disparitat de gustos, activitats o sentiments que no comparteixen. Una lectura divertida i alhora tendre per explicar aquest conflicte generacional en el que tots, d’una manera o altre, patim o compartim.

“… perquè envellir sobretot és l’extinció progressiva del moviment. La resta es pot suportar.(…) En canvi moure’s pel món com si el món fos teu, això sí que es troba a faltar com l’aire, com la respiració. Ho enyores tant com t’enyores a tu. (pàg. 97)

“Et vaig dir que no duies la roba adequada. Em vas dir que anaves la mar de bé. (`pàg.119)

“Tota la vida (teva) et parlo de la <meva excursió>… tant de bo alguna vegada t’hagués preguntat si en coneixies una tu, d’excursió, i per què no m’hi portaves.” (pàg. 122)

[box style=”0″ close_btn=”true”]

El llibre: Els escarxofats, 2013 – edició en català 2014 pàg. 132
Autor: Michele Serra
Traductor: Anna Casassas
Editorial: La Campana

[/box]