Michel Quint (Pas de Calais, França, 1949)      
Som en un judici. Som en els darrers dies del procés a Maurice Papon funcionari del règim de Vichy i condemnat a presó com a criminal de guerra l’any 1998 –  L’agutzil recorda haver vist a un pallasso, un august mal vestit i despintat que volia entrar a la sala, duia una maleta que no deixava d’acaronar. Li varen sentir dir:
“- Sense veritat, com pot haver-hi esperança…? I sense memòria?”
És una novel·la curta però molt intensa. El relat que parteix just després d’aquestes imatges del judici a Papon, ens explica l’avergonyiment que sent un nen quan veu com els seu pare es disfressa de pallasso per actuar en tot tipus d’esdeveniments infantils. Anys més tard, quan ja és un adolescent, l’oncle li explicarà les raons d’aquest estrany comportament.
L’oncle li explica un fet que els hi ocorregué en temps de guerra, quan formaven  part de la Resistència – encara que en un primer moment com a acte de revel·lia personal –  , un fet que va marcar la vida familiar. És en aquest punt on la narració adquireix una gran intensitat, una autèntica sotragada als sentiments, i ens arriba a tocar ben endins, com he llegit en un comentari és “d’un gran impacte emocional”. Un relat de guerra que sobrepassa la pròpia guerra, on es demostra que la forma d’actuar en consciència sobre el be i el mal, sobre la por i la feblesa no té bàndol, va intrínsec en cada individu.
La novel·la és la narració d’uns fets reals, del passat pròxim de l’escriptor, un deute per restituir l’honor i el record de les figures del seu avi i del seu pare, i també un sentit homenatge a totes aquelles persones que van ser deportades als camps de concentració o afusellades. Intentar recuperar  “tota l’eternitat robada als que va deportar (…) a tots aquells les rialles del quals es van estroncar a les fagedes, en soques de bedolls…” . Malgrat tots els horrors que suposen les guerres un pot arribar a perdonar – si més no ha intentar-ho – , el que no es pot fer mai és oblidar. I aquest és el sentit i l’homenatge que tant encertadament fa l’autor. “També provaré de ser tu, tu que mai no vas oblidar.” , li diu al seu pare.
Quan en els pitjors moments de la nostre vida, quan ens veiem atrapats i condemnats, sempre hi ha un camí o un bri d’esperança, una llum d’humanitat i tendresa que ens confirmen que la bondat i la generositat de la condició humana encara existeix. I quan un actua perquè si, sense demanar res a canvi, fent el que es creu més correcte, encara que sigui en decrement del què un estima, això, no te preu.
Pàg. 19 “El meu pare era un home de dolça obstinació i d’una gran força interior.”
Pàg. 25 “…en Gaston no feia comèdia, les seves paraules no eren l’ombra d’unes coses i d’un moments inhumans, sinó que ell m’obria el seu cor i m’oferia humilment tot el que tenia, uns jardins espantosos, devastats, sagnants, cruels.”
Pàg. 35 “Ens mirava mentre ens marcíem, així, des de dalt, amb les mans als genolls. I de sobte, no saps què, ens va fer una ganyota! Molt exagerada, de criatura (…) Si ens hagués insultat, o tirat pedres, o se’ns hagués pixat al damunt, res a dir, hauria entrat dins la lògica. Però això, burlar-se dels ostatges, fer el mico per a uns homes que estan a punt de morir era indigne, insuportable!” (…)
“Ni ens recordàvem que havíem de morir. No, no hi pensàvem, érem com nens, en aquell moment, i ell, ell era divertit, en aquell moment…”
Tastets
>> pallasso august
MICHEL-QUINT
Aquest és en Michel Quint

Pàg. 13 “Així armat i engiponat d’aquesta manera, tocat amb un colador amb l’esmalt escrostonat, cuirassat amb una cotilla rosa de barnilles, amb un passapuré nuclear a la cintura, un trencanous supersònic al puny, era un guerrer llunàtic, un samurai de llautó que salvava la humanitat intergalàctica i també la nostra…”

Quan descobreixes quin significat té la disfressa, l’august, desperta sentiments de tendresa, solidaritat, humanitat i deixa de fer aquesta gràcia mig patètica.
>> verderol
Jo, a aquest petit ocell sempre li he dit verdum, per verderol no el coneixia. Tampoc havia sentit mai l’expressió tenir verderols al cap.
1.       Ocell de la família de les fringíl·lides, espècie Chloris Chloris, que té el plomatge verd groguenc i canta molt bé .
Loc.  Tenir verderols al cap: esser un capverd, tenir poc seny, esser irreflexiu (Valls).
Pàg. 40 “ Va veure que l’havia vist , em va fer unes ganyotes de verderol i aquí es va acabar la història…Al fons dels seus ulls hi havia a penes una mica de boira…”
“A la memòria del meu avi Leprêtre, antic combatent de Verdun i miner de galeria, i a la del meu pare, professor i membre de la Resistència, que em van fer partícip de la memòria de l’horror i que, això no obstant, em van fer aprendre la llengua alemanya, perquè tots dos estaven convençuts que el maniqueisme en història és una bestiesa. I a la memòria de Bernhard Wicki.”
M’ha semblat adequat copiar aquest llarg i sentit agraïment que fa l’autor al seu avi i al seu pare.
És un llibre que s’ha de llegir. A mi me’l va recomanar la Montse i, jo l’aconsello a tothom que vulgui descobrir que, malgrat la barbàrie que suposa una guerra,  l’ésser humà pot tenir moments de tendresa, encara que puguin semblar absurds.  Perquè són segurament aquestes suposades absurditats les que et fan ser generós i humà. I perquè per damunt de tot mai hem d’oblidar i per això , es fa necessari cultivar en els jardins de la memòria.

Apunts dels comentaris:
És un soldat alemany (que és pallasso) i ha de custodiar a quatre membres de la Resistència que han d’afusellar. Ell, malgrat ser militar, té els tics i la bondat d’un verdader pallasso.  És un llibre que ens explica la generositat humana en temps de barbàrie. També hi ha un altre episodi, digne de lloar, dins la gent de la Resistència.
Fins aviat.
Altres llibres de l’autor
Ha publicat una vintena de novel·les, la majoria policíaques, Sanctus, Cake-Walk i Lundi perdu, Le Bélier noir , La Belle Ombre,  L’any 1989 va obtenir el Premi de Literatura Policíaca.
El  mot:          
La fitxa:           Michel Quint, Els jardins de la memòria 2000. 1ra ed. 2002 Columna Edicions, S.A. Traducció del francès Mercè Ubach. 54 pàg.
L’enllaç:          
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

8 respostes a «Els jardins de la memòria»

  1. La guerra. Un invent totalment irracional i indigest.
    Com tu dius, però, pot haver-hi poesia. No en la guerra, sinó en les persones que hi participen d’una manera o una altra. Jo l’he trobada en una dona que cantava per evadir-se de la realitat que vivia.

  2. Ací també diem verderol.

  3. Jo he vist la pel·lícula “Effroyables jardins” de Jean Becket, que és un director que m’encanta i pel que dius, va fer una bona adaptació. No sabia que era inspirada en fets reals.

    M’ha agradat molt llegir tota aquest a informació que ens dónes. Gràcies!

  4. Pilar només la intolerància justifica les guerres. Encara sort que en els moments més que difícils hi ha gent que creu en la bondat. Gràcies.

    Jpmerch no sap com m’agrada aquest canal de mots que creem entre “aquí” i “allà” o “allà” i “aquí”. Gràcies.

    Carme, es veritat mentre feia la ressenya he vist que hi havia una pel•lícula. No l’he vist, però miraré de fer-ho, encara que després de llegir un llibre sempre surto força decebuda de les versions de cinema que se’n fan. Gràcies.

  5. No sé si hi té res a veure, però m’ha fet venir al cap Pallassos sense fronteres i en com n’és de vital que en determinades circumstàncies algú sigui capaç d’arrencar un somriure.

    Veig que l’has puntuat molt alt; serà qüestió d’afegir un nou títol a la llista de pendents. 🙂

  6. Montse, no té res a veure amb pallassos sense fronteres. És un soldat alemany (que és pallasso) i ha de custodiar a quatre membres de la Resistència que han d’afusellar. Ell, malgrat ser militar té els tics i la bondat d’un verdader pallasso. És un llibre que ens explica la generositat humana en temps de barbàrie. També hi ha un altre episodi, digne de lloar, dins la gent de la Resistència.
    Fins aviat.

  7. curiosa la combinació del militar-pallasso, però potser molt encertada per palesar l’absurd de les guerres.

  8. Marc Moreno, benvingut.
    Qualsevol cosa pot ser bona per fer passar la por i l’angoixa que provoca les guerres. Gràcies

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *