Amb quatre mots: tendre però no sentimental. Intimista. (Una mirada al passat, a la infància, on les vivències seran part de la nostra experiència. El que s’ha qualificat com a novel·la d’aprenentatge).
Recomanada per: després de la bona impressió que em va deixar El pes de la papallona, havia de tornar a llegir alguna cosa de l’autor.
El llibre
Títol original: I pesci non chiudono gli occhi, 2011
Títol Traducció: Els peixos no tanquen els ulls, 2012 Edicions Bromera 2ª edició. Traducció Anna Casassas. Pàg. 115.
“Als deu anys, la teva edat s’escriu per primera vegada amb dues xifres. La inquietud i el desig de créixer són més forts que el cos que conté totes les formes futures d’un adult encongit en unes sabates petites. Un home torna amb els seus pensaments al poble on va néixer, a la costa de Nàpols, cinquanta anys després d’haver marxat. Allà aprèn l’art de viure, prenent les mides del món que l’envolta i descobrint noves dimensions de l’existència. La pesca, els llibres i la platja omplen els seus dies fins que coneix una nena sense nom amb qui descobrirà el pes de paraules com amor i justícia.”
Després de l’agradable descobriment de l’autor amb El pes de la papallona m’ha costat molt triar un altre del seus llibres. El plaer de la lectura encara em perdura, suposo que pel fet de tractar-se d’una novel·la que em va transmetre molts sentiments personals i records. Confesso que he començat un parell de llibres més de l’autor i no els he pogut acabar, no hi entrava. No ha estat el cas d’aquesta novel·la i per això faig la ressenya i en parlo.
Es tracte d’una petita novel·la que se l’ha qualificat d’aprenentatge ja que veurem, a través dels records, l’estiu d’un noiet de deu anys, i com aquest s’enfronta als quefers de la vida; l’amor, la família, la justícia, l’amistat, la venjança, els llibres… que l’ajudaran a créixer però sobretot l’ajudaran a trobar-se amb ell mateix Els records d’un estiu viscut fa cinquanta anys on la majoria de coses es comencen amb un sentiment de por, timidesa i fragilitat, on el què importa és fer-se gran encara que a vegades l’experiència sigui dolorosa o temerària: “El cos s’havia mogut o sigui que era veritat, calia que es trenqués” (pàg.59), calia una baralla, un enfrontament i uns dies de llit per deixar que el cos creixés. Una novel·la amb trets autobiogràfics, com passa en la majoria de l’autor i, on els esdeveniments socials com ara la postguerra o la marxa del pare a Amèrica seran, junt amb la senzillesa del dia a dia de la vida a un poble mariner durant unes vacances d’estiu, l’ambient i l’escenari per a la transformació personal.
Ara, amb 60 any, recorda aquell estiu i sobretot recorda com totes aquelles vivències el va enriquir, el va ajudar a fer-se gran, encara que per un nen de 10 anys les lectures, les baralles a la platja, el primer amor, les sortides a pescar o omplir el temps, no signifiquin propiament experiències sinó vivències d’unes vacances d’estiu. Escriure els records per no oblidar és el que fa l’home de 60 anys, però els records són molt selectius i a vegades compten més els detalls que recordar el nom de les persones. “Em fa ràbia mentre s’allarguen les pàgines no recordar el nom de la noieta. Cinquanta anys entremig no ho justifiquen” (pàg. 65) O sí, quan el més important són altres coses, com ara l’aprenentatge de les petites accions que ens han marcat.
Una narració tendra i gens sentimental, una prosa intimista i lírica que ja havia descobert a El pes de la papallona i que, inevitablement, transporten el lector a la infantesa, on tot es veu més gran, més fort i més complicat i on els petits però grans moments perduren per sempre i ens fan ser part del que som. Igual m’equivoco però m’ha donat la sensació que el nen que descriu l’adult des del record és massa adult per la seva edat, o simplement Erri De Luca constata que mirar enrere, transforma, deforma o exagera en certa manera el passat, els records i les vivències i les magnifica com una cosa vital de cadascú. I té la seva part de raó, per això encara recordem el que realment ens va importar o marcar, perquè la majoria de nens de deu anys – ahir i també avui – no reaccionarien d’una manera tan serena, reflexiva i adulta. En tot cas, és un llibre que ens fa mirar enrere i recordar la nostra infància a través d’una altra, i això sempre està bé.
“Aquell trosset d’estiu de fa cinquanta anys, contemplat a través de l’objectiu de la distància, s’amplia. No tan sols des de dalt d’una muntanya, sinó també en un microscopi es descobreixen horitzons.” (pàg. 104)
“Com que no sabia preguntar, em quedava erera. Veia com els altres corrien sobre els signes i jo queia al precipici. La descoberta de la inferioritat serveix per a decidir què ets. La vaig acceptar sense humiliació, només l’havia d’admetre.”(pag. 18)
“Llegint, es troben frases sísmiques.” (pàg. 35)
“Avui sé que el cos es transforma segons l’ús que se’n fa, amb lentitud d’arbre. El meu l’han travessat formes diverses fins el penja-robes que és ara. A deu anys creia en la veritat a cops. L’irreparable em semblava útil.” (pàg. 48)
“El cinema italià de la postguerra em va ensenyar a mirar, almenys tant com les veus de les dones de Nàpols em van ensenyar a escoltar. (…) Aquell cinema era així, fulminava l’instant amb una visió, més germana d’un vers d’un poema que no d’una frase amb prosa.” (pàg. 69)
Erri De Luca (Nàpols, 1950)
Escriptor i traductor. Autodidacta.
Considerat un del millors autors italians de tots els temps. És un escriptor prolífic: fins ara ha publicat més de 60 obres, entre narracions, poesia, assajos i obres de teatre.
Deixa un comentari