A les acaballes de l’any, al voltant d’una taula del petit bar Katowice, a la ciutat argentina d’Ushuaia, s’hi troben diferents personatges arribats d’arreu del món. L’escriptor, convertit en viatger, relata els esdeveniments que succeeixen als diversos exiliats ancorats a la fi del món. Un parisenc que fuig de la seva acomodada família, un anglès que s’allunya d’un horror familiar, un jove mexicà estudiant de química, un xilè circumspecte i silenciós, el propi escriptor, que sembla immers en una cerca amb motius poc clars i, finalment, una polonesa, la propietària del bar.
Prop d’aquesta geografia de frontera física i també personal, cadascun desgranarà la seva pròpia història elaborant un trencaclosques que acaba formant un tapís preciós on tots els elements s’entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la cerca de la identitat i el mite de la frontera.
Gegant de gel és una novel·la de personatges, d’històries, que si no fos perquè han estat explicades en un mateix lloc, en un espai i moment molt concret podrien classificar-se com relats independents. Trencament, solitud, inquietud, recerca, límit. Personatges que, com silenciosos icebergs -gegants de gel- navegant a la deriva, miren de refer, recompondre o entendre unes vides sacsejades per les circumstàncies. I ara, al voltant d’una taula amb desconeguts, en un espai llunya, solitari i fred, tindran l’oportunitat d’explicar-se.
I ho fan. S’expliquen. Són, com dirà el mateix narrador, els combatents de la vida, els humans desertat i, un a un, desgranen el passat, i en ell, ens descobreixen el present d’unes existències que els han dut a fugir fins aquest punt inhòspit on es troben ara. A la frontera, al límit -geogràfic i personal-, amb la necessitat de verbalitzar d’on venen i qui són a uns desconeguts per mirar així, de trobar el sentit a la seva existència.
La lectura, que en molts aspectes funciona molt bé, tant en la singularitat dels personatges com per les mateixes històries i les dosi de suspens que s’hi desprèn, tendeix en ocasions, a dispersar-se o embrancar-se, fent que els relats es tornin un pèl espesos i feixuc de seguir. El narrador guia al lector més enllà de cada història, introduint trames secundàries -algunes basades en fets reals- i afegint una bona dosi de referències literàries, filosòfiques i cinematogràfiques, que no sempre estan a l’abast de tots els lectors. I tot plegat, a vegades, dóna la sensació de carregar la trama de massa contingut, d’allargar-la per la necessitat de l’autor d’explicar-nos coses i això, pel meu gust, l’entorpeix. Aquesta sensació de relat dens, m’ha passat desapercebut en dues de les històries, la de Peter Brum i la de la Dominka, la polonesa propietària del Katowice. Dues històries que he trobat brillants, tant pel gir argumental del la primera com pel fil argumental de la segona. Gegants de gel és d’aquells llibres singulars, d’aquelles lectures que no deixen indiferent. i que malgrat algunes pàgines de més us convido a descobrir.
Sí que va arribar a comprendre que els homes d’edats distintes que conversaven a la taula del fons eren satèl·lits que solcaven aquells dies els punts més llunyans dels seus centres respectius de gravetat” (pàg.42)
La frontera que ens separa de la mort és tan lleugera que només fa falta un pensament per arribar-hi. (pàg 66)
“El magnetisme que irradia un altre esser humà que t’escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teua vida permet el subministrament de les confidències. Aquella flaire del passat que portem a sobre i que volem esventar una mica mentre ens siga possible la comprensió d’algun semblant. L’anonimat que provoquen les ciutats llunyanes, la terra de frontera, és una ajuda cabdal per aquest mostrar-se de les vides” (pàg 126)
[box style=”0″ close_btn=”true”]
El llibre: Gegants de gel, 2015 pàg. 290
Autor: Joan Benesiu (pseudònim de Josep Martínez Sanchis)
Premi: Premi Llibreter 2015
Editorial: Edicions del Periscopi
[/box]
Deixa un comentari