Eduard Márquez (Barcelona. 1960)
Hi ha cops que necessito marcar distàncies entre una novel·la i el meu temps per llegir-la. El bum que ha suposat L’últim dia abans de demà em va allunyar de l’obra de l’Eduard Márquez. Reconec que en aquest aspecte sóc una mica estranya, però no em volia deixar portar per la crítica excessivament positiva que va suposar el seu últim llibre i no em volia deixar arrossegar per l’eufòria de la novetat. He tingut uns quants llibres de l’autor a les mans i finalment vaig triar La decisió de Brandes. Aquest “Tu tries” o “és una novel·la que explota les petites formes de la resistència contra l’opressió” de la contraportada, em van decidir a triar-la.
És un llibre diferent dels que he llegit últimament. Un llibre de pensaments, records, decisions, pèrdues, experiències, en definitiva, una novel·la plena de sentiments i vivències on tot té el seu color, perquè el color és l’ànima de cada cosa, la seva essència. Pàg. 14 “El meu pare parlava sovint de l’ànima dels colors, de la seva capacitat per influir sobre els nostres sentiments”
A les acaballes de la seva vida, un pintor, dóna les últimes pinzellades, en forma de records i pensaments, al què ha estat la seva vida. Una vida plena d’alts i baixos marcada pel dolor que li ha suposat la desaparició de la seva mare, la pèrdua del fill i, per l’altra, la convivència amb les dues persones que l’han marcat; el seu pare i la seva segona esposa, l’Alma. Escrita en primera persona, pretén ser un buidat de pensaments i sentiments o com se’ns diu des de Món de llibres “un trencaclosques de la memòria”. Peça a peça, record a record anirem veien com va ser la vida d’aquest pintor.
La novel·la manté l’estructura ordenada i caòtica dels pensaments en un monòleg continu (la novel·la no està fragmentada en capítols) on els objectes i els records són els que marquen el temps i l’estructura. Ell, ara sol, sap que tot el què és s’acaba, i s’acaba perquè no hi ha ningú que el pugi retenir en la memòria, som mentre perdurem en el pensament d’algú, mentre algú en recorda, després ja no queda res de nosaltres. Pàg. 90 “Ben mirat, és una llàstima que la vida d’algú pugui quedar reduïda a una col·lecció tan arbitrària de detalls més o menys aïllats i imprecisos. Sense cap equilibri entre el tot i les parts.” Ser conscient d’això, a part de dur, podria ser el que l’ajuda a prendre l’ultima decisió, una decisió presa amb convicció i rebel·lia. Cal dir que la novel·la està ambientada durant la segona Guerra Mundial, i el nazisme marcarà d’una manera cruel tota la seva vida.
Aquest “Tu tries” del final de la seva vida, no és més que una altra de les moltíssimes decisions que s’han de prendre a la vida, no només ell sinó cadascú de nosaltres. Escollir, triar, descartar… forma part de l’aprenentatge del viure, on equivocar-se o encertar-la a vegades no són tan distants com sembla. Aquest últim ”Tu tries” enfronta el pintor amb el seu gran dilema, triar entre els seus quadres o el quadre que va escollir la seva mare (el seu record) i, que ara és, la seva possessió més preuada, el Cranach.
Pàg.34 “Els records cristal·litzen en paraules i frases aïllades, sovint convertides en un esquer per atreure el passat.” Si per un costat el seguiment, encara que sigui esmicolat, dels records de les persones o dels objectes serveixen per recompondre el seu passat, els colors, les pintures, els matisos, les ombres les tonalitats de la llum… són el resultat de les seves vivències. Tot queda definit en un quadre. La vida és un quadre. Des de la visió trista i ocre de les trinxeres, a la intensitat del blau dels ulls de l’Alma, o als jocs que feia amb el seu pare i que l’ha acompanyat sempre. Pàg. 22 “De quin color és l’enyorança? Amb el pare jugàvem a adjudicar un color a les sensacions: la gana, l’enveja, la ràbia, la vergonya, la melangia…un deia una paraula i l’altre contestava un color. <La set?> <Lila.> <L’avorriment?> <Gris.> …De quin color és l’insomni? I la por? I la tristesa?” Curiosament, ell que tot ho relaciona amb la pintura, quan pren la última decisió, i potser la definitiva i més important, aquesta quedarà associada a un soroll, el que fa quan tanca la porta de l’estudi.
Pàg. 124 “Però aquest és el problema de les decisions. Costa repassar-les i no haver-se de recriminar res…
Quan hi penso, no deixa de sorprendre’m que, després de tot plegat, el que millor representa l’instant que dóna sentit a la meva vida…sigui un soroll. Cap color, cap paraula, cap persona. Un soroll. El de la porta de l’estudi tancant-se darrera meu amb el Cranach sota el braç…”
S’ha dit que tot es redueix a l’equilibri entre el tot i les parts o entre les parts i el tot, quan parla d’un quadre tots els detalls, cadascuna de les parts formen un tot, el quadre, l’obra. Referint-se al Cranach diu: Pàg. 22 “El pare tenia raó quan parlava de l’equilibri entre el tot i les parts…” però quan parla del que li queda de l’avi Kraus, (o de la seva mare, o del fill, o de l’Alma, o del sergent Folkel per exemple) ens diu Pàg. 90 “Ben mirat, és una llàstima que la vida d’algú pugui quedar reduïda a una col·lecció tan arbitrària de detalls més o menys aïllats i imprecisos. Sense cap equilibri entre el tot i les parts.” Tornant al trencaclosques, una peça ens porta a l’altre i totes al conjunt, si només tenim peces soltes (com passa amb els records) podem esbiaixar el resultat final, falsejar-lo sense ser-ne del tot conscients. Uf, això pot donar molt de sí.
Un cop acabada una lectura, és més que interessant i, ara acostumo a fer-ho, llegeixo les ressenyes que altres lectors han fet del llibre. Sempre hi descobreixo coses noves, valors afegits, que doten les meves lectures de nous punts de vista –distants o no- però que en tot cas l’enriqueixen. Descobrir que hi ha una base real de la novel·la “Braque (pintor cubista francès) es converteix en Brandes (pintor expressionista alemany).” ha estat una troballa, Món de llibres, com ho són la majoria d’opinions que llegeixo.
Quan un parla de sentiments, de sensacions, en definitiva, d’aspectes personals, les infinitats de lectures que desperta un llibre es multipliquen, no només pel nombre de lectors i relectures sinó també per les experiències personals que el lector pugui tenir en cada moment. Per això un llibre d’aquest tipus, agrada o no, perquè t’arriba o no, perquè el vius o no. És difícil ser-ne objectiu en la totalitat de la seva valoració. Llenguatge planer, prosa lírica (com diuen els crítics i lectors), “Escrita amb contenció i lirisme”. En definitiva és l’estil que caracteritza l’obra d’Eduard Márquez (que jo acabo de descobrir).
Des d’ anticànons, el llibreter, Món de llibres, un racó per llegir, viu i llegeix també n’han parlat.
Pàg. 16 “La mort. Com la llum que entra per la finestra i joguineja amb la pols que flota en l’aire, el seu color canvia constantment.”
Pàg. 20 “Curiosament, d’ençà que tinc els dies comptats, sento to que m’he convertit en el recer dels absents; dels records, aïllats, arbitraris i imprecisos, dels qui m’han precedit. “
Pàg. 27 “ per somiejar prefereixo la barana d’un pont que la vora del mar. El mar és excessiu, em supera. M’hi perdo. Els rius són abastables. Són el punt mig entre la lleugeresa canviant dels núvols i la pesantor immutable de la marea.”
Pàg.52 “I amb el temps he après que no hi ha res pitjor que defraudar algú que estimes. O potser sí. Que et vulguin fer creure que també hauries decebut algú que ja no hi és.”
Pàg. 91 “Seria perfecte que la vida fos tan fàcil d’esmenar com un dibuix. Potser, amb menys errors, no en trauríem tant profit, però seria una bona manera d’estalviar-se un munt de maldecaps.”
Pàg. 118 “…m’agrada conviure amb els objectes indispensables del meu passat per no quedar-me sense pistes per tornar-hi.
Pàg. 122 “El pare va morir recordant-me l’últim desig de la mare…sentir-lo llavors, amb la ranera omplint el silenci, cada cop més llarg, que deixava entre les paraules, va fer-me saltar les llàgrimes. <No t’oblidis de ser feliç>.
Tastets
>> Van Gogh
Aquest tastet és absolutament personal. No té res a veure amb el tipus de tastes que apunto en les ressenyes. La potència, la força, la vitalitat i sobretot els colors i el traç, fan d’en Van Gogh el meu pintor predilecte. Caràcter, personalitat, rebel·lia, incomprensió…
Pàg. 28 “Van Gogh va ser com un cop de puny a l’estomac… Mai no havia vist tan clars els secrets d’una batalla perduda: darrera la simplicitat de les formes i l’esclat del color, bategava la recerca desesperada de la serenitat, però les pinzellades, poderoses i denses com ganivetades, reflectien, quan les aïllaves del conjunt, el fracàs per assolir una pau impossible.”
>> mots
Faramalla conjunt de coses de certa aparença però de poca importància.
Pàg. 69 “<Treballa per perfeccionar l’esperit. Això és l’únic que compta. La resta és faramalla>, va dir-me. Separar el que compta de la faramalla… No sé si ho he aconseguit. Sovint tinc la sensació d’haver anat massa a les palpentes.”
Orpiment trisulfur d’arsènic, de color groc de llimona, usat en pintura, tintoreria pirotècnia.
Pàg. 34 “Amb el pare teníem expressions que formaven una mena de codi secret. La nostra favorita era <perdre l’orpiment de vista>. La fèiem servir sempre que podíem: (…) El pare va utilitzar-la per primer cop en parlar-me del retrobament amb la mare després de vuit mesos. <En veure-la asseguda entre el públic vaig perdre l’orpiment de vista> va ser durant una conferència sobre els colors del Cranach.”
Zoòtrop joguina en què una sèrie de figures col·locada en la part interior d’una caixa cilíndrica giratòria és mirada a través d’escletxes fetes a la paret de la caixa i fa l’efecte d’una figura animada.
Pàg. 92 “El seu entreteniment preferit, però, era el zoòtrop. En veure’l girar, xisclava i reia com un esperitat…”
“Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos”
Georges Braque
Ens recorda l’autor abans de començar.
És una bona novel·la, però seguint aquest equilibri entre les parts i el tot, jo em quedo amb les parts. Petits trossets de reflexions dures, però plaents de llegir, carregades de sentiments i emocions. Aquests trossets que surten del llibre i els fas teus perquè s’adapten fàcilment a les experiències personals, al records dels qui ja no hi són, a les sensacions que et desperta qualsevol aspecte de la natura, o al grapat de decisions que t’ha tocat triar… pinzellades de vida. I aquest triar, decidir, escollir o rebutjar és el que de petits se’ns ensenya i, més bé o més malament, ens condueix a ser com som. “<Si ho fas, fes-ho bé>”, li diu el seu pare respecte la pintura, per acabar-li recordant-li l’últim desig de la mare <No t’oblidis de ser feliç>.
És un llibre de lectura recomanable, però la seva estructura (aquest monòleg continu) pot condicionar a més d’un lector.
El mot:
Premis: Octavi Pellissa 2005
La fitxa: La decisió de Brandes, Eduard Márquez, 2006. Editorial 62, S.A..editorial Empúries 124 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari