Arnaldur Indridason (Reykjavic, 1961)                              
Llegeixo una referència simpàtica que es fa del llibre de casualitat i em quedo amb el nom. I de casualitat fent el recorregut per la biblioteca un parell de dies abans que tanquessin per vacances em trobo amb La dona de verd al prestatge de recomanacions.  L’agafo i me l’emporto.
Uf!, és d’aquells llibres que no semblen ben ve el què són o que no són ben be el què semblen. M’explico, té els trets de la novel·la negra però li afegeix certs elements o històries paral·leles que li donen un caràcter pertorbador, angoixant i la fan diferent.
“La troballa d’una costella humana condueix al descobriment d’un cadàver enterrat al solar d’un edifici en construcció als afores de Reykavic.” Com acostuma a passar en aquest casos les casualitats enfilen els esdeveniments. L’inspector Erlendur, serà l’encarregat d’investigar el cas. Com si es tractes d’una troballa arqueològica es procedeix a treballar, a poc a poc, amb les restes humanes.
Aquest treball exhaustiu i metòdic que fan els arqueòlegs permet a l’autor no avançar esdeveniments. No tenim pistes, no sabem si es tracte d’un home o d’una dona. No sabem  ni com va morir, ni qui era, ni tampoc quant temps fa que és enterrat, encara que per l’estat dels ossos tot sembla indicar que fa més de seixanta anys que ha estat colgat. No hi ha presa, però el caràcter de l’inspector que, és dels que no es dóna per vençut fàcilment, el porta a investigar en paral·lel al ritme de les excavacions.
I en paral·lel seguirem dues històries més que, acompanyaran en tot moment el relat policial de la investigació.
Entrarem en la vida de l’inspector Erlendur, home solitari, deixat, que arrossega un passat fosc, un matrimoni fallit, i una gairebé nul·la relació amb els fills. I una altra història, aquesta  ens arriba del passat, és la d’una família torturada físicament i psicològicament per un home, marit/pare, que té atemorits a tots els membres de  la família. Un duríssim cas de violència domèstica. Pàg. 254 “Una paraula molt neutre per a l’assassinat d’ànimes”
Cal fer la investigació d’un esquelet que sembla portar més de seixanta anys enterrat, quan segurament el culpable ja serà mort? L’inspector creu que sí, per això cal buscar tot els que pugui aportar alguna pista. Una llambregada als voltants de indret alerten a l’inspector d’uns arbres alineats de forma gens natural. Algú ha planta uns ribers al costat del turó, caldrà saber qui i perquè. Però la feina no és fàcil perquè les possibles proves semblen arribar en un moment o altre a un punt mort o pitjor encara a un carreró sense sortida. I quan et penses que la investigació va en bon camí, una prova que es trenca o una nova que comença et mantindrà constantment en tensió i espera.
Mentre la investigació avança al seu ritme, anirem seguint gairebé de forma superposada les altres dues històries. L’evolució de la filla de l’inspector que és a l’hospital en coma per una sobredosi, el relat, ens permet assistir a la lluita que pare i filla mantenen per seguir vius i units.
A aquestes imatges del present se li afegirà una història del passat, el de la família del turó. De mica en mica, sempre molt a poc a poc podrem deduir -o intuir- quina relació manté amb el cos que s’ha trobat enterrat. Serà complicat, ja que l’autor sap crear molt hàbilment unes expectatives o visions que després amb la mateixa fluïdesa sabrà desmentir o ensorrar. I aquest història del passat intervé d’una manera sobtada durant tota la investigació. Hi ha cops que ho fa de sobte, i si en un primer moment és fa xocant pel lector, de mica en mica entres en el joc de l’autor i t’agafes al fil de les dues històries paral·leles, esperant que, en un moment o altre s’arribin a trobar.
Com diu en Carles Cortés en la seva ressenya “Una successió, doncs, d’històries creuades que enllacen de manera perfecta davant d’un escriptor que ha sabut aplicar les tècniques de la narrativa de misteri i de caire policíac.” No és fins el final de la novel·la que es resolt tot l’entrellat, i al meu entendre, d’una manera brillant. Dic brillant perquè l’autor ha sabut mantenir la tensió i l’emoció durant tota la novel·la, entretenint-nos i despistant-nos alhora. No sé què els hi ha passat als altres lectors, però jo he associat els ossos enterrats almenys amb cinc persones diferents a mesura que llegia la novel·la. Misteri assegurat.
La novel·la m’ha agradat perquè m’ha sabut mantenir sempre a l’espera dels nous esdeveniments, però he estat a punt de deixar-la. M’han colpit enormement algunes de les escenes de violència domèstica, o com diu la filla “d’assassinat d’ànimes”. Són esfereïdores, punyents, salvatges… violència física i psicolòlica alhora. Però de la mateixa manera que fereix imaginar-se les víctimes, dol adonar-se’n de la passivitat de la gent que en algun moment hi ha pogut intervenir i no ho fa. Pàg. 97 “Aquella nit eren les patates. No li van semblar prou cuites. Això és el que va pensar ella. També podien haver estat massa cuites, passades, crues, sense pelar, mal pelades, pelades, no tallades, sense salsa, amb salsa, rostides… Amb ell mai no se sabia. (…) La llar d’ell era la presó d’ella.”
També n’han parlat  l’Anna Maria Villalonga a A l’ombra d’un crim, Carles Cortés, Directe.cat, El veí de dalt a Malerudeveure’t, Llibres a estones, en Xexu a Llibres i punt, entre altres.
Tastets
>> història 
Pàg. 24 “No és un esquelet del temps de la colonització. No és cap Ingolfur.
-¿Ingolfur? –va preguntar Sigurdur Oli.
–Arnarson –va explicar l’Elinborg-. El primer que va arribar a Islàndia.”
Referint-se als ossos trobats.
Ingolfur Arnarson és considerat el primer colon nòrdic d’Islàndia.
>> Ribers 
Riber Planta grossulariàcia de diferents espècies del gènere Ribes; cast. grosellero. a) L’espècie Ribes rubrum, (…) flors verdoses i fruit rodonet i vermell.

Marquen el pas de temps en la família del turó, els planta la mare per fer del turó un  lloc més agradable, en cullen els fruits per fer-ne melmelada i són presents en la vida familiar. Però també són el punt de partida de la investigació i d’una manera o una altre un referent -important o no- que acompanya la novel·la.
>> No tenir retop.
b) No tenir retop: no tenir rèplica possible, esser incontestable
Pàg.88 “…Però tenim un ossos i aquests ossos són d’algú, i això no té retop. Cal que examinem totes les possibilitats.”
>>mots
Simitarra f. Sabre molt corbat, usat principalment pels àrabs i altres orientals
Pàg. 101 “es va passar la mà pel costat i va notar que el dolor penetrava com una simitarra.”
Borderia || 2. Casa on es recullen els infants bords
Ostres, m’ha sorprès el mot, rectifico, més que el mot el fet d’existir aquest tipus de llocs, jo n’hagués dit simplement hospici (no sembla tan cruel).
Pàg. “Un dia se la van endur de la borderia i va anar a parar a casa d’un matrimoni gran…”
Llinya || 3. Fil que, posat o no al cap d’una canya, porta a l’extrem inferior un ham i serveix per a pescar (Empordà, Garrotxa, Rosselló, Vic, Mall., Men., Eiv.)
Pag. 171 “Això passava un bonic dia d’estiu i el soldat caminava de manera tranquil·la i pausada per la riba, llançant la llinya quan li venia de gust.”
Tremenda | 1. Mentida o exageració gran (val.).
|| 2. Bravejada, presumpció de valentia (en llenguatge d’argot)
Pàg. 188 “El cometa Halley es dirigia cap a la terra a una velocitat tremenda…”
Suposo que aquí s’ha traduït per tremenda el mot original per indicar la gran velocitat del cometa, però la veritat és que no sé si és del tot correcte (a mi no em sona bé).
Alfàbia | 1.   Vas gran de terra cuita o de pedra, envernissat per dins i a vegades per defora, amb la part d’enmig (ventre) molt més ampla que la de baix (cul) i que la superior (boca), sense coll o amb coll molt curt, i sense anses o amb anses molt petites (Mall., Men.); cast. tinaja.
Pàg.205 “… va rentar els seus nois l’un darrera l’altre amb sabó verd i aigua calenta en una gran alfàbia…”
>> barracó/barracot
Barracot m. Barraca mal forjada o ruïnosa (Cat., Bal.).
Barracó || 2. Cobertís
Pàg. 83 “¿Recordes si hi havia barracots militars de temps de la guerra a l’altra banda del turó?”
A les edificacions militar que servien per dormir els soldats o simplement com a magatzem, jo sempre  els he anomenat barracons. M’ha estranyat que aquí s’hagi traduït per barracots (no sé quin dels dos mots és el més correcte, l’he apuntat perquè m’ha sorprès). 
El llibre curiosament també en diu en un moment pàg. 167 “casses amb forma de pa que es deien barracots”, suposo per la forma allargada.
Malgrat aquest alt punt de tensió i angoixa que m’ha suposat llegir determinades seqüències de la turmentada família del turó, considero que és una novel·la que és llegeix força bé, és d’aquelles lectures que enganxen perquè es fan del tot imprevisibles. Quan sembla que ja tenim el camí correcte, aquest canvia de rumb. És el que diu d’una manera molt gràfica El veí de dalt “La novel·la enganxa i és àgil. No se li veuen les canonades ni els desguassos”., doncs, no, ens haurem d’esperar al final per treure-li tot l’entrellat. Llegia en una ressenya que el lector ja no es miraria Islàndia amb els mateixos ulls, li han fet mal. Jo no diria tant ja que les situacions descrites són (ens agradin o no) extrapolables a qualsevol país. És una bona novel·la negre o policíaca amb certs valors afegits, de lectura recomanable.
El mot:
Títol original:   Grafapögo, 2001
La fitxa:           La dona de verd, Arnaldur Indridason 2001. 1ra ed. 2009 RBA Llibres, S.A. Traducció Maria Llopis. 318 pàg.
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

12 respostes a «La dona de verd»

  1. Aquestes novel·les són les que més m’agraden.

    La dona que tenim a València és de diferent color.;-)

  2. Aquest el vaig llegir perquè sóc un apassionat d’Islàndia (d’imaginació, perquè encara no hi he pogut anar!!), però em va decebre una mica. La història és tremendament lenta. Esperava novel·la negra, i novel·la negra no és. És narrativa amb un mort. Aquí és on vaig començar a veure que aquests suecs i nòrdics en general són molt pesadets i no en saben de fer això. És un estil propi, d’assassinats i investigació, però novel·la negra no.

  3. El posarem a la llista de pendents.

  4. Doncs jo l’hauré de llegir, ja que sóc també una apassionada d’Islàndia! I si com diu en XeXu no és novel·la negra, doncs per ami encara millor, sempre em fa una mica de mandra.

  5. És una novel·la excel·lent. Indispensable llegir-la.
    Val molt la pena.
    Només hi posaria un però: la traducció és molt fluixa.
    Una abraçada, Carme.

  6. Jpmerch, la dona que teniu a València supera (en tots sentits) la trama de qualsevol novel•la. ;D

  7. Xexu, a mi m’encisen tots els països del nord d’Europa, m’agrada la fredor del clima, el paisatge i el caràcter nòrdic.

    La història no l’he trobat lenta, el que passa és que no és una simple història policíaca o negre (de sang i fetge on una pista et porta ràpidament a una altra), hi afegeix aquestes histories paral•leles que al meu entendre la fan diferent. Hi afegeix sentiments, perquè ens parla de sentiments i vivències dels personatges (si els elimines ens quedaríem en una simple investigació policial). Al meu entendre això la fa diferent, i malgrat que vaig estar a punt de deixar-la, això és el que m’ha agradat.

    No hi entenc per dir si pertany a novel•la negre, policial, ambdues o cap de les dues, en tot cas si que et dono la raó quan dius que és d’un estil propi. L’he etiquetat com l’han etiquetat i ja m’està bé. La literatura nòrdica que he llegir no l’he trobat pesada amb el sentit que crec que ho dius tu, perquè no l’he trobat carrinclona. L’altre punt a favor és que no sabem (almenys jo) qui és el mort fins el final. M’agrada discrepar 😀

  8. Alyebard, espero que t’agradi.

  9. Carme, crec que hi trobaràs elements que t’agradaran (això espero).

  10. Jordi, no en sé prou per determinar si una traducció és bona o no, però hi he trobat elements que m’han sorprès (alguns els he posat en els tastets).

  11. La cosa és que com a novel·la potser està bé. És una obra de narrativa en la que es troba el cos d’un mort de fa molt temps, i a arrel d’això es desperten molts records. L’únic que dic jo és per què carai et trobes aquest llibre a la secció de novel·la negra de la llibreria. Si llegeixo narrativa, cap problema, ja sé què hi trobo. Però a mi m’agrada la novel·la negra, el gènere policíac, i no em poden dir que això ho és! Si agafo un llibre on espero trobar morts i un inspector torturat que no dorm i fuma molt, no em donis viejunes amb records.

    Com t’ho explico… si vaig al Bulli per provar els plats tan famosos i originals, però quan arribo em posen davant un entrepà de pernil, no et diré que no m’agradi més l’entrepà que les ximpleries que prepara l’Adrià, però collons, que no havíem anat al Bulli??

  12. Xexu, ha quedat clar, i amb l’exemple del Bulli encara més ;D

    Això d’etiquetar les coses i entre elles els llibres és tot un problema. L’altre dia amb els llibres juvenils va passar el mateix. El primer que he triat està classificat com a llibre juvenil, però realment crec que a la majoria del joves no els hi agradarà, tot i tractant-se d’un llibre que està bé.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *