Sándor Márai, ( Kassa Hongria ara Eslovàquia – USA 1989 )
Una història i tres protagonistes. Tres mirades i tres formes de veure la vida, la realitat, la societat, els desitjos, la felicitat i els sentiments, en una ciutat que viurà les conseqüències devastadores d’una guerra i, l’ensorrament d’una societat.
La dona, el marit, i la segona esposa, tots ells ens explicaran en primera persona com han viscut i sentit la seva història d’amor. Així, de mica en mica ens aniran descobrint que la realitat canvia i, que aquest canvi només depèn de cadascuna de les mirades dels seus protagonistes. “Perquè les persones som així, vivim enmig de la mateixa realitat de manera infinitament diferent els uns dels altres.”. La novel·la serà un monòleg a tres veus ( de fet està dividida en tres parts ) , on cadascun explicarà el moment agredolç de la seva vida a un interlocutor passiu, que només escolta, i així anirem descobrint com un mateix episodi pot esdevenir-se un fet diferent segons qui l’explica -la cinta lila, la trobada davant del foc…-
Guardant totes les diferències m’ha recordat la novel·la de la Maria Mercè Roca L’últim tren QQQQQ , un matrimoni, un divorci i dues maneres completament diferents de veure com ha estat la vida en comú.
En una elegant cafeteria de Budapest, una dona explica a una altra dona com ha estat de trist i solitari el seu matrimoni. Ella, educada, intel·ligent i enamorada, buscarà els motius de la fredor i el distanciament del marit, fins adonar-se que el marit està enamorat d’una altra dona, de la qual ella no en sap res. A partir d’aquell moment lluitarà per recuperar-lo, sense saber que no es pot recuperar el que mai no s’ha tingut. “Si ell no ha estat capaç de trobar la dona veritable , la trobaré jo per ell.”, però, quan la trobi, se n’adonarà que ara ja l’ha perdut per sempre ,perquè l’altra “Ho volia tot ho res (…) no era humil, ni se sentia gens culpable. El seu esguard era tan fred i fulgurant…tenia la lluentor dels ganivets de caçador.” , i com a dama burgesa que encara era, es va saber retirar, sense sorolls ni escarafalls.
Pàg.15 “¿Saps què era el meu marit? El fenomen més rar que et pot trobar a la vida: un home”
Pàg. 67 “…la categoria de les persones només la decidia una cosa: els seu caràcter.”
Pàg. 124 “Els sentiments no es manifesten a l’ànima. Segueixen un curs diferent. Però poden travessar a l’ànima (…) ..la raó no pot posar en marxa ni aturar els sentiments. Però els pot regular. (…) Vostè voldria saber de mi si és possible aniquilar els sentiments per mitjà de la raó…no,no ho és. (…) en els casos més afortunats, es poden domar o atrofiar.”
Pàg.142 “…si bé l’home veritable no existeix i les il·lusions s’esvaeixen , jo me l’estimo i això és una altra cosa- Si ens estimem algú, sempre en bategarà el cor quan el veiem o en sentim a parlar. En resum, em sembla que tot passa, llevat de l’amor. Això,però, no té cap importància pràctica.”
En una cafeteria de Budapest, un home conversa amb un antic amic, i li explica com després de divorciar-se de la primera dona, -a qui sempre ha respectat i admirat -, es cassa , amb la dona de la que creia que n’havia estat sempre enamorat, per finalment divorciar-se’n. De la primera en guardarà records i el dolor compartit per la mort del fill. De la segona en recordarà la passió i la confirmació de que cadascú a vingut al món amb la seva etiqueta i, que fem el què fem, no la podem canviar mai. “…a la vida passa tot allò que ha de passar i, a la fi, cada cosa troba el seu lloc.” Al final ho haurà perdut gairebé tot, només li quedarà la classe. Perquè ell, encara que arruïnat i sol, seguirà sent un burgés, que ha viscut segons un ordre cronològic concret, ple de deures; la família, les aparences, els sentiments, el passat, la societat… i ara reclama el seu dret, aquell en que l’anima desitja estar sola. Morir sol i en pau.
Pàg.159 “Aquella dona encara és viva. I viu sola. (…) No em guarda rancor, ja que entre les persones que algun cop s’han estimat de debò no hi pot haver rancor.”
Pàg. 280 “Vaig descobrir que la Judit no m’estimava, ni dins ni fora del llit, sinó que em servia. Com quan feia de cambrera a casa nostra (…) Em servia perquè era el seu paper davant meu, i els grans papers que els destí ha atorgat als homes no es poden canviar per força.”
Pàg.282 “Mira, un dia vaig comprendre que ningú no ens pot ajudar. El desig d’estimar i de ser estimat roman, però no ens pot ajudar ningú, mai. Un cop ho has entès, et tornes fort i solitari.”
En una pensió de Roma, una dona explica al seu amant, com era el marit del seu primer matrimoni, del qui va robar totes les joies i els diners, que els permeten viure ara, amb certa comoditat. Recordarà, com l’enveja i una venjança cuinada a poc a poc la van convertí de simple minyona a mestressa respectable d’una casa burgesa. Parlarà amb admiració de la primera dona del seu marit, i d’ell en parlarà amb ràbia. Ràbia per no aconseguir el que realment es proposava, ser una autèntica burgesa. Ràbia perquè la burgesia és, la que ho ha tingut tot fàcil, la que com el seu exmarit, ho soluciona tot amb un posat rígid i un lleu somriure, i això ella no ho ha pogut suportar mai.
Pàg. 296 “Es diu que els rabiosos sempre tenen set i que , alhora, rebutgen l’aigua. Quan el meu destí va fer un tomb, vaig sentir una cosa semblant. Tota la vida he tingut molta set, però quan se m’ha presentat la possibilitat d’apagar-la, he notat una mena de repugnància.”
Pàg.312 “…el vell… era llest i sabia que, més que crear coses, les coses ens creen a nosaltres. Aquell de qui té parlat abans, el que feia d’artista, va dir en una ocasió que tot es capgira i que les persones no són lliures, perquè allò que creen les acaba devorant.
Pàg. 317 “tot, absolutament tot en aquella casa, era complet i perfecte. Excepte la vida dels qui l’habitaven.
¡Què els faltava? La tranquil·litat.. (…) Potser haurien assolit la pau si haguessin pres la decisió de dur una vida menys mesurada.”
Pàg. 371. “…un home viu mentre té un paper a fer. Si no, deixa de viure i tan sols existeix.”
Els mots: beceroles
Beceroles llibre per a aprendre les lletres //
primers rudiments d’una ciència, d’un art.
Pàg.13 “Un cop, a les beceroles de la nostra vida conjugal, durant l’esmorzar, em va dir:
– Aquella funda de color malva del menjador em cansa una mica.
La fitxa: Sándor, Márai ( 1941 ). La dona justa. 6ena ed. 2005 Barcelona. Ediciones Salamandra / edicions 62, S.A. Traducció Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. 413 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari