Amb quatre mots: reflexió personal, llibre sentit i crític (un llibre testimonial, una necessitat de l’autora barrejant, com ella sap fer-ho, sensibilitat i delicadesa amb “una crítica àcida i lúcida.”)
Recomanada per: un deute que tenia pendent m’ha fet arribar al llibre. Gràcies.
El llibre: La inundació, 2012 Cossetània Edicions 2012, pàg.182.
“¿Quants significats pot tenir una inundació? Aquí se n’expliquen alguns, i també, amb força, el que entenem per inundació com a fenomen meteorològic” Així comença una petita entrada que l’autora, l’Olga Xirinacs, fa en el seu blog per presentar-nos el llibre. És evident que en el llibre hi trobem tot tipus d’inundacions, com en la vida de qualsevol de nosaltres, les externes, que són productes de la pluja i les interiors, producte dels sentiments, patiments i també, alegries.
Abans de llegir el llibre n’havia seguit alguna ressenya i totes en destaquen dos aspectes fonamentals: per un costat l’ambient buscat i retrobat on es refugia la protagonista i per altre l’estil de l’autora; és una novel·la de reflexió i segurament per això és trista. El seu personatge principal, l’escriptora Maria Romana, viu en un estat de melangia que la duu d’una manera inevitable a la depressió, fruit dels desenganys personals i professionals. Es sent oblidada i en certa manera arraconada, segurament per això es refugia al poble on creu que pot trobar la pau interior que necessita. L’altre aspecte és l’estil de l’autora, una prosa neta, ben feta, on la delicadesa en la descripció dels detalls, l’amor per la cultura i la vida intel·lectual, sustenten tota la novel·la. No hi falta, però, l’element crític que l’autora embolcalla amb un tel agredolç.
Ens trobem davant un llibre ple de paral·lelismes entre la vida de l’autora i la protagonista de la novel·la, i a vegades, es pot fer difícil saber destria què hi ha de real o de ficció. Temes importants per l’autora com el món editorial, la crítica literària o el reconeixement públic que poden marcar la carrera d’un autor és barregen amb temes de caire més personal com poden ser el desengany amorós, la fidelitat d’un amic o fins i tot el suïcidi. Qui conegui una mica la trajectòria professional de l’autora o una mica la seva vida privada estarà al cas de tot el què angoixa a l’Olga quan parla en nom de Maria Romana.
Encara que el personatge central és la Maria Romana, crec que aquesta no seria el què és sense l’acompanyament i suport de la Lola. La Lola sap com fer més plàcida la vida a la senyora i l’acompanya i cuida en tot moment (personatge real segons l’autora i una de les seves millors amigues). És directe quan cal, fidel i amiga, confident i consellera, és el suport de qui sempre hi és. I les veus, constants, com el murmuri de l’aigua de qui viu de cara al riu o el mar. La veu interior de la Maria que ens acompanya en tot el llibre és la única que ens explicarà la realitat d’aquest profund patiment de la protagonista, la veu que no es sent obligada a callar ni per educació ni per delicadesa, una veu que pren el to irònic i crític que l’Olga manté quan escriu en els blogs. Una veu que respon, que aconsella i que sembla anar davant dels fets. Una veu, però que la Maria coneix però que no ha sabut o volgut escoltar del tot.
La Maria Romana educada i culta, viu amb l’estil burgés com ho varen fer els seus pares, en una posició que no la fa altiva, sinó respectada per la gent que la coneix de sempre, en un món on les aparences encara compten. En el poble ella és la senyora, l’escriptora, tothom la té en estima, la veneren una mica a l’estil d’abans i ella es deixa embolcallar sabedora de la fal·làcia amb que la rodegen. Necessita escalf humà, però sap que d’amics n’hi ha pocs, els únics que no demanen res, els que només donen, en forma d’amistat, converses o presència, com la Lola, l’estimat doctor Octavi Porta, o l’apreciat Llorenç i pocs del món literari.
Com diria la mateixa autora la ment i el cos s’han de saber alimentar, per això la protagonista és una incansable lectora, ens ho demostra al llarg de tot el llibre fent-nos referències al món literari i mostrant-nos la importància de l’estudi com a lloc de pau i reflexió. Referències encaminades a un sol tema; la mort i en concret el suïcidi; El conte dels morts de Joyce, poemes de Pedro Salinas, Virginia Woolf, Jorge Manrique, Marguerite Yourcenar, Thomas Mann o Tolstoi. Com a bona lectora sap alimentar la seva ment amb llibres però també amb música; Bach, Mendelson o Wagner.
“…m’’hauria agradat que Visconti m’hagués donat la mà per fer-me entrar en una vida de música, de llibres, d’amors que fan morir, com havia mort Gustav von Aschenbach, l’alter ego de Thomas Mann.” pàg. 166.
La cuina és un lloc central i important: “cuina nutrícia i càlida”, on es cuinen els àpats, no qualsevol menja, sempre són delicadeses escollides a la perfecció per la Lola, que sap en cada moment quines són les necessitats de la senyora. L’hort també és un espai important i, en una de les seves estades, l’autora hi dedica l’únic capítol subtitulat del llibre: Pastoral, on hi ha espai per la contemplació i la reflexió.
“La bassa té l’aigua freda i de color verd fosc, compacta sota l’ombra del gran codonyer. De la bassa surt el petit rec que s’arrecera per tot el jardí com una cinta de seda, entre llenties d’aigua, els fils de verdet i algun capgròs que, quan creixi, raucarà durant les nits verdes i negres de l’estiu.”
“¿Per què es pensa que sóc aquí? Per estar més a prop de la terra, més… a punt per aquell moment que arribarà potser sense avisar. Com un lladre, diu també la Bíblia. I és veritat.” pàg.76
Però ella no és la mateixa, està vençuda, decebuda, derrotada i només busca refer-se “recollir els seus bocins”. Però és tard, massa tard per canvia o redreçar el rumb, fa massa temps que lluita a contracorrent i això cansa. I plou, amb una pluja que ho amara tot, el cos i l’ànima. I la Maria Romana espera sense forces la inundació definitiva, la que s’ho endugui tot d’ella. La força de les riades neteja, però el preu és alt i ella està decidida, ara sí, a deixar-se portar riu avall fins a la tranquil·la riba, seguin com sempre ha fet els versos del poeta Manrique.
“No pot arribar a pensar, abans de morir, que, en efecte, la mort arriba com un lladre, i prova d’articular una sola paraula però la sang flueix entre fang i les matèries fecals i li priva de dir l’únic que se li ocorre, covat des de fa uns quants anys. ¡Gràcies!” pàg. 178
És segurament un dels llibres que més m’ha fet patir i del que més m’ha costat fer la ressenya. Des que he començat a gaudir de les converses amb l’Olga per email he anat copsant una mica d’ella i, aquest llibre, és ella. Li vaig dir, no et conec però te t’he vist en el llibre i, m’ha fet patir molt. La inundació l’he trobat un llibre testimonial, una necessitat de l’autora de fer aflorar el què ha viscut i el com ho ha viscut, barrejant, com ella sap fer-ho, sensibilitat i delicadesa amb “una crítica àcida i lúcida.”
“Per la Maria el cant de la merla és un encantament que la porta cap a la mort serena, quan el morat a l’horitzó promet una llum impossible que ningú sap si tornarà a veure” pàg. 78
“A cada suïcida li dedico una estrofa del llibre de cantates de Bach que t’he dit abans. O sigui que l’acompanyo en una mort que sempre va ser solitària; l’entenc, cosa que segurament no van fer el que vivien al seu volant. O potser sí.” pàg. 85
“S’asseu a la butaca giratòria i escriu, la pluja i ella deixen anar paraules avall, avall, acumulen paraules al paper, als rius, rieres, torrents i escorrancs mentre es fa fosc i ja fa estona que els llums són encesos.” pàg. 169
Segurament us pot interessart les converses amb l’Olga Xirincas a partir del seu llibre Setmana de difunts. Aquí
TastetsRellotge de ratera“El rellotge de ratera és el que té una caixa decorada, i dins un mecanisme que fa baixar uns pesos; se li dóna corda cada nit apujant els pesos de nou. També té un pèndol normalment daurat, que va fent el tic-tac cada segon. Se’n diu de ratera perquè sembla que té la forma, per dins, d’antigues rateres, i es van començar a fer a Alemanya ja a l’època medieval. N’hi ha de molt decoratius. Jo ja estava acostumada al so metàl·lic de les hores; n’hi ha que no s’hi acostumen.” M’explica l’Olga.“Un glop i el rellotge de ratera que toca dos quarts d’una. Un altre glop, tic-tac, i passa una estona, amb la Terra que gira lentament, migdia just, l’hora dels déus que deia Valéry…” pàg. 122
Xicranda f. Fusta fina, generalment negra o molt fosca, procedent d’arbres tropicals del gènere Jacaranda, usada en ebenisteria;
“L’estudi té un sofà, dues butaques i una tauleta alta, una calaixera de xicranda amb marbre al damunt…” pàg. 13
Vesta || 3. Vestit talar que es porta en les processons de Setmana Santa;
“… i les vestes, algunes de vellut blau de nit, allà es quedaran, penjades com fantasmes, que és el que són , fantasmes de temps pretèrits, però amb un significat primari per a la gent, a qui la consciencia antiga encara mana venerar.” pàg. 64
Escorranc m. Xaragall, aigua que corre pel camp (Campmany)
“… malgrat el desglaç a alta muntanya, que engreixa els cabals i baixa amb força per barrancs, fondals, escorrancs i rieres fins torbar afluents i rius que dibuixen un teixit irregular de fil continu sobre terra.” Pàg. 69
Brostar v. intr. Treure brosta
Brosta f. || 1. Branqueta tendra i prima (Cat., Mall.);
“la Lola baixa l’escala a poc a poc i s’asseu a la vora del brollador, entre els geranis, que comencen a brostar després del fred.” pàg. 77
Envitricoll
Envitricollar v. tr. Embullar; mesclar confusament (Mall., Men.)
“… i així arribem al cap del carrer i al final de l’envitricoll” pàg. 126
Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 1936)
És l’única dona Mestra en Gai Saber pels Jocs de Barcelona després de Mercè Rodoreda. El 1990, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Recentment, al febrer de 2012, ha rebut la menció del Gremi de Llibreters per la seva obra i el seu suport a la llengua catalana.
Veure el seu blog aquí.
Deixa un comentari