Amb quatre mots: àgil, intrigant, ben resolta (una mà, que atrapa als personatges i als lectors alhora)
Recomanada per: just quan vaig acabar El músic del boulevad Rossini l’autor va treure aquesta novel·la. Des d’aleshores que he tingut ganes de llegir-la.
El llibre: La mà de ningú, 2011 Proa Col·lecció a tot vent, pàg. 237
“Un matí com qualsevol altre, André Labarbe, un pagès de setanta-sis anys d’un petit poble del nord de França, surt de casa amb el seu tractor i el seu fidel gos Doudou per anar a treballar els camps. Una trobada inesperada, però, alterarà la plàcida rutina diària d’André: una mà amputada a l’alçada del colze que es troba al mig del camí i l’obliga a tornar a casa i avisar la policia.”I aquest, que podria ser el començament d’una investigació policial, resultarà ser el començament d’una novel·la negre que no segueix els esquemes de les típiques novel·les d’assassinats. La novel·la transcorre en només sis dies, del 25 al 30 d’un final de novembre. D’aquests , només coneixerem el que passa el 25 i 26, en diferents capítols (començant ja pel dia 26), on l’acció transcorre endavant i enrere entre aquest dimecres i dijous, per acabar lligant-ho tot el dia 30. I dins dels capítols diaris, ens trobarem amb l’aparició de sis personatges sense aparent relació entre ells -un jubilat, una okupa, un immigrants, un camioner, un metge i una dona destructurada- que, com en un trencaclosques d’aquells un pèl complicats, sabem que acabaran encaixant totes les peces però no sabem el com.
Una estructura on, els salts temporals i la vida que se’ns mostra de cadascun dels protagonistes, ajuden a crear una atmosfera de tensió, d’intriga, fent-la àgil de seguir al mateix temps que t’acosten a una fosca, fosquíssima, trama, que va molt més enllà d’una simple mà trobada a l’atzar. No ens cal una investigació policial a l’estil tradicional, en els fragments que ens van deixant els personatges de les seves vides hi trobarem les traces que, com qui no vol la cosa, els uneix a la mà i a cadascun d’ells. “Una bufetada argumental que flirteja airosament amb els cànons del gènere.” Ens diu en Xavier Aliaga des de Sota la creueta. I sí, és això, sense assistir a una clara investigació policial anirem descobrint aquesta “bufetada argumental” que el lector de mica en mica pot deduir, descobrir i que sens dubte li costarà de pair.
Sis protagonistes que quedaran atrapats per aquesta mà de ningú, de la mateixa manera que els lectors queden atrapats a la força de la narració. La seva lectura sedueixen de seguida, ben escrita, amb un bon ritme, i que sap donar les dosis justes al lector perquè aquest pugui deduir i lligar caps, deixant-nos pel final el tancament del cercle, just quan descobrirem (o ens mostrarà) la última relació entre dos dels seus protagonistes. “Vides senzilles que pivoten al voltant d’un crim, que al seu torn revelarà una trama de gran abast, vinculada a un episodi fosc de la història recent d’Europa” ens diu Vicent Usó i, aquest episodi és realment la fosca trama os es sustenta el llibre i on el lector veurà fins on pot arribar la misèria de la condició humana. No fa pas massa llegia un llibre de l’Olga Xirinacs Setmana de difunts on també parlava d’aquest tema tan esgarrifós i malauradament actual, “la sinistra extracció clandestina d’òrgans”.
Les dues novel·les que he llegit d’en Vicent Usó, El músic del boulevad Rossini i La mà de ningú, segueixen aquest particular esquema de fragmentació temporal del text, aquest anar endavant i enrere en la narració que ajuden a crear, segurament, una visió nova de la trama a mesura que l’anem llegit, en una forma subtil de lligar les coses i deixant que sigui el lector qui lligui el què ha llegit amb el que acaba de llegir. Un recurs que aquí, li dóna força a la tensió i en definitiva, a la narració.
També n’han parlat Llegir en cas d’incendi, Llorenç Capdevila a LLetra de batalla i Xavier Aliaga a Sota la creueta.
Vicent Usó (Vila-real, 1963)
Llicenciat en història contemporània, ha conreat el periodisme (com a crític literari, periodista cultural i columnista d’opinió) i els guions de cinema i televisió, però s’ha dedicat sobretot a la narrativa. Forma part del col·lectiu Unai Siset.
Web de l’autor aquí
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari