La meva germana viu sobre la llar de foc

Amb quatre mots:façana divertida, interior profund (és un llibre amb dues cares; la divertida i superficial i la profunda, trista i real. Tot explicat d’una manera senzilla per un nen de deu anys).
Recomanada per: curiositat després de llegir-ne un munt de ressenyes.
Literatura juvenil: L’he trobat recomanat com a literatura juvenil, per a nois a partir de 15 anys. El fet que sigui un nen de deu anys qui expliqui la historia la fa més propera, entretinguda i divertida de llegir. Recomanable.
La-meva-germana-viu-sobre-la-llar-de-focEl llibre em va encuriosir, què pot explicar un nen de deu anys que viu amb el record d’una germana que gairebé ni recorda, una germana que aparentment és la causa de tot el que està patint, una germana a qui ni tan sols pot plorar, ni odiar, però que li impedeix tenir una vida fàcil, divertida i sobretot normal. Doncs sí, en Jamie, aquest nen de deu anys ens pot explicar moltes coses, què significa la veritat i la mentida, què vol dir ser diferent, quin preu té la amistat, cóm d’importants són els detalls i quina és la necessitat que té un nen de deu anys de viure feliç i sentir-se estimat.
La gràcia del llibre i tot el seu encert és el narrador, aquest nen de deu anys que ha perdut una de les seves germanes bessones, víctima d’un atemptat terrorista. Ell, que quan va perdre la germana tan sols en tenia cinc, ara, amb deu,  segueix sense recordar-la, però la seva vida quedarà marcada per aquell record omnipresent damunt de la llar de foc en forma de gerro ple de cendres.

És un llibre que m’ha despertat sentiments diferents mentre el llegia; a estones divertit, a estones repetitiu, a estones emotiu, a estones dur, amb una càrrega emocional que pot variar en funció de què ens explica en Jamie. He de dir que m’ha fet plorar, m’ha emocionat en el seu tram final, quan el llibre dóna un tomb –al meu entendre- i, és en aquest tros, on els sentiments afloren amb més força, quan els germans veuen que el dolor dels pares per qui ja no hi és els impedeix veure els qui queden, quan en James se n’adona dels motius reals que han fet que els seus pares es separin i reaccionin de la manera que ho fan. I quan, finalment en Jamie ha pogut plorar.

 

És agredolç de llegir, té una aparent façana divertida, quan en Jamie explica el dia a dia a classe, el simple fet de dur sempre la mateixa samarreta de Spiderman, el fixament en la piga de la seva amiga, o els menjars casolans que farà amb la seva germana Jas. Després, el lector veu que tota aquesta alegria és agredolça, no té massa de divertida, són només reaccions de patiment, de soledat d’un nen que mira de ser feliç però no acaba d’entendre per què no ho pot ser. I al final, quan el Jamie pateix un moment molt dur en la seva vida –la pèrdua del seu gat- , se n’adona de què vol dir perdre algú estimat , i aquest és el moment en que pot entendre al pare. El moment, en que germans i pare poden posar un punt i a part, per a seguir endavant.
L’autora ens explica d’una manera simple però profunda com de vulnerables som, i com podem arribar a reaccionar davant d’un fet tan brutal com és la pèrdua d’un membre de la família d’una manera absurda i violenta, i com aquest fet, pot arribar a esquinçar i trencar les relacions familiars, lluny d’unir-la encara amb més força. I cada membre de la família reaccionarà d’una forma diferent; la mare fuig, el pare es refugia en la beguda i els nens, en Jamie i la Jas esdevenen els puntals familiars, els únics que segueixen creient que la vida continua, que cal viure-la. Amb la força dels dos germans, cadascun a la seva manera, poden ser capaços de tirar endavant.
Com passa massa vegades, injustament, carreguem les culpes de les nostres desgràcies en col·lectius que res tenen a veure amb els braços executors dels qui ens han ocasionat algun mal. En aquest cas, el pare carrega contra tot el món musulmà. La Sunya, l’amiga d’en James és musulmana i porta el hijab, ell no hi veu res perillós en la nena. És l’amiga que sap escoltar, que l’ajuda, que el diverteix i que com ell, carrega el pes de la indiferència i de la singularitat dins la classe. I els ulls del nen i els del pare no veuen el mateix. Els sentiments del nen i els del pare no tenen res a veure. En James intenta fer com el pare, odiar, però no pot, l’amiga no té res a veure amb la seva desgràcia. És, en el fons, una bonica lliçó.
Sense ser un llibre excepcional, és un llibre recomanable i agradable de llegir i, que malgrat la seva aparença divertida, amaga un doll de sentiments ben reals i a voltes quotidians.
També n’han parlat Al·lots, El petit príncep, Els Llibres tranquils entre altres.
 
Tastets

>>Mots

Esgüellar v. intr. Giscar, esgaripar els porcs, conills, rates, etc. (Ripoll, Bagà, Rupit, Plana de Vic);
Pàg. 209 “Vaig esgüellar com un ratolí i després com un conill, perquè se li passes l’emmurriament i comences a caçar.”
Annabel Pitcher (Yorkshire, 1982)
Pitcher-Annabel-2528c-2529-Kate-Christer-2528369x283-2529Estudia literatura anglesa a la universitat d’Oxford i va treballar als mitjans de comunicació i fent classes d’anglès. Arran d’un viatge arreu del món se li va acudir la idea principal del llibre i va començar a redactar-la. Va escriure fragments i notes en diferents països.
 

El llibre

Títol original: My Sister Lives on the Mantepiece, 2011
Títol Traducció: La meva germana viu sobre la llar de foc Ed. La Galera 2011 Traducció Víctor Obiols Pàg. 239

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

32 thoughts on “La meva germana viu sobre la llar de foc

    • Quadern de motsNo Gravatar

      Vaig començar el llibre entre escèptica i encuriosida, els bums no m’entusiasmen massa, al final ha resultat ser un llibre interessant. Tan de bo els adolescents i els que no ho som puguin descobrir i gaudir de les dues cares de la novel•la.

      Respon
  1. PilarNo Gravatar

    Veig que no t’ha deixat indiferent, la qual cosa és un bon senyal per a mi, que no em deixen indiferent les teves resenyes.

    Respon
  2. SUNo Gravatar

    Ahir precisament me’n va parlar una alumna meva (que és mestra), del taller d’escriptura!

    Bon apunt, com sempre!

    I que no parin les bones lectures!

    SU

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Doncs aquesta mestra segur que sap si és un llibre pels seus alumnes, jo, la veritat vaig una mica perduda amb etiquetar els llibres com a literatura juvenil. sempre tinc molts dubtes. Hi ha tants tipus de jovent que, el què és bon per uns pels altres no val res. De tota manera és un llibre recomanable que, al capdavall, llegir és sempre saludable.

      Respon
  3. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Me gustó mucho esta novela, me pareció profunda y que trataba con sensibilidad y sentido del humor un tema tan delicado como el de la muerte. Un beso

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Estas dos caras, la divertida y la profunda están muy bien perfiladas y no hay una sin la otra, este es quizá uno de los encantos de la novela. Escenas que te hacen gracia pero si las miras más de cerca, duelen.

      Respon
  4. GerònimaNo Gravatar

    A mi també m’has fet venir ganes de llegir-lo, malgrat que sempre intento no triar llibres tristos, se m’enganxa la tristesa al cor. 🙁

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gerònima, benvinguda
      Trist, trist no és. La situació familiar sí que és trista però la història és prou divertida, ara bé, té aquell punt que et fa veure dues realitat i … hi ha trossets agredolços.

      Respon
  5. carinaNo Gravatar

    Segur que la llegeixo, pot ser una bona lectura per als meus alumnes. Quan ho hagi fet ja et diré què m’ha semblat o què els ha semblat. Magnífica com sempre la teva ressenya.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      D’entrada crec que pot agradar al jovent, és divertida. Ara, tot depèn de la segona lectura que en facin, si només és queden amb una part, malament. Però suposo que això també passa amb els adults.

      Ja em diràs.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A vegades penso que hauré de deixar de seguir els blogs de literatura, el ritme de lectures interessants o que m’atrauen és tan gran que costa seguir.Jo no ho aconsegueixo.

      Aaaagggg!!! , també és per a mi ;D

      Respon
  6. mientrasleoNo Gravatar

    Esta novela la compré con curiosidad, como bien dices es una historia agridulce que, en mi caso, no terminé de encajar con la claridad suficiente como para ponerle una etiqueta.
    Me gustó, es entretenida y juega un poco a la psicología de café que hace pensar al lector de forma dirigida.
    Está bien, sin más.
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Yo encontré que es un libro de apariencia simple, divertida, donde el lector puede ver algo más, no sé si dirigido o no, toca unos cuantos temas que te hacen pensar. Sin ser un libro excepcional se deja leer bien.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Àngel que la joventut no té edat , mira, jo l’he llegir ;D

      Aquest llibre el vaig agafar sense saber que estava classificat com a literatura juvenil, i ho està perquè el seu protagonista és un nen de deu anys. M’ha agradat llegir-lo.

      Respon
  7. MontseNo Gravatar

    Em sembla un tema molt recomanable; hi engrescaré els nanos (i jo, eh, i jo! 😉 ). Ei, i deu ser tot un fenòmen, perquè ho acabo de buscar i pràcticament tots els exemplars de les biblioteques estan o en préstec o en espera.

    Per cert, m’he sentit gran; això de llegir una autora un grapadet d’anys més jove que jo se’m fa estrany. Fins ara sempre havia estat a l’inrevés.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Portava dies veient-lo en els blogs i, la veritat, quan se’n parla tan d’un llibre i en general tan bé sempre arrufo el nas. El vaig veure a la biblioteca sense buscar-lo i el vaig agafar encuriosida. Sense ser un gran llibre m’ha agradat llegir-lo.

      Ara que dius això de l’edat, doncs jo no és el primer que llegeixo d’un autor més jove que jo… mira’t Pau Planas i Lluís Llort . Noia, m’has fet pensar amb l’edat i ja se sap que a certes edats això de mirar dates emprenya una mica ;P

      Espero que als teus fills els hi agradi i a tu també, ja m’ho diràs.

      Respon
  8. Jordi DorcaNo Gravatar

    Sempre he trobat molt noble, molt altruista, el fet de voler posar-se en la pell de l’altre, sobretot quan hi ha moments de dolor profund. Ja sé que aconseguir-ho és literalment impossible, però aquest intent és el que més dignifica la naturalesa humana i allò que, potser, més enalteix la feina de l’escriptor.
    Suposo que el llibre deixa una bona empremta.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      El llibre ens parla dels dolors, el de la mare que la fa fugir, el del pare que el fa marxar de Londres amb els fills però que beu per oblidar. I també hi ha el dolor dels germans que, més que un dolor per la germana morta, senten dolor perquè es senten rebutjats, oblidats pels pares, i s’uneixen per sobreviure. No és fins el final, que el nen se n’adona de com viu el patiment el pare , i allò, els farà tornar a viure.

      No és un gran llibre, però et fa reflexionar en algusn aspectes. Aquest punt agredolç i el fet que el nen sigui el narrador és el que li dona personalitat.

      Respon

Respon a Quadern de mots Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top