Amb quatre mots: sentiments, valor del llenguatge, prosa poètica (“un text curt, dens, al·legòric. Per llegir-lo lentament o, per què no, rellegir-lo sabent-ne el desenllaç sorprenent”. De la contracoberta)
Recomanada per: un intercanvi de llibres com excusa per conèixer a la Núria Pujolàs del blog Miramelsmots m’ha portat a la lectura del llibre. Un agradable encontre per parlar de llibres, blogs i literatura. Gràcies.
El llibre
Títol original:La petite file de Monsieur Linh, 2005
Títol Traducció:La néta del senyor Linh, 2011 La Magrana. Traducció Lourdes Bigorra. Pàg. 117
“Aquell home vell, dret a la popa del vaixell, és el senyor Linh. Marxa del seu poble, del país dels seus avantpassats, que ha quedat devastat per la guerra. Amb una mà agafa una maleta, amb l’altre braç sosté una nena de poques setmanes que s’ha quedat sense pares i que es diu Sang Diû. El vaixell arriba al port d’una ciutat freda i grisa. Hi ha centenars de refugiats.”
Tendresa és segurament el més repetit alhora de parlar del què inspira la novel·la als lectors. Tendresa és el que ens arriba dels senyor Linh quan, enfilat a un vaixell va rumb a un país occidental, sense definir, escapant del dolor, la soledat i la tristesa del qui ho ha perdut tot víctima de la guerra. Tendre és la imatge que se’ns dibuixa al començament de la història, la d’un avi i una petita néta obligats a fugir del seu país, però junts ja que són l´únic que tenen.
”És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant”. (pàg.7) i com diu la Núria Pujolàs a llapis al costat del text “quina manera + literària i bonica de dir q no li queda ningú” i és veritat, petites frases que et fan aturar, i rellegir.
No s’ha de confondre, aquí, la tendresa amb sentiments ensucrats i lacrimògens, car no tenen res a veure. Els petits detalls, les imatges que ens deixen els silencis, les frases, els moviments i els records dels personatges estan escrit de tal manera que t’arriben i fan que aquesta curta narració et sigui intensa.
I el senyor Linh tindrà la sort de compartir un banc, la companyia i l’amistat, d’un home del país que també es troba sol, el senyor Barak. Una amistat que neix amb timidesa però que creix amb la força de la comprensió i del respecte.
Amb una prosa poètica plena de sentiments, la novel·la o el conte (com alguns la defineixen per la seva brevetat) va descabellant, al ritme lent del tarannà oriental, els temes que componen la novel·la; soledat, exili, incomunicació i vellesa, al mateix temps que la companyia, la comunicació i l’amistat creixen per donar força al relat. La soledat quedarà compensada pel respecte i la sinceritat de la companyia de dos homes que, encara que diferents, comparteixen uns mateixos sentiments de solitud. L’exili de qui es veu obligat a marxar del seu país on ja no li queda res ni ningú, només l’amor a la néta que representa el passat i el futur alhora, té la capacitat de donar-li la força per sobreviure. La incomunicació que pateix el senyor Linh pel desconeixement d’una llengua, esdevé comunicació mitjançant “la música de les paraules i la timidesa dels gestos”i faran aflorar els sentiments, la comprensió i respecte dins la diferència. La vellesa del senyor Linh és la memòria, el record i la tradició que cal transmetre al nadó, perquè no perdi la llengua, les olors, els colors, ni el record de la gent del país que la va veure néixer. I l’amistat, incondicional, de dos homes sols, que no es coneixen, que no parlen la mateixa llengua, que no tenen els mateixos costums però que tenen l’únic valor que els queda, humanitat per seguir gaudint d’infinits moments tendres.
És, com diuen molts dels seus lectors, una petita joia, plena de fragilitats i d’ambigüitats que s’embasten en un relat ple d’emocions pel que ens explica però també pel que cadascun de nosaltres podem arribar a copsar. Una història que transcorre a dos ritmes, el lent on es va forjant l’amistat entre els dos homes i el ràpid on la necessitat de retrobar-se després d’haver ingressat al senyor Linh precipita el desenllaç. I un final, que ara no cal descobrir, que m’ha sobtat, no me l’esperava, encara que trossets de la narració podessin donar-nos alguna pista.
Una novel·la del tot recomanable, és de les que els seus personatges t’acompanyen més enllà de la darrera pàgina.
També n’han parlat Maite Salord, Sandra club de lectura.
“No hi ha res que s’assembli al que ell coneix. És com arribar al món per segona vegada.” pàg. 15
“Quan el senyor Barak parla, el senyor Linh l’escolta molt atentament i el mira com si ho entengués tot i no volgués perdre ni una engruna del sentit de les paraules. El que percep l’home gran és el to de la veu del senyor Barak indica tristesa, una melangia profunda, una mena de ferida que la veu subratlla, que acompanya més enllà de les paraules i del llenguatge, alguna cosa que la recorre per dins com la saba recorre l’arbre sense que ningú la vegi. “ pàg. 33
Tastets
Broida || 2. Broida femella: planta de la família de les compostes: Santolina Chamaecyparissus. Coneguda també com a camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordonet.“La sopa és com l’aire de la ciutat que ha respirat mentre baixava del vaixell. No té olor de debò, no té un gust de debò. No hi coneix res. No hi troba el deliciós pessigolleig de la broida, la dolçor del coriandre fresc, la suavitat de les tripes cites.” pàg. 10
Philippe Claudel (França- Nancy,1962)
Professor, guionista de cinema y televisió. Va donar classes a la universitat de Nancy d’Antropologia Cultural y Literatura. Va donar classes a algunes presons i altres centres per a gent amb dificultats,http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari