La sang és més dolça que la mel

Any 2002. Damià Surrell, caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, viu exultant després de rebre la medalla al mèrit policial per haver resolt un robatori amb homicidi. Però el que ell no sap ni tampoc la seva unitat policial és que ben aviat tindran a les seves mans un cas d’allò més enrevessat: al Museu Dalí, apareix mort un jove vigilant amb una nota enigmàtica a la boca. D’altra banda, la màfia russa i algunes organitzacions implicades planegen cometre un robatori mitjançant un pla ben elaborat i intel•ligent.

El llibre ha resultat ser tot un descobriment, àgil, addictiu amb una trama ben estructurada i ben resolta que, tot i no sent una novel•la d’acció trepidant, té els al•licients suficients per convertir-se en una lectura prou suggerent i atractiva. La novel•la, que té una estructura clàssica de relat policíac, sap mantenir al lector atrapat d’una manera creïble, ja que tant l’argument com els mateixos personatges ens els podem imaginar formant part dels escenaris reals del nostre país. Ens trobem a l’any 2002 a l’Alt Empordà, i ens mourem entre Figueres i Cadaquès, principalment.

Aquesta trama policíaca arranca amb la planificació d’un robatori al Museu Dalí per part d’una banda provinent de l’est d’Europa que es capgira de seguida, com passa en les millors trames del gènere. Un fet, com ara l’assassinat no previst del vigilant del museu, posarà en marxa les investigacions per part del Mossos, que hauran de determinar si l’assassinat amaga, o no, la planificació d’un possible robatori al museu.

Amb aquest clixé clàssic, en Josep Torrent, aconsegueix mantenir atent en tot moment al lector gràcies a la introducció de girs, pistes falses i una investigació policial minuciosa i treballada per part d’un eficaç i competent equip de mossos, encapçalat pel caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, en Damià Surrell.

Més enllà de la trama, La sang és més dolça que la mel, és una novel•la ben escrita, entretinguda, t’ho passes bé llegint-la i resseguin la feina dels mossos. Amb un ritme, diguem-ne real, dóna la impressió que avança sense preses, com si es tractes de descriure el dia a dia en una comissaria, on aquest cop els hi ha caigut feina extra, complicada, com el muntatge d’un trencaclosques on encara els hi cal trobar i organitzar les peces.

En Josep Torrent havia estat policia local a Olot, fet que sens dubte li ha permès, com diu ell mateix “no explicar bestieses” en el seu argumentari de la investigació però també en la presentació, humana i personal del cos policial, agents amb vida pròpia que són companys de feina i amics, dels qual en destaca la feina en equip.

Un ambient presidit per la tramuntana empordanesa, pel sempre enigmàtic i singular món dalinià, per la invasió de competències en l’àmbit policial, per la incorporació de les màfies russes al país, pel passat dels personatges principals… però també per la utilització d’un lèxic empordanès que al principi sobte una mica, per desconeixença, però que de seguida li trobes tots els atractius, “ens emportem aquell parell a comissaria i els agafem manifestació” (pàg. 209) o quan parla per exemples del muscos que ha anat a pescar en Siset, “-Però no des petits que venen a ses peixateries, no. Els he anat a fer aquest matí a punta de clar.” (pàg.193)

I, un títol que coincideix amb una obra que en Dalí va pintar l’any 1926 i que en Torrent li ha donat un valor sentimental i tendre, fruit d’aquesta barreja entre realitat i ficció, que en aquesta ocasió, ha servit per tancar la trama de la investigació amb un gir argumental tan insòlit com original.

Vocabulari
desvagat -ada adj. [LC] Que no té feina ni res a fer.
“I va afegir que considerava que els Mossos havien de disposar del màxim de personal per centrar-se en la investigació, i que darrerament ells anaven força desvagats.” (pàg. 161)

[box style=”0″ close_btn=”true”]

El llibre: La sang és més dolça que la mel, 2014 pàg. 334
Autor: Josep Torrent
Premi: 1er Premi Memorial Agustí Vehí 2014
Editorial: Editorial Alrevés, S.L.  – Crims.cat.

[/box]