Amb quatre mots: realista, dura, bella, tendre (“Un cant a favor de la solidaritat entre els oblidats.”)
Recomanada per: llibre que m’arriba per sorpresa, me l’ha deixat la Montse tot just l’acabava de descobrir a la xarxa.
El llibre
Títol original:La vie devant soi, 1975
Títol Traducció:La vida al davant, 2004 i revisat el 2014 Angle Editorial. Traducció Jordi Martín Lloret, pàg. 223
Premis: Premi Goncourt l’any 1975.
Premis: Premi Goncourt l’any 1975.
“La vida al davant és la tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de la senyora Rosa, una vella exprostituta jueva, supervivent d’Auschwitz, que acull fills esgarriats en un suburbi de París. Romain Gary ens descriu un sòrdid mosaic humà -jueus i àrabs, africans, transvestits i prostitutes dels barris baixos- on Momo fa el seu aprenentatge vital.“Arribo a la novel·la una mica per casualitat, tot just la descobreixo a la xarxa que m’arriba a les mans, sense haver-ne tingut temps ni de descobrir-ne res de la trama i encara menys alguna cosa dels seu autor. Començo el llibre i ja no el puc deixar. I altra cop la xarxa, d’un enllaç me’n vaig a un altre fins arribar a un article de la revista Núvol, on en Jordi Martín, el seu traductor, ens explica el llibre i detalls interessantíssims de la traducció, veure aquí. Uf, gràcies a l’article ara puc entendre alguns mots que em trontollaven al cap, em poso en antecedents. Us ho deixo tot en els Tastets.
El protagonista és en Momo, aquest noiet d’edat indefinida que sembla voltar els 14 anys, una veu que vibra per la innocència amb la que es mira el món, pel raonament de les seves respostes i pensaments i per la maduresa d’algunes de les reves reaccions. Un narrador que ens emociona perquè ens parla des de dins, des de la sinceritat més absoluta i alhora més tendre i dura. Un prisma singular de qui mira des d’ulls adolescent però que sap, a la seva manera, fer una denuncia indirecta però incisiva de temes complicats com el racisme, la pobresa, la marginació, l’avortament o l’eutanàsia i sempre amb aquest punt d’ingenuïtat i alegria que li dóna la seva edat.
Un llibre escrit fa molt de temps però completament actual. És el retrat de la gent de segona, de la gent oblidada dels suburbis, gent que viu i sobreviu gràcies a la solidaritat i l’amistat dels seus iguals, persones vingudes d’arreu que comparteixen històries tristes i dures i que suren i surten al davant gràcies a la companyia del veïns, gràcies, a gent com ells. Tota una lliçó.
I, davant d’aquest vida miserable, a en Momo, li queda, com li repeteix la senyora Rosa, una vida al davant, i ell, veient tot el que viu ara i tot el que han viscut els seus companys de pis i d’escala, es planteja si per això li cal tenir tota una vida al davant. Una història sòrdida però entranyable, d’aquelles que t’arriba a l’ànima, uns personatges únics que saben que viuen al cul del món, que són els oblidats, el marginats, persones molt humanes i solidaries que valoren l’amistat i que saben esquitxar d’alegria i d’amor els pitjors moments dels altres per omplir-los d’esperances. Una novel·la escrita des de la sensibilitat i la tendresa, vitalista, dura que s’omple de tocs d’humor per fer-la més suau però que en ocasions la fan encara més pertorbadora i incisiva.“La vida al davant té diversos nivells de lectura, des del més lúdic, de mer entreteniment, fins al més complex, sociològic i, fins i tot, psicològic.”Una història que no us podeu perdre.
Tastets
En aquesta ocasió, us deixo en forma de tastets trossets de l’article d’en Jordi Martín que espero que us serveixin per tenir una idea més acurada del llibre. Una història que no podeu deixar escapar.
>Reeditar que vol dir autocorrecció de la traducció.En fa una primera traducció al 2004 i aprofitant la reedició per commemorar el centenari de l’autor en fa una acuradíssima revisió.“En la primera edició de La vida al davant, hi vaig escriure «guanyar-se la vida», amb aquella voluntat que tenim a vegades els traductors de fer el text més comprensible al lector. Però sovint cal distància per adonar-se que aquella paraula o aquella expressió de la llengua original també és o queda estranya, tant com en la nostra. Així, doncs, en el text de la reedició, les prostitutes «es defensen».”>Romain Gary (Émile Ajar) i el premi Goncourt.Quan em va arribar el llibre em va sorprendre el doble nom de l’autor a la portada, en desconeixia la història. Aquí la teniu.“Amb aquesta novel·la, Gary va passar a la història per ser l’únic autor francès que ha guanyat el premi Goncourt dues vegades —la primera, amb Les racines du ciel (1956). Com se les va empescar per aconseguir-ho, tenint en compte que el Goncourt no es pot concedir mai dues vegades a un mateix escriptor?: per la via del pseudònim. Romain Gary volia desafiar la crítica literària francesa, que ja el considerava un escriptor consagrat i estancat sense gaire res més a dir, i demostrar que encara podia sorprendre.”>El llenguatge, per no oblidar qui explica la història.“El personatge narrador utilitza un llenguatge literari, esquitxat de tant en tant per incorreccions lèxiques i gramaticals volgudes, per tal que el lector no oblidi que qui explica la història és un nen que vol imitar els grans que parlen bé i que aspira a escriure una novel·la com Els miserables, de Victor Hugo. Així, per exemple, en Momo diu «proxineta» en comptes de «proxeneta», i «amnistia» en lloc d’«amnèsia»; confon avortament i eutanàsia i, de tant en tant, deixa anar sentències com ara: «Les putes són una filosofia de vida.»”>El cinema.El 1977 Moshé Mizrahi va portar al cinema la novel·la. Simone Signoret es va endur el César a la millor interpretació femenina, i el film va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.”
Romain Gary (Vilna –Lituania 1914 –paris, 1980)
Nascut a Lituània, sota domini rus, el 1914, fuig a França amb la seva mare. Estudia dret. Lluita a la Segona Guerra Mundial amb l’exèrcit aliat Treballa per al servei diplomàtic francès i viu a Europa i Amèrica. És un dels escriptors francesos més prolífics i controvertits, amb més de trenta obres, algunes signades amb el pseudònim Émile Ajar -com La vie devant soi(1975), que rep el premi Goncourt, enmig d’una polèmica sobre la identitat del seu autor. També escriu L’Éducation européene (1945), Les raines du ciel (Premi Goncourt, 1956), el recull Gloire à nos illustres pionneirs (1962), Lady L (1963), Pseudo (1976) i L’angoisse du roi Salomon (1979).
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
No he llegit res d’aquest escriptor, tot i que cada any miro de llegir algun francès en versió original. A veure si aquest és el proper.
No conec l’escriptor però m’agrada aquesta veu narradora protagonista, segur que resulta commovedora i emocionant per la innocència i el voltant miserable. Els paràgrafs dels “tastets” són perfectes per posar-se en antecedents. Me l’emporto!! Gràcies.
No la coneixia però m’ha cridat la atenció la teva ressenya. Una altre que se’n va a la llista.
Petons!
Pels adjectius que li dediques, sembla un llibre molt interessant, En prenc nota.
Bon vespre, Carme.
Apuntat a la llista 🙂
Interesante el libro que nos traes y una reseña la mar de convincente. 1beso!
Dura pero honesta y los temas a tratar desde otro prisma? Pues me lo anoto, Carme.
Besines,
Jo també me’l apunto. La llista cada cop és més llarga…
Me l’apunto, molt interessant i desconegut fins ara per mi, no sabia tampoc que hi hagués una pel·lícula.
Dolentota…ja m’espabilaré a llegir-lo aviat 😉
Petons !!!!