Amb quatre mots: amor i guerra, tendresa i ràbia (un relat ple de sensibilitats a l’estil purament Llach)
Recomanada per: volia esperar una mica més a llegir el llibre, però era allà, a la lleixa de la biblioteca, esperant-me. I no m’hi vaig voler resistir.
El llibre : Memòria d’uns ulls pintats, 2012 Editorial Empúries, pàg. 344
“Quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la Guerra Civil i la posterior repressió franquista ho estronquen tot.”
És d’aquells llibres que, abans de ser publicat ja volia llegir. És d’aquells llibres que inspiren recel i curiositat alhora. És d’aquells llibres on l’autor té més força que el propi relat i això d’entrada, és un inconvenient. Sentir el Llach poeta i cantant, que tant m’agrada, ara, en un llibre, em posa com a lectora en avís (positiu?) del què puc trobar però també del què vull trobar. No m’ha decebut. Esperava més? Esperava menys? Què esperava?.. crec que just el que he trobat, els grans temes del Llach; l’amor, la reivindicació, la passió, el dol, l’amistat, la guerra, la malícia, el dolor, la felicitat, l’homosexualitat, la injustícia, la importància de l’ensenyament, la cultura, els ideals, la gent, el poble… en definitiva els trossets del Llach que tantes vegades he sentit i cantat.
Utilitzant la sensibilitat i la ràbia en la mesura justa i fent que el relat flueixi gairebé sol, l’autor lliga la història dels personatges a la història de moment que els hi va tocar viure, la República, el seu ensorrament i sobretot l’esclat de la guerra civil. Fets que van marcar no només la vida dels personatges sinó també la vida de tot un país. Només el ritme viu, pausat i sense rancor d’en Germinal fan que la història d’amor i el relat històric, la novel·la en definitiva, lliguin d’una manera sensible i eficaç. Sí, és cent per cent Llach.
Però també és Llach la manera de parlar-nos dels sentiments, de l’educació i de la cultura. I el Llach combatiu intel·lectualment ens mostrant la importància de la cultura, de la necessitat de saber, del fet que els coneixements obren i no tanquen portes. I ho fa quan ens parla del què va suposar l’Escola del Mar o la importància de l’existència de llocs com la botiga d’en Ramanguer (llibres a l’abast de tothom), com quan ens explica quin és el tresor més preuat del pare d’en Germinal, – que podria molt bé ser els ideals pels quals mort-, i és precisament un llibre, en aquest cas d’en Salvat-Papasseit. I òbviament, entre el paral·lelisme que estableix entre l’Amic i Amat de Ramon Llull i l’amor dels dos amics, Germinal i David.
Hi ha política en el llibre, evidentment, com sempre que es parla d’una guerra. Com en tota guerra hi ha bàndols: els qui s’alcen, els qui resisteixen, els qui pateixen, els qui manen, els qui sobreviuren, els qui lluiten, els qui han de marxar, els qui es queden, els qui moren, els qui passen gana, els qui s’enriqueixen, els qui perden, els qui guanyen, els qui malgrat tot estimen… i aquí, el punt de vista és el d’un noi, ara ja vell, que la va patir i va perdre tot el què estimava.
Si hi ha algú que no ha seguit el Llach cantautor pot gaudir completament del llibre, perquè en definitiva tracte d’una bonica i trista història dins un país esqueixat i mudat per una guerra civil. I, pels qui hem gaudit de les seves cançons i trajectòria, es fa gairebé una lectura imprescindible, encara que en un principi només sigui per curiositat. Després, el què esperem o el fet de què ens agradi o no, ja és una altra cosa. Personalment, la veu d’en Germinal vell, reposat, educat i amb el punt just de rampells és el que més m’ha agradat del llibre i el què més m’ha impactat és el tros on ens explica en primera persona la dolorosa batalla de l’Ebre.
Com sol passar en aquest tipus de llibre hi ha moltes ressenyes, aquí només us en deixo una que l’he trobat al blog Brot Bord i és força interessant, si teniu temps i ganes doneu-li una ullada.
“Però nosaltres, què vol que li digui, vivíem lluny de les pàgines d’història, fins i tot de la lletra petita. Nosaltres només erem la pols que algun erudit haurà d’espolsar bufant damunt del paper per poder llegir més clarament el que hi ha escrit.” pàg. 45
“És sovint en els cataclismes de la humanitat, senyor director, ¿em permet que li digui Lluís?, quan la foscor i el desori intimiden el món, que sorgeix la llum solitària però agosarada de les persones. I aquestes petites, ínfimes partícules d’un col·lectiu prenen una dimensió èpica que s’expandeix amb un força inaudita i acaba enllumenant la vida dels que els envolten i, molt de tant en tant, de la humanitat sencera.” pàg.98
“En algun lloc de mi encara perviu el record de la solemne heroïcitat dels no-ningú, la possibilitat de copsar la impotent grandesa dels sense nom. Deu ser gràcies a ells, o només per ells, que la humanitat sencera es mereix un futur” pàg. 99
“… és tan divertit obrir els calaixos on es desen les vivències d’aquest tortuós cervell, veure com s’han adornat amb el pòsit dels anys i com s’han fet irrepetibles, que ja no sé renunciar-hi.” Pàg. 142
“Gosaria dir-li, Lluís, que als símbols no se’ls ha de donar massa importància. Jo no hi crec gaire perquè n’he vist caure tants…” pàg.211
CANÇO DEL REM I DE LA VELA (Núm. XII)
Entre les barques quan passa l’amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l’amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l’aigua.
Perquè a la platja hi arribi l’amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.
L’amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.
Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l’amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.
Entre les barques quan passa l’amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l’amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l’aigua
Lletra de Josep Mº de Segarra (1894-1961)
Musicat i cantat per en Llach en el disc “El meu amic el mar” (1978)
He triat aquesta cançó entre tota la seva discografia perquè entre les barques es gesten moltes petites i grans històries (com passa en la novel·la).
Tastets
Escola del Mar
Fou inaugurada el 26 de gener de 1922 a la Barceloneta, va haver de ser traslladada l’any 1938, a causa dels bombardejos.
Una escola considerada sempre a l’avantguarda pedagògica, promovent la participació i oferint una formació humanística.
“De tantes coses belles com van morir amb la República, l’Escola del Mar seria per a mi una de les més excepcionals. Enmig d’aquell caos polític, de la convulsió social, del la lluita i embolics entre valors, algú creia fermament que el futur del país i del món es basava en l’educació dels infants. Se’n fa al càrrec, del que representava? (…) mentre tot això passava, hi havia uns homes i dones que exercien i donaven sentit a una de les paraules més maques que es puguin trobar en qualsevol diccionari: mestratge.” Pàg. 45
Germinal
La tria del nom del protagonista no és casual.–Germinal és el títol de la novel·la escrita per Émile Zola compromesa amb les causes obreristes i antiburgeses, i ell, en Germinal és el fill d’un home compromès amb el poble.-Nom del setè mes del calendari republicà francès (del 21 de març al 19 d’abril) Aquest nom va ser popular en temps de la Segona República espanyola i es posava als nens nascuts entre aquest mesos.
>motsTrapau m.|| 1. Agafar o Tocar el trapau (o els trapaus): anar-se’n, en llenguatge familiar (Gir., Empordà, Garrotxa, Vallès, Penedès)“… pensava que la seva nena consentida no tindria el coratge d’agafar els traspaus per anar a netejar-li els calçotets a aquell ximple.” Pàg. 31BruelantBruel m. || 1. Crit fort i de to bramulós, especialment el de les bèsties bovines (Olot, Empordà, Lluçanès, Vallès)“-Seguia bruelant acompanyant-se de gestos desmesurats i furients -.” Pàg. 117Cap-rodo m. Rodament de cap (Empordà)”Jo sentia com si em mareges dels dies sense menjar, de les emocions, vagi a saber de què, però començava a tenir cap-rodo.2 pàg. 239ConspicusConspicu adj. Eminent, molt visible, que atreu l’atenció“”… l’Institut Pere Mata… però que no em preocupés, que el reconeixeria fàcilment perquè era un conjunt d’edificis molt visibles dees de tot arreu. I tant que n’eren, de conspicus! “ pàg 287
Lluís Llach (Girona, 1948)
Músic, cantautor i escriptor. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges[1] i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó.[1] Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discos. La seva cançó més popular i més compromesa, L’estaca (1968), fou adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l’himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà [3] i de la Revolució de Tunísia del 2011.[4] Dades de la Viquipèdia.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari