Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949)  
                
Hi ha títols que atrapen, Nius és un d’ells. 
Niu 
|| 1. Construcció que els ocells fan amb brins, branquillons, molsa, plomissol, etc.
|| 7. fig. Casa, construcció on algú habita
|| 9. fig. Lloc on algú o alguna cosa es refugia o s’amaga
 “…una novel·la coral i dinàmica, de ritme cinematogràfic, que és una reflexió original sobre l’atzar, el dolor i l’oblit.”
   
La novel·la està dividida en tres parts; Ahir, Avui i Dissabte a la nit, l’endemà, l’endemà passat i els altres que vindran. Els títols ja deixen entreveure el seguiment dels esdeveniments. 
Situem-nos, ens trobem en un càmping de l’Alt Pirineu, a Berastó, pàg. 184 “però diu l’oncle Franxo que del lloc on hi havia el càmping se’n diu Uriola, i que la partida d’Uriola ha sigut , és i serà sempre del poble de Gor, encara que fa pocs anys el comprés un home de Berastó per construir-hi el càmping Internacional.” , tipus de puntualització que la gent del país es veu obligada a fer continuament. 
Primer cap de setmana d’agost.  El càmping està ple de gent d’arreu; plou, plou molt i la situació del càmping vora el riu i enmig del barranc no pot comportar res de bo. La barrancada s’ho endurà tot, gent, tendes, caravanes… tot el que torba per davant. El drama està servit.
Però Pep Coll serveix el drama, en forma de preàmbul, abans d’endinsar-nos en la novel·la. Escriu el Dramatis Personae que, escrit així en llatí, fa seriós y més transcendent. Quatre línies de la majoria dels personatges que intervindran en la novel·la. Un fi dibuix familiar on la majoria de lectors ja podran deduir que, aquesta pinzellada s’esquinçarà, emportada per la forta barrancada que se’ls endurà. 
Aquest Dramatis Personae, en el meu cas, m’ha posat tensió en la lectura. Saps que molts d’ells moriran ofegats, però no saps ni quants ni quins. Així, en la primera part, Ahir, l’autor ens descriu tota la rua de personatges en capítols curts. Creant en alguns casos la necessitat de saber-ne més. Expectació.
Però la gràcia i l’encert d’en Pep Coll, no és només la tensió creada amb el preàmbul, es fer-nos veure que en el món no hi estem sols, que els drames dels humans també afecten als altres éssers vius; tòtils, caderneres, gripaus, guineus, gossos, formigues… ells també tenen els seus nius, les seves preocupacions i les seves raons per viure i/o morir.
De tant en tant l’autor ens recorda que el drama s’acosta i la tensió en la lectura creix. 
La segona part comença amb l’excel·lent capítol de la guineu. Pàg. 107 “El guillot es desperta dins el cau, alarmat per l’estampida d’un tro que li ha fet tremolar la casa.(…) A fora encara és de dia. La llum és encegadora: l’aire, tebi i clapat de crits i sorolls que no li fan molla de gràcia.”
Comença la segona part, Avui, plou amb més insistència, la gent es mou al ritme dels esdeveniments. Els capítols s’allarguen per acabar d’explicar històries o per explicar-ne encara de noves. Nous personatges, noves situacions. La tragèdia.
Explica en Daniel pàg. 187 “…vaig veure ben bé com la bassa d’aigua bruta s’esllavissava barranc avall i arrossegava les caravanes del càmping com si fossin de joguina.” Segueix la tensió i comença la fredor.
M’explico. Es ben sabut que no tothom reacciona de la mateixa manera davant les desgracies, hi ha que tira endavant, hi ha qui s’enfonsa, hi ha qui es manté fred, hi ha qui se n’aprofita. Un ventall de reaccions molt ben definides per l’autor. En la tercera part de la novel·la veurem els desenllaços dels personatges. Si s’analitza fredament, es igual de colpidor veure determinades reaccions d’aprofitament, passotisme o fredor davant d’una desgràcia, com les reaccions de desesper i decaïment de qui ha patit una pèrdua.
Pep Coll ens ensenya com l’atzar, la sort o qualsevol altre fet puntual pot esquinçar-nos la vida, ja sigui perquè ens hem mort, ja sigui perquè hem patir la pèrdua d’un esser estimat. La vida és fràgil, depèn de masses variables i aquestes la majoria de vegades no les podem controlar. En el fons Nius és la crònica d’una desgràcia anunciada.
Des de Lletra de batalla en Llorenç Capdevila ens diu en la seva ressenya “Nius és un aplec de petites històries molt humanes que s’encreuen les unes amb les altres. Són històries d’animals (…) que acostumen a trobar el final a mans dels humans; i són les històries d’aquests humans (…) molts dels quals acabaran arrossegats per la força de la natura indòmita, o bé salvats gràcies a una carambola de l’atzar.” .M’agrada la paraula aplec.
Però darrera la desgràcia s’amaguen temes i aspectes que suren en la narració; política, la vellesa, la vida als pobles, permissivitat en les normatives, diversitat familiar, immigració… tractats amb contundència, prudència o delicadesa segons procedeixi, en aquest aspecte una narració molt ben aconseguida.
En la ressenya que fan des d’El debat.cat Pep Coll diu: “Intento que cada història sigui sorprenent i que passi allò que el lector no s’espera”, ha explicat Coll, que ha afegit que aquest tipus d’estructura és un “repte” perquè “ha d’atrapar el lector en cada niu”. Jo diria que ho ha aconseguit, sobretot en els desenllaços. No és un simple jo m’he salvat, tu no, en Pep Coll va més enllà en la història dels personatges que descriu, ja sigui l’embaràs de la Lisa, l’ingrés a la residència de l’avi Anton, el reconeixement del germà Gonçal, la reacció de l’Olga o del Gerardo, o el desenllaç del gos de la família Lafitte en Maréchal. El lector queda atrapat i no preveu els sorprenents finals. Excel·lent.
Visual, cinematogràfica, guió més que novel·la, això és el que en destaquen les ressenyes i la pròpia contraportada. Això, o el que el lector li suggereixi. En tot cas és dinàmica, ben narrada i inclou aquest punt de suspens que la fa doblement atractiva de llegir.
També n’han parlat, El debat.cat, La finestra digital, Les meves lectures i més coses (José Quesada), Lletra de batalla (Llorenç Capdevila).
Pàg. 26 “ El barranc del meu poble parla, com ho fem les persones i les bèsties amb llengua de carn i les plantes parlen amb una llengua de vent i el barranc parla amb la llengua feta d’aigua. Des que surt de la muntanya fins a que arriba al riu que no para de xerrar.”
Tan de bo tothom se l’escoltés. Ahir, avui, demà. Sempre.

Cadernera
Cadernera (Carduelis carduelis)
Tastets
>> camacus
Camacu Joc infantil en el qual els jugadors es posen un darrera l’altre aguantant cadascun una cama al qui li està davant (Ulldecona, Castelló, Val., Gandia)
He buscat el mot camacu al DCVB, per pura tafaneria, sabent que està mal escrit, però quan m’ha sortit una entrada, ostres camacu!.
Per a mi els camacus són els pixa pins, els oh que bonic!… gent de ciutat que es meravella de tot el que troba als pobles; paisatge, menjar, maneres de fer i de parlar… la gent de poble quan va a ciutat, encara que de forma diferent, també fa de camacus. Ara, tots hem canviat una mica, però segueix sent camacu!.
Pàg. 187 “Avui has vist com s’ensorrava el món merdós dels camacus!.”
El Franxo es mira el càmping com una intrusió a la vida del poble, ha fet malbé un espai i ha alterat el ritme de vida de la gent de pagès. La seva germana hi veu el progrés, el canvi positiu. Trobar l’equilibri entre una cosa i l’altra és sempre molt complicat: ahir, avui i segurament sempre.
Us recomano escoltar la cançó dels Pixa-pins amb molta simpatia i bon humor. 
>> mots
N’he recollit molts i n’he deixat uns quants. La riquesa en el llenguatge és un dels aspectes que m’ha agradat de la novel·la. Mots de les terres altes de Lleida en alguns casos, o mots que jo anomeno d’abans,  i que ara tristament han quedat reduïts al parlar de la gent gran de poble.
Espona || 4. ant. Vorera, marge en general
Pàg. 18 “ … mossegava l’entrepà de formatge assegut en una espona davant l’edifici de recepció…”
Cóm | 1. Recipient rústic on es posa el menjar o abeurall dels animals domèstics
Pàg.24 “A l’estiu els pardals anaven a péixer als camps de blat i a l’hivern robaven el blat dels graners i del cóm de les gallines…”
Marrada || 1. Voltera; desviació del camí dret; camí que no va dret a un lloc
Pàg.111 “…reprèn la marxa avinguda amunt amb la intenció de tornar a la caravana, fent marrada pel carrer de dalt.”
Sarpat m. Grapat, allò que cap dins la mà
Pàg.118 “… agafa un sarpat de frankfurts del frigorífic i surt volant amb el botí gelat a la butxaca del davantal.”
Patac d’aigua pluja forta
Pàg. 119 “Ella mateixa va comprovar la consistència de la construcció pocs dies després d’arribar al càmping, una nit va caure un bon patac d’aigua.”
Esporret adj. || 1. Prim de roba, vestit molt lleugerament (Vall de Boí, Gòsol, Lleida)
Pàg. 122 “S’haurà d’abrigar, no pot sortir de la tenda esporret de roba…”
A fe de dena || 5. Deformació eufèmica de Déu, que s’usa en exclamacions grosseres com «me caso en dena!» (Empordà, Bal., Val.).
Pàg. 135 “-On va amb això?…-Quan plou ben bé que em va, a fe de dena.”
Rubinada (Rovinada) f. || 1. Riuada violenta i sobtada (Lluçanès, Plana de Vic, Igualada, Urgell, Segarra, Conca de Barberà, Maestrat).
Pàg. 170 “…l’asfalt desapareix colgat per una rubinada de pedres i d’aigua fangosa que baixa del bosc de la banda esquerra…”
Replujat Replujar v. Sopluja, aixoplugar  (Andorra, ap. Aguiló Dicc.).
Pàg. 181 “Els replujats al porxo reculen espaordits, alguns s’enfilen per les escales…”
Cuixal | 5. Cuixera, peça dreta que sosté un arc de pont, les peces d’una premsa.
Pàg. 186 “…hòstia divina, s’han embossat els cuixals del pont!…”
Asclar v. tr. Trencar a bocins una cosa sòlida, fer-ne ascles
Pàg. 206 “Del tarter de troncs que quedaven per asclar, en va triar un…”
En pic III. || 1. Vegada || 2. En pic que: quan, sempre que, així que, tot seguit que
Pàg. 230 “La dona va expressar aquesta inquietud en pic els va veure.”
Pàg. 239 “En pic va sentir el copet a la porta…”
Loc. v) Clavar-li (o fotre-li) barres avall: dir totes les injúries i retrets que vénen a la boca
Pàg. 241 “Llavors la dona no va poder més i li va clavar, barres avall, tota la ràbia comprimida:”
Cassigall m. Parrac, tros de roba esquinçat o dolent (Pallars, Tremp, Urgell, Segarra, Solsona, Barravés, Ribagorça)
Pàg. 333 “Encastat a la soca i arran de terra hi quedava encara un cassigall de plàstic blavós, que l’aigua havia arrossegat…”
Baürta  f. || 1. Brossa, plantes de bosc baix (Pallars)
Pàg. 333 “ Cap a l’altra banda, va cridar-li l’atenció el fullatge d’un arbre majestuós que sobresortia damunt de la baürta del salancar.”
És d’aquells llibres que t’atrapen i et fan submergir en la lectura d’una manera agradable ja des de la primera pàgina. Malgrat ser un drama i malgrat que aquest drama ve d’uns fets reals que succeïren ara fa deu anys en un càmping de Bielsa, en Pep Coll ha sabut anar més enllà de les pèrdues personals. Ens ha parlat de la complexitat de les relacions humanes, de la fragilitat de la vida, de la força de la natura i de la diversitat. Diversitat en un aspecte molt ampli; humans/animals, poble/ciutat, diversitat de les famílies, diversitat cultural, diversitat en les reaccions, diversitat en les superacions… Tot, en un llenguatge ric de mots que li són molt propers però que, malgrat ser-me  en alguns casos desconeguts, n’he sabut gaudir plenament. Llibre del tot recomanable.
 
La fitxa:           Nius, Pep Coll, 2011. 1ra ed. 2011 Proa, col·lecció a Tot Vent. 337 pàg.
L’enllaç:          Escriptors.cat
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

9 respostes a «Nius»

  1. Veig que en veure el vocabulari tu també has dit “camacu!” 😉

    De les que proposes només coneixia marrada i pic, però he de reconèixer que no les faig servir mai i que és una llàstima que es perdin.

  2. Bé, aquesta vegada m’ho poses molt difícil. Trobar com diem ací camacu aquest matí, és una tasca que requereix certa improvisació, així que improvisaré. Ací al sud podíem dir xequebonic o xequebonico si ets de l’Horta. Si t’agraden aquests mots, te’ls regale, tot just eixits del forn.

  3. No sé si llegiré aquest llibre encara que el poses força bé….el que m’encisa, ja t0ho vaig dir, és aquests tastets de lèxic …m’has fet recordar un munt de paraules que fa temps que no sento a dir com esporret, ascla ….i que en la meva infantesa si les sentia…gràcies!

  4. M’ha agradat molt el teu post i em sento feliç de recordar tantes paraules del teu vocabulari que les utilitzem tant poc. He de dir que l’única que no havia sentit a dir mai és la darrera: baürtra

    Esporret la trobo molt divertida i tinc una cunyada que sempre la diu…

    Espona, feia molt que no la sentia, la meva mare ho deia, fins i tot aplicada al costat del llit. “Va seure a l’espona del llit”

    I paro, que si m’engresco torno a explicar totes les paraules des de la meva vivència. 🙂

  5. Aquest el vaig veure i em va cridar l’atenció, potser pel títol, com dius. Dónes molta informació, però m’interessa l’última part, en la que recomanes la seva lectura, i els motius per fer-ho. El tindré en compte, que darrerament vaig mancat d’idees a l’hora de comprar.

  6. Montse, jo sóc de les que se’n reia dels de Barcelona quan era al poble. (sóc de ciutat però sempre m’he considerat de poble). Paraules boniques que jo no he compartit mai.

    Jomerch, em quedo amb el xequebonico tot i no sent d’Horta. Em recorda la Vicenteta que sortia per la tele.

    Elfreelang, quina sort recordar aquestes paraules, jo la majoria les desconeixia.

    Carme, per mi no paris, ja et pots engrescar tant com vulguis.

    Xexu, espero que si et decideixes a llegir-la m’ho diguis, tant si t’agrada com si no. 😀
    A mi el títol és el que em va atreure en un primer moment, un cop llegir, atreu per molts motius.

  7. Són mots bellíssims, els que ens ofereixes. I segur que m’aniran bé per incorporar-los als qüestionaris que portaré al Berguedà i a zones contigües.
    M’interessa molt el cas de RUVINADA, que jo mai he sentit a la plana de Vic ni al Lluçanès, i que espero que algú reconegui per aquests verals. Crec que el fa servir l’Emili Teixidor, però no n’estic segur.
    També em fa molt de goig el substantiu ESPORRET, que també m’anirà bé per fer-lo reconèixer a Gósol, d’aquí a uns mesos.
    Ja ho veus, Carme, com més tastets ens posis més en gaudirem.
    Gràcies!

  8. Després d’aquesta exhaustiva ressenya, només puc fer que posar-lo a la llista.
    I donar-te’n les gràcies, és clar.

  9. Jordi, estic completament d’acord amb tu, són mots bellíssims. Ja explicaràs com va la teva cacera de mots.
    Suposo que ja has llegit “Aigua bruta” de Pau Vidal, si no ho has fet te l’aconsello (mira’t la ressenya).
    Esporret, pregunta-li a l’altra Carme (Col•lecció de moments) que ella sí que el coneix i pel que sembla molt bé.
    Els tastes no són cosa meva, són els llibres que me’ls omplen. Gràcies.

    Àngel, gràcies a tu per passar-te. Si el llegeixes espero dues coses; una que t’agradi i l’altre que m’ho diguis (tant si t’ha agradat com si no). Gràcies.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *