Amb quatre mots: típicament anglès, bona lectura (“El clàssic anglès sobre la vida escolar que ha emocionat milers de lectors durant dècades”)
El llibre
Títol original: Goodbye, Mr. Chips, 1934
Títol Traducció: Passi-ho bé, Senyor Chips, 2012 El cercle de Viena. Viena Edicions. Traducció Miquel Desclot , pàg. 108.
“Tots els mestres experimenten la por d’enfrontar-se als seus primers alumnes: una classe plena de nois cridaners disposats a posar a prova el professor més tranquil i assenyat. I en Chipping, molt jove i, per tant, molt inexpert, no va ser cap excepció. Els nois no van trigar gaire a abreujar-li el nom: era en Chips al pati de l’escola i quan parlaven entre ells. I és que el nou professor havia arribat a Brookfield -llavors tota una institució entre les escoles angleses- quan tot just acabava d’enllestir els estudis, i, probablement, la disciplina no era el seu fort…”La sensació que he tingut al acabar la lectura és la d’haver llegit un llibre tranquil i agradable. Un llibre que ens parla d’un personatge entranyable que sap fer-se un forat a un determinat tipus de lectors. El senyor Chips és l’estereotip que tots duem al cap del professor bo, segurament un pèl llunàtic però indubtablement dels que es fa estimar. Un professor que sap com conduir als alumnes, que els sap renyar i castigar quan cal, al mateix temps que els educa i aconsella, simplement perquè li agrada la seva feina i coneix molt bé, un a un, tots els seus alumnes. Sembla ser que el llibre és un clar homenatge de l’autor a la figura del seu pare que era mestre d’escola, i a través del llibre l’autor ret un tribut als professors i en certa manera al món educatiu.
El llibre fa el llarg recorregut per la vida acadèmica del Sr. Chips, des que va començar com a professor en llengües i literatura clàssiques de secundària a Brookfield, Anglaterra, fins que finalment es va retirar a una caseta davant de l’escola, bàsicament per no perdre el contacte amb la institució però també per no perdre el contacte amb la seva passió i la seva vida. Un professor dels que avui anomenaríem dels bons, dels que es fan estimar i que, malgrat el que pugui semblar, encara queden.
“I l’any 1913, quan en va complir seixanta-cinc, es va jubilar, li van oferir un xec, un escriptori i un rellotge de paret, i va anar a viure a ca la senyora Wickett. Una carrera honorable, honorablement conclosa; tres hurres pel bon Chips, va cridar tothom en aquell sorollós sopar de final de trimestre.Tres hurres, i tant; però encara havien de venir més coses, un epíleg insospitat, un bis interpretat davant un auditori tràgic.” pàg.15
I és a partir de la seva jubilació que anirem coneixent la història del seu protagonista i amb ell, repassarem la història del país, els traumes de la guerra, els canvis socials, tímides obertures en educació, la importància dels valors apresos a l’escola i el respecte a qui, d’una manera tan planera i eficaç, sap no només ensenyar sinó, també educar. Cal recordar que el llibre fou escrit l’any 1934, ambientada entre finals del segle XIX i principis del XX on l’escenari i el tarannà no tenen res a veure amb el ritme acadèmic, social i històric d’avui. Per això, mentre llegeixes Passi-ho bé, senyor Chips, et pots deixar seduir i traslladar a l’Anglaterra d’abans, la més clàssica.
Passi-ho bé, senyor Chips és un llibre que serveix per conèixer i reconèixer els grans tòpics anglesos a través d’un personatge que es comporta com el típic anglès afable i cordial, el personatge que no deixa mai de sorprendre pel seu aplom davant la vida i que no ha perdut mai el sentit de l’humor, aquell típicament anglès, es clar. Un llibre curtet per una història senzilla i amable.
“La feina de professor és tan diferent, tan important, no trobes? Això d’influir en aquells que han de créixer i tenir pes al món…En Chips va dir que ell no ho havia pensat d’aquella manera… o almenys no gaire sovint. Ell treballava tan bé com sabia; i allò era el que es podia arribar a fer en qualsevol feina.” pàg. 30
Tastets
Potes de mosca“… escrivint cartes de tant en tant amb una finíssima lletra de pota de mosca, menuda però ben llegidora.” Pàg. 20Esmocar 1. Esmocar v. tr. || 1. Llevar el moc o cremalló d’un llum“Recordo quan no hi havia enllumenat de gas o elèctric i teníem un membre de l’equip domèstic que en dèiem el noi de la llum que no feia altra cosa que netejar, esmocar i encendre els llums de tota l’escola.” Pàg. 73Del cigró 3 [LC] del cigró loc. adj. Que ha ascendit de soldat ras. Un sergent del cigró.“Sóc com tots aquest coronels i comandants que ara hi ha pertot arreu: tot just una rifeta de temps de guerra. Un oficial del cigró, això és el que sóc jo en realitat.” Pàg. 82
James Hilton (Anglaterra, 1900- Califòrnia, 1954)
L’any 1933 Lost Horizon, una novel·la en què recreava una utòpica civilització anomenada Shangri-La, inspirada en una sèrie d’articles sobre el Tibet apareguts feia poc al National Geographic Magazine, que es va convertir ben aviat en un gran èxit de vendes. A partir dels trenta, Hilton va treballar a Hollywood de manera regular i va aconseguir un gran renom com a guionista.http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari