Joan Agut (Barcelona, 1934)
Hi ha llibres, que per ajudar al lector, afegeixen abans de començar la narració un apunt en forma de mapa – on podem seguir el recorregut dels personatges i/o de l’acció – o, hi dibuixen l’esquema d’un arbre genealògic – per ubicar-hi dins una llarga nissaga, els personatges que apareixen en el llibre -. Ambdós exemples, en el meu cas, tenen la meva simpatia. M’agrada anar consultant, ja sigui el un recorregut en un mapa, ja sigui el parentiu del personatge. És un joc que com a lectora mantinc constantment i, encara que en alguns casos la narració sobrepassa el mapa o l’arbre, m’hi avinc a jugar-hi, Forma part de la narració. Pastís de noces conté dos arbres genealògics, on hi pengen fins a cinc generacions de dues nissagues familiars. Tots els personatges passen amb més o menys importància per la novel·la, no és estrany dons, haver-los de tenir present.Un casament és l’excusa perfecte per a reunir dues grans famílies i, els preparatius d’aquest, serà l’aparador per on desfilaran cadascun dels seus membres. Tots tindran dues coses en comú, l’haver estat convidats al casament de l’Eva Font i Barenys amb en Nèstor Masdeu i Riba i viure amb la sensació que la seva vida és una mica com un engany. Dic engany perquè cadascun d’ells; l’artista, la religiosa, la metgessa, el polític, l’empresari, la vídua, … tots, viuen amb un sentiment de frustració. Frustració professional, frustració personal, tan és, no es senten del tot satisfets.
Pàg.461 “-Tothom, qui més qui menys, trobarà la seva fórmula particular d’adaptar-se a les circumstàncies, ja que, entre els desitjos de cadascun i la realitat, sempre s’acaba imposant un pacte, una transacció, una forma d’adaptació, que és una derrota i una victòria alhora, perquè la vida, ,malgrat tot, no deixa de ser una imprevisible aventura.”
L’aventura de viure és una mica això, arriscar-se i de deixar-se portar; pels desitjos, pel poder, per l’amistat, per l’odi, per la política, per les arts, per la fe, per la família, pels negocis, per la feina, per l’egoisme, pels costums, …trobar la millor fórmula, la que ens permeti adaptar-nos millor al què som “ <Sigues tu mateix>” li havia dit la Veu a Cèsar Masdeu. Això no és gens fàcil, tots els personatges de la novel·la tenen aquest problema, el dubte entre el que fan i el que realment voldrien fer. “El cor em diu que no m’equivoco.” , i quan l’Eva arriba a aquesta conclusió, sap, igual que el seu pare, que ha fet la millor tria.
La novel·la està dividida en tres parts i un epíleg final.
Cada part correspon a un punt d’inflexió dels personatges dins el conjunt de la trama, i la gràcia, recau en la divisió que es fa de cadascuna de les parts. Cada part està dividida en capítols, que duen el nom del personatge que està explicant l’acció. D’aquesta manera es fracciona l’acció, millor dit, canvia l’acció, perquè canvia el punt de vista del narrador. Vindria a ser allò que sovint diem, “tot depèn dels ulls de qui s’ho mira”.
Els capítols duen el nom d’un membre de les dues famílies, ja sigui la Masdeu-Riba o la Font-Barenys (d’uns quants, els més rellevants per a la història), només un personatge que no forma part de cap de les dues famílies té capítols propis. Es tracte de David Latorre que, tot i no formar part de cap família, és en certa manera, un dels desencadenants del desenllaç.
L’epíleg és el casament pròpiament dit. El fotògraf anirà immortalitzant un a un els familiars i, aquests, com si veiessin que s’acosta el final de les seves representacions, començaran a encarar-se al futur que se’ls hi acosta. Un casament un tan esperpèntic. Un casament sense nuvis i amb un pastís… “-Oblidi’s del pastís. Que comenci el ball.”
Pàg. 89 “Qui no ha pensat un dia o altre a plegar veles i refugiar-se en una illa deserta? (…) El seu desencís, el sentiment de buidor que experimentava en contemplar la seva vida actual era tan real i palès com el sol que lluïa rere la finestra del despatx (…) mogut per els fils de la seva història personal, les arrels de la qual s’enfonsaven en el magma incert de la rutina dels dies <Sigues tu mateix>, li havia dit la Veu.”
Pàg. 353 “… la pedregada es veia venir.”
Pàg. 362 “-Qualsevol dia ho engego tot a rodar.”
Pàg. 432 “- El cor em diu que no m’equivoco.
Aquella raó, el súmmum de la irracionalitat, paradoxalment va convèncer el racional Gabriel, el qual va recordar que les poques vegades que havia obeït la veu de la intuïció no l’havia espifiada mai.”
Tastets
>> documentació
Tot bon escriptor s’ha de saber documentar i, encara que a vegades no sigui ni senzill ni còmode, n’hi ha que ho fan amb certa gràcia.
—A la nota de l’autor del final del llibre hi explica que per documentar-se va anar a una empresa d’organització d’actes per demanar el pressupost d’una boda per a 250 convidats. És cert?
—Mira, jo faig cara de ric, de persona seriosa. Aprofitant-ho, vaig anar a una agència amb el pretext que volia casar una filla i fer una celebració d’una certa categoria. Ens vam estar un parell d’hores decidint el lloc, la berlina, les flors, el menú, la música… Em van fer un pressupost que rondava els tretze milions de pessetes i amb l’excusa que després de Nadal en parlaríem, me’n vaig anar. A principis de gener em van trucar i em vaig haver d’inventar que ho sentia molt però que la meva filla ja no es volia casar. (llegiu la pàgina 183 del llibre)
>> els quarts
Pàg. 183 “ Va parlar del vestit de la núvia, del sopar, de l’aperitiu, i el ressopó, de la música, de les invitacions (…) va anar suggerint al llarg de set quarts que va durar l’entrevista.”
Pàg.227 “… i es va disposar afer la seva feina de cada dia, que avui anava cinc quarts retardada.”
Feia molt temps que no sentia comptabilitzar el temps en quarts. Si ara a vegades es fa difícil que el jovent – i els no tan joves – t’entenguin quan dius dos quarts de tres – per exemple -, quina cara posarien quan algú els hi digués : set quarts varem estar fent cua per entrar al cinema. El llibre però no sempre comptabilitza el temps així, també parla d’una hora i mitja, mitja hora. etc . Són els meus apunts, els tastets, on hi deixo totes aquestes coses que a mi m’ha fet gràcia recollir.
>> calet
2. CALET m.
Home que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta esser rústic i sense il·lustració (Barc.); cast. paleto. Y’s queda gratantse el cap com fan los calets, que ni saludan ni gratan, Vilanova Obres, xi, 87.
Pàg. 75 “-I qui és aquest calet que et vol portar a l’altar?”
L’avi, l’Andreu Font, ja l’havia calat sense veure’l.
“…Si la fantasia ha pogut coincidir amb la realitat, tal com diu l’admirat Andrea Camilleri a El lladre de pastissets, la culpa cal atribuir-la a la realitat.”
Ens recorda l’autor al final del llibre.
En la contraportada ens diu “és un gran fresc de la societat catalana de finals del segle XX i una radiografia de la condició humana.” Sí, però, no. La novel·la no reflecteix tota la societat catalana, només la classe mitjana i alta. Això sí, és una rua de personatges molt ben definits, d’actituds, de tics, de models de conducte… que fan entranyables tots i cadascun dels personatges. Que ningú es pensi que aquest anar i venir d’ambients, de situacions, de gent, pugui ser caòtic o mal lligat, al contrari. El lector no s’hi perd mai. És un llibre de lectura agradable i, el fet que tant l’espai com el temps ens siguin propers pot empènyer al lector a cercar-hi els seus referents.
El mot:
La fitxa: Joan Agut, Pastís de noces 2003. 1ra ed. 2003 Barcelona Proa 463 pàg.
Premis: Premi Carlemany de novel·la 2003
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari