Amb quatre mots: lluïdesa i tendresa d’uns records emotius (“… sobre la mort i el temor que inspira, i sobre l’absoluta vulnerabilitat a la què l’amor ens condemna a tots” de la contracoberta)
Recomanada per: vaig sentir per primera vegada parlar de l’autor a el guant de l’Allie, amb la bona ressenya que la Carina va fer de Pastoral americana. I em vaig guardar el nom de l’autor.
El llibre
Títol original: Patrimony, a true story, 1991
Títol Traducció: Patrimonio, una hiostoria verdadera, 2003 Editorial Seix Barral, S.A. Traducció, Ramón Buenaventura, pàg. 237
No vaig fer cas a la Carina que m’aconsellava començar per Pastoral americana i, no sé si començar amb aquest llibre ha estat una bona idea, però a la biblioteca tancaven tot el mes d’agost per vacances i era l’única que tenien de l’autor. En tot cas, és un llibre del tot recomanable, de lectura planera i de gran emotivitat. L’he llegit en dues parts, la primera molt ràpida i agradable, m’he endinsat de seguida en el relat. La segona combinant-la amb altres lectures i aquest fet, en aquest cas, ha espatllat una mica la seva lectura.
Segons sembla, la novel·la és una biografia novel·lada de l’últim tram de la vida del pare de Philip Roth, Herman Roth, i que l’autor va escriure a partir dels apunts recollits durant els últims anys d’aquest. Tot i que el llibre porta el subtítol de “Una historia verdadera” sembla, pel que he llegit, que hi ha part de veritat i part novel·lada per l’autor. El llibre, parteix d’aquest fets propers, la detecció d’una malaltia irreversible de Herman Roth i la relació intensa, dura i sincera que mantingueren pare i fill. Aquest fet i part de la història deixen de ser particulars quan traspassen els límits familiars i s’endinsen en temes universals com ara la vellesa, la maduresa, el dret a decidir una mort digne o les relacions pares i fills (quan ambos ja són grans).
És el magnífic relat on l’autor ens explica gairebé el dia a dia d’aquest trajecte, de com varen afrontar, pare i fill, la recte final després de ser-li detecta el tumor cerebral a l’avançada edat de vuitanta-sis anys. S’obre així un ventall de dubtes que alhora generen més dubtes, assistint a una doble lluita, la del fill per intentar fer el millor possible pel pare i la del pare per voler arribar dignament a la recta final del seus dies.
D’una manera brillant i amb gran lluïdesa per part del pare i amb serenor, més o menys controlada, per part del fill, en Philip Roth serà l’encarregat de mostrar-nos quins camins hi ha, quins són els més adequats, o quins cal agafar, per finalment arribar a la conclusió que, a qui li pertoca decidir què cal fer amb la seva vida, l’únic que té dret a decidir és al seu propi pare. I partint d’aquesta vivència personal, l’autor mostra als lectors un dels grans temes de debat; el dret a tenir una mort digne. I ho fa de la millor manera possible, amb arguments sòlids, amb amor i intel·ligència, en un relat sensible –ni llagrimer ni carrincló -, senzill i ple de força. I el relat, la vida del pare, li serveix a l’autor per parlar-nos de més temes, com ara la família, l’amor, la sinceritat, el pas del temps, el fet de ser escriptor, o el fet diferencial de ser i sentir-se jueu, que segons sembla, són recurrents en l’obra de l’autor.
En Philip Roth és qui ens explica la història però la força del relat recau gairebé d’una manera exclusiva en el personatge del pare, a qui l’autor ret un sentit i emotiu homenatge. Un Herman Roth amb personalitat, caràcter i aplom, un vell rondinaire i meticulós, amb un sentit de l’humor entre cínic i resignat. En definitiva, un “avi” (pare) que es fa estimar. Però tot i que la novel·la podria entendre’s com un drama -ja que tot lector pot deduir el final- el relat sap trobar el to i l’equilibri per no fer-se dramàtic, encara que alguns dels passatges toquin totes les fibres sensibles.
“Uno limpia la mierda de su padre porque no hay más remedio que limpiarla, pero después de haberla limpiado, todo lo que hay que sentir se siente como jamás antes se había sentido (…) De modo que eso era el patrimonio. Y no porque limpiarlo simbolizara alguna otra cosa, sino precisamente porque no, porque no era sino la realidad vivida que era.” pàg. 174
“Entonces le dije una frase que nunca en mi vida le había dicho: “Haz lo que te estoy diciendo: ponte un jersey y los zapatos de andar”. Y la frase funcionó. Yo tengo cincuenta y cinco años y él casi ochenta y siete, y estamos en 1988. “Haz lo que te estoy diciendo”, le digo, y lo hace. Es el fin de una era, y el comienzo de otra.”
Aquests fragments que, fora de context, poden resultar una mica durs o no entendre’s, dins el llibre resulten prou aclaridors i et fa adonar fins a quin punt l’autor estimava el seu pare i tot el que ell representava. Vaig llegir-los un parell de cops per copsar-hi la tendresa i l’amor que realment desprenen. En definitiva, el patrimoni és alguna cosa més que heretar uns béns, és saber estar quan toca, és saber evocar el passat per comprendre el futur, és formar part d’un engranatge que gira en una rotació constant, és comprendre que ahir eres al darrera i ara ets al davant, és estimar i sentir-te estimat, és tenir records…
“No hay que olvidar nada. Ése es el lema de su escudo de armas. Estar vivo, para él, es estar hecho de recuerdos. Para él, quien no esté hecho de recuerdos no está hecho de nada.” Pàg. 124
Va estudiar a la universitat de Bucknell i Chicago, on va ser professor de literatura anglesa. Des de l’any 1992 es dedica només a l’escriptura. Ha obtingut el quatre premis més importants als EEUU, el National Book Critics Circle Award per Patrimonio (1991), el PEN/Faulkener Award al 1993, National Book Award el 1995 i el Pulitzer l’any 1997 per “Pastoral americana”.
Philip Milton Roth (Nova Jersey, 1933)
Va estudiar a la universitat de Bucknell i Chicago, on va ser professor de literatura anglesa. Des de l’any 1992 es dedica només a l’escriptura. Ha obtingut el quatre premis més importants als EEUU, el National Book Critics Circle Award per Patrimonio (1991), el PEN/Faulkener Award al 1993, National Book Award el 1995 i el Pulitzer l’any 1997 per “Pastoral americana”.És l’etern candidat al Nobel de Literatura.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari