Petites històries al replà de l’escala és la divertida història de la Secundina, una portera gens tafanera, però que ho sap tot sobre els veïns de l’escala. Ella mai no diu res… fins que un dia li demanen de fer un reportatge a la televisió sobre la seva feina. La vida dels veïns no és assumpte seu i menys escampar-ne els detalls; que els seu difunt marit, l’Eusebio, sempre li deia que “la paraula més ben dita és la que no se publica”, vaja, allò que si els mots són de plata, el silenci és or.
Petites històries al replà de l’escala és una novel•la coral, fragmentada en les petites històries que una eixerida i simpàtica portera va desgranant a uns reporters locals per fer-ne un programa televisiu.
“… les porteres hem de ser com els confessors: escoltar, callar i fer que no se’ns noti que sabem el que sabem. A vegades costa, no es creguin! (…) encara que un dia em faré sang a la llengua de tant mossegar-me-la.” fins que arriba el dia de parlar, i així, amb espontaneïtat, gràcia, una expressió oral molt viva -i una gesticular que s’hi endevina-, anirà repassant un a un els veïns de l’escala número 13.
En capítols divertits i d’àgils monòlegs, titulats amb una expressió tan cinematogràfica com .. i acció!, la portera ens farà cincs cèntims dels veïns i de les seves atzaroses vides. Cada capítol de la Secundina anirà seguit de la història de veí que la portera ens ha presentat, d’aquesta manera podríem dir que la novel•la és un recull d’històries enfilades, per la visió sempre perspicaç, de qui, d’una manera o altra, les veus passar.
Sota un aspecte divertit i carregat d’humor, la Maria Vilanova, hi esquitxa nombroses situacions esperpèntiques que evoquen un cert surrealisme, amb un humor carregat d’ironia genera situacions que li serveixen per amagar, en la majoria de casos, el punt d’amargor i tristesa en la que viuen cadascun dels veïns. I amb una gran habilitat crea, en poques línies, una galeria de personatges perfectament perfilats, éssers quotidians dels qui podem veure l’ànima i tot el món que representen. Veïns que porten dues vides, una quan estan dins el pis i una altra quan es troben a fora, a l’escala. Vides amb existències oblidades, solitàries, maltractades, ferides, espavilades o resignades que la portera s’encarrega de mostrar amb una alegria desenfadada tot deixant-nos clar quina és la diferència entre les bones i les males persones que pugen i baixen per la seva escala.
Històries que ens parlen d’insofribles burocràcies o d’absurds decrets, de venjatives amistats o d’escenes familiar gens amoroses. I ho fa amb uns personatges esplèndids, ben diferents i perfectament identificables; la vídua solitària, el pare resignat, el matrimoni amb l’amant, l’amiga venjativa, l’àvia que diu que no… o el de la mateixa protagonista, la Secundina, en un ventall conscientment seleccionat d’una societat plena de gent anònima que per diferents motius pateix en silenci. Petites històries al replà de l’escala es pot llegir com una novel•la d’estructura singular o com un recull de contes lligats per una portera. Amb una prosa clara, amb una llengua treballada -on cadascú té el registre que li pertoca-, i amb unes vides marcades més pel que amaguen dins de casa que pel que de cara els altres, aparenten. Una bona lectura.
[box style=”0″ close_btn=”true”]
El llibre: Petites històries al replà de l’escala, 2014 pàg. 197
Autor: Maria Vilanova i Vila-Abadal
Editorial: Témenos Edicions
[/box]
Deixa un comentari