Víctor Català (L’escala 1869-1966)
(sinònim de Caterina Albert i Paradís)
28/01/11 Solitud, és un d’aquells llibres que hom ha de llegir –com a mínim un cop -. No és un llibre per passar l’estona, més o menys entretinguda, és un llibre que es necessita llegir des de dins, com una bella i tràgica història d’abans, explicada a la vora del foc, en una grisa tarda de tardor on només es pot sentir la pluja i la llegenda.
Al llegidor, “no és el treball de calaix, reposat i definitiu, propi del literat, sinó més aviat el treball…(…) fet gairebé al dia, a glops, sense demores gustoses, purgadores d’arrepentiments…” Això ho escrivia en el pròleg que encapçala la novel·la. Ostres, dons, quins glops!. Es veu que realment l’autora no era conscient de la gran obra que estava escrivint, potser pel fet d’escriure-la en entregues, per capítols. Qui sap. Indubtablement és una de les grans joies de la nostra literatura de tots els temps.
L’argument pot arribar a ser simple, entenen com a simple senzill, fins i tot previsible. A grans trets ens explica la soledat d’una dona –l’ermitana- empesa per les circumstàncies a viure envoltada de paratges feréstecs d’alta muntanya amb la sola companyia d’un pastor, un vailet i un marit a qui no estima.
Una prosa poètica acuradíssima, rica, de gran bellesa, de qui sap escriure amb tendresa i sensibilitat. I un paisatge, feréstec, salvatge, fosc, gris, humit i solitari que només es deixa acolorir en moments molt puntuals. Ja s’ha dit, i jo no sóc ningú per desmentir-ho, que el paisatge és el gran protagonista de la novel·la i, de fet ho és. Però canvia, segons els ulls de qui l’està contemplant, per això a vegades dóna la sensació que hi ha tantes muntanyes com personatge. Convertint la muntanya en un matís de sensacions, percepcions i impressions.
La primera impressió que en té la Mila, és trista, reflex de la seva vida, pag. 42 “Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris melancònic de jorn cluc: grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura: grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amaga tot…”, en canvi, el pastor sembla mirar-se la muntanya des de dins, de fet ell en forma part, la viu, la respira, la sent i les llegendes de cada racó – les que ha escoltat i les que s’ha inventat – embolcallen l’espai com la mateixa boira. Per això ell sempre en gaudeix, faci el temps que faci, i aquest esperit alegre i tranquil de qui es sent en pau i lliure és el què intentarà transmetre a la Mila, només així podrà sortir del seu pou. pag.189 “-Veieu quin present de dia , ermitana. Ni un tel de boira sobre la terra ni una volva de niguet al cel.(…) –I ullprès, encisat, passejà d’una banda a l’altra la mirada, amb la lentitud majestuosa que un rei la porpra.”
Però Solitud és molt més que això, és demostrar-nos que es pot viure sol però no sentir-te sol, mirar i acaronar el que t’envolta, gaudir del què un fa, de la llibertat i de la pau amb un mateix, entrar en harmonia amb el paratge, el bosc, el torrent, … amb la natura. Pàg. 177 “-Con vegi un paratge nou de la muntanya, m’assegui tot solic i me’l miri bé una bella estona: i mirant-me’l, senti una escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se’m pugi en amunt com una fumera, i m’ompli el cap i me fa rumiar, rumiar…” En Gaietà, el pastor, ja fa temps que ho ha entès, de fet ell ha triat viure en la solitud de les muntanyes, encara que li agrada la presència del vailet, en Baldiret, que a tot arreu l’acompanya. La Mila no ha triat la soledat per viure, li han imposat, per això se li fa feixuc el viure allà dalt aïllada.
És que la solitud, al meu entendre, no és el mateixa que la soledat, encara que siguin sinònims. M’explico. En el llibre per mi solitud és viure separat, aïllat, enmig d’un frondós i feréstec paisatge, rodejat de verd, envoltat de boira i de cims i estimballs agrestes i perillosos. En canvi la soledat és sentir-se sol. La Mila se sent sola, en Gaietà no.
La Mila és una dona frustrada, decebuda, que ha patit i pateix, per aquest motiu la fe li trontolla, no hi creu. Te somnis amb Sant Ponç, patró de l’ermita, però és un Sant Ponç que fa por. Només un cop l’invoca, per salvar al marit, per salvar-se ella, de la vergonya, de la humiliació, l’única pregària que fa i, l’erra. No ha salvat a qui realment pertocava, el pastor. “…comprenia sense esforç lo que no havia comprès mai encara (…) ella es feia creus de la passada ceguera.”
El desig també la turmenta, “I els llavis de l’Arnau (…) eren molsuts i vermells i tenien un no sé quina aparença estranya de fruita saborosa.” O quan descobreix l’atracció física que sent pel pastor pàg. 186 “s’hauria deixat estrènyer contra aquell pit emparador i anihilada en la delícia de les delícies, hauria donat de grat a l’amic la claror de ses nines, la cremor de sos llavis, la sobrera ventura de son cos…” I tots aquests anhels es perden, ella és una dona casada i per això rebutja a l’Arnau. El pastor però, el rebutjarà per sentir-se traïda, quan aquest li confessa l’edat. Només li queda en Matias, però arribat un punt “-Tampoc, amb tu! Mai més…! No provis pas de seguir-me… Te… mataria!” La Mila només s’enforteix – decideix – quan perd l’únic puntal que la sostenia, quan mor el pastor, i per això marxa, encara que sap que ara ja mai més li abandonarà la soledat pag. 267 “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.”
Si el paisatge és omnipresent, el pastor també. Personatge fort, dur, entranyable i amable, que sap mirar als ulls i desxifrar el cor. Que ha patit però no s’ha enfonsat, encara que “la ferida li sagnava”. Imprescindible, de tarannà senzill i molt humà, que sap escoltar i callar, i que utilitza el recurs de la paraula com el seu millor instrument per assaborir la vida, per això de cada racó, de cada petjada, de cada cim…i de cada gota d’aigua en crearà la llegenda, la seva història.
En definitiva, una molt bona novel·la, de les que es necessiten llegir en calma, en pau, per poder copsar i fruir de cadascuna de les seves paraules. Fa més de cent anys que és escrita, i a qui li agradi descobrir i desenterrar mots i expressions d’abans, de les de poble, de les de muntanya, es delectarà. “un bocinot de paretota, el dentat de la qual era tot somogut, vos munyiré un xarrup de llet, sos ulls d’aucell, magí, tantost, bogossa, atentívolament, llivant, …“ i tantes i tantes altres que no sé a vosaltres però a mi em fan estarrufar d’entendriment.
Pàg 27 “Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’apalaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se li estenia al damunt, amortallant-les.”
P`g. 43 “-Mala cosa els nyrvis, ermitana (…) Els maldecaps són com grues de paper. Com més fil se’ls dóna, més lluny se’n van…”
Pàg. 95 “El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten angoixosament enyoradissos.”
Pàg. 143 “…per damunt son cap baix, els ulls de la dona cercaren els del pastor com un refugi. Els trobà fits en enllà…Aquells ulls, sempre plens de fortalesa, de previsió, de serenitat, la inundaven d’una ampla mirada calda, devota, infinita…”
Pàg 158 “La Mila no digué res,(…) però tot son coratge defallí davant la nova prova a què era sotmès, i la seva solitud s’espesseí i congelà entorn de son ànima com pans de gleves polars.”
Pàg. 161 “Vós heu replegat mal de muntanya, pensi, que és una mena de malaltia pesarosa que es curi pas més que amb divertiments.”
Pàg. 163 “La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. Era una tongada de dies grisos, en els que la boira planava sobre tot, fonent les llunyanies i velant de casta poesia la muntanya.(…) Tot prenia l’aparença suau i esborradissa de les coses de somni quiet…
Pàg. 167 “-Tot lo del món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!”
Pàg. 263 “El pastor sempre parlava d’altres vides, de vides estades que perduraven en aquesta.(…) Si, totes aquelles faules parlaven d’altres vides… (…) I l’esperit escèptic de la dona es negava a donar crèdit a tot lo que no testimoniaven sos sentits, fins que s’encallava finalment en una darrera faula: la de l’esquellinc del Cimalt.”
Pàg. 267 “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.”
El mot: beceroles, esqueix, butllofant-se
Beceroles llibre per a aprendre les lletres // primers rudiments d’una ciència, d’un art.
Pàg. “-Tanmateix l’ermità mereix una estirada d’oreies: vos ha pas fet confegir les beceroles de la muntanya…Per això voleu pas atrapar res bonic.”
Esqueix rama esqueixada d’una planta i que s’enterra per la seva part inferior en terra humida perquè hi arreli.
Pag 183 “Caminaven en silenci, llançant a cada bleix blanques fumarades per nas i boca, que, com esqueixos de boira, els hi vagaven davant la cara…”
Butllofant-se (no existeix l’entrada en el Fabra )
Butllofa bòrega que fa la pell com a conseqüència d’una cremada, del fregadís, etc.
Pàg. 209 “-butllofant-se totes de pobles minúsculs que blanquejaven con grapadetes d’anissos-“
La fitxa: Català, Víctor. Solitud 1ra ed. 2005 Barcelona. Edicions 62, s.a. Edició dins d’El Balencí 1era ed. Especial centenari 267 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari