Alan Bennett , (Anglaterra,1934 )
Quan els cop que buscant per la biblioteca m’apareix per segona vegada el mateix llibre, sé que m’està esperant, és com si el llibre m’intentés seduir, amb una seducció més subtil que la d’una bona portada o una suggerent contraportada, no ho sabria explicar, és com si em digués – va agafa’m, que t’agradaré. Ja em va passar amb L’última trobada de Sándor Marai, i ara m’ha tornat a passar. Els llibres en general no enganyen, només som nosaltres que a vegades no sabem trobar el millor moment per a una lectura determinada.El primer que cal dir del llibre és que és divertit. És una lectura fàcil, d’aquelles que es fan d’una sola atacada, perquè hi entres de seguida i perquè té aquell punt d’originalitat i d’ironia que el fan una lectura agradable.
Originalitat perquè la lectora poc corrents és ni més ni menys que The Queen, la reina Isabel II d’Anglaterra. Una reina , freda, rígida, que actua sempre segons uns protocols, per això quan l’atzar la du a les portes de la biblioteca mòbil del Palau, es veu obligada –per educació- a agafar un llibre. Però dubte perquè “La seva feina era mostrar interès, no pas sentir-se interessada. I a més, llegir no era fer. Ella era més aviat de les que fan coses.” . I aquí comencen els seus problemes, un llibre la portarà a un altre, i un altre a un altre,… i després, el sentiment angoixant d’haver arribat massa tard a la lectura, hi havia massa llibres per llegir i poc temps per fer-ho. Fins que descobreix que ara ja no en té prou amb les lectures, també s’acompanya d’un quadern on hi escriu ressenyes o anotacions, i d’aquí a escriure tan sol hi ha un pas, i escriure la fa sentir satisfeta, com ho havia estat després de fer una bona lectura. “Una lectora era gairebé el mateix que una espectadora, mentre que quan escrivia feia alguna cosa, i fer coses era el seu deure.”, però escriure és potser més impopular que llegir, en el cas de la Reina, es clar.
La ironia britànica es deixa veure al llarg de tot el llibre, i et fa somriure contínuament. Ironitzar sobre els símbols britànics no és gens inusual, però aquí és la Reina la que ironitza, no només sobre ella mateixa sinó també sobre l’encartonament de la Institució. “<Em sembla que m’estic convertint en un ésser humà. No estic segura que això sigui gaire convenient>”. Crec que és precisament aquest humor subtil el que humanitza el personatge, així la Reina del llibre, esdevé un ésser de carn i ossos, capaç de tenir sentiments, de pensar i de ser lliure, però tot això no ho pot fer com a reina , o fa com a persona, precisament quan queda atrapada per les lectures, quan és capaç de viure els llibres. La Reina és una dona que viu encerclada en un espai i en un temps, encaixonada i, és precisament la literatura la que li farà qüestionar el que fins ara era inqüestionable.”Els llibres no tenen res a veure amb el fet de passar el temps. Tenen a veure amb altres vides. Altres mons.” Aquesta humanització de la Reina també la podem veure en l’excel·lent pel·lícula The Queen , i és que moltes vegades les coses no es veuen igual des de dintre que des de fora, la perspectiva cal tenir-la en compte.
Pàg. 30 “La Reina va dir:
-Sí. Això és exactament el que era. Un llibre és un artefacte dissenyat per fer esclatar la imaginació.”
Pàg. 37 “-De moment només comprovo la temperatura de l’aigua en aquesta qüestió, senyora, però ens seria d’ajuda poder fer un comunicat de premsa on s’informés que Sa Majestat, a més de literatura anglesa, també llegeix els clàssics ètnics.
-¿Quins clàssics ètnics tenia pensats, Sir Kevin? ¿El Kama Sutra?”
Pag.40 “…però quan va llegir les memòries de Lauren Bacall no va poder evitar tenir la sensació que la senyora Bacall havia clavat una mossegada a la vida molt millor que no pas la seva, i va sentir-se lleugerament sorpresa quan es va adonar que l’envejava per aquesta raó.”
Pàg. 65 “…el jove va tenir la impressió que potser a la monarca començava a pesar-li l’edat; i per tant, l’albada de la sensibilitat va ser confosa amb el crepuscle de la senilitat.”
Pàg. 79 “I se li va acudir ( i l’endemà ho va escriure ) que llegir era, entre altres coses, un múscul, i que ella aparentment l’havia desenvolupat. (…) Va tornar a encendre el llum, va agafar el seu quadern i va escriure <No hi poses pas la vida, en els teus llibres. Allà la hi trobes.”
Els mots: entrellucar, mossegada
Entrellucar entreveure
Pàg.35 “i a vegades fins i tot remenava dins la bossa de mà i els deixava entrellucar el volum afortunat.”
Mossegada acció de mossegar. / Lesió feta mossegant
Pàg.50 “I mentre la veu clara i inconfusible corria per damunt del l’herba ralla, i mossegada pel vent, (….) era la seva vida allò que invocava; aquell començar de nou era el seu.
La fitxa: Alan Bennett ( 2008 ). Una lectora poc corrent. 2ª ed. 2008 Barcelona. Editorial Anagrama / Editorial Empúries. Traducció Ernest Riera Arbussà 95 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari