Amb quatre mots: àgil, fresca, actual i ben escrita (tres generacions, tres veus, tres maneres d’afrontar la vida i el futur)
Recomanada per: el juny del 2011 la recomanava l’Espolsada – i me’l vaig apuntar-, però no ha estat fins la lectura d’un apunt del Llegeixes o què?! d’un altre llibre de l’autora que realment l’he buscat per llegir-la.
“Escriure a raig” , pim-pam, com si res. Envejable. Fa molt poc que segueixo el seu blog però em van meravellar de seguida. Les seves entrades, fresques, dinàmiques, parlant més que escrivint, pim-pam, com si res. Això és el que trobem al llibre, una escriptura gens carregada, neta, com escrita al dictat d’algú que t’explica una història. La novel·la té una estructura singular, s’hi barregen tres històries, la vida de tres dones; àvia, mare i filla, alterant-se sense avís, d’un paràgraf a un altre. Al principi em va costar una mica seguir-li el fil, però quan t’atrapa, la lectura es fa fluida, àgil i et trobes seguint aquesta història a tres veus gairebé sense parar. He dit a tres veus, són tres dones, però, tota la història l’explica la Maria, la néta.
“Qui perd els orígens, perd la identitat, insisteix en Raimon, en una cançó que sempre, sempre em fa pujar un nus a la gola. Tota la vida he pensat més cap a on anava que d’on venia, és veritat. I si els meus orígens, en realitat, fossin a la projecció que m’he fet sempre del meu futur, a la persona que sabia que esdevindria, i no al meu passat? Però quin és, el meu passat? El que estudiava a l’escola, el de Jaume I, o el d’un poble perdut que he visitat un únic cop i on vaig perdre, mig dit quan tenia quatre anys?”
La novel·la parla de la immigració. D’una dona que, carregant els fills, se’n va del poble andalús on viu per trobar-se amb el marit que fa anys que viu al Maresme, des d’on li envia els diners per sobreviure. Deixarà la terra que estima però on es troba sola i desemparada i comença el viatge per arribar a una altra terra, on, envoltada de tots els qui estima, aprendrà a conviure-hi i respectar. El llibre, però, més que centrar-se en la immigració i el procés d’integració, ens parla de la força de voluntat i de l’empenta de dues dones molt diferents,. Dues dones que no volen renunciar a viure millor, i per això, lluiten per a sortir del pou on es troben. Així, la María àvia i amb accent tirarà endavant la família, mentre que la néta, la Maria sense accent, heretant la força de l’àvia a qui no ha conegut mai, sortirà de l’ambient de misèries on sempre ha viscut per a viure una vida tan normal com la que ella s’ha creat “<La meva vida normal>, que dic jo, va resultar una mica <anormal>”, però al capdavall és la seva vida, la que finalment ha escollit i la que vol viure.
Centrant-se en aquests dos personatges femenins, forts i segurs, la Bel Olid, ens parla dels temes que preocupen a l’àvia i la néta, i ens adonarem que el canvi generacional quedarà prou pales pel tipus de problemes als quals s’han d’enfrontar. Mentre que l’àvia ha de sobreviure a la misèria, la fam i la preocupació de tirar endavant una família, la néta ha de sobreviure al seu propi nucli familiar; el rebuig, l’enveja, els abusos i la seva sexualitat. La mare, que seria el pont entre les dues generacions no és ni la dona forta que era la seva mare, ni la dona intel·ligent que serà la filla, ni s’ha integrat ni té aspiracions, viu el paper que li ha tocat, sense voler mirar endavant, sense futur. Una novel·la transgeneracional que busca el sentit vital, cultural i social de les seves protagonistes i on, segons sembla, s’hi poden trobar “trossets autobiogràfics en alguns detalls i frases d’alguns personatges secundaris.” diu la mateixa Bel.
Banda sonora, les ressenyes que he llegit parlen de la banda sonora del llibre i sí, en molts casos la narradora ens diu quina música està escoltant o què vol escoltar; Raimon, Manel, Mishima, Roger Mas… la veritat és que no m’hi havia fixat. Jo hi afegiria la sonoritat de la mare, aquest andalús castís que utilitza i que, tot i no ser pròpiament música forma part de la sonoritat de la novel·la. “-Eh que la Amaranta eh mu lista, máh lista que tú, lo que pasa eh que no le da la gana. Pero cuando se ponga, ya veráh. Échate a temblá.”
És un llibre curtet que, o t’atrapa i en gaudeixes o no t’agrada, crec que és així de simple i senzill. Un cop superat el meu primer escull he de dir que m’ha agradat llegir-lo. El llibre, com explica la mateixa autora, fou escrit en molt pocs dies per arribar a temps a presentar-lo al Documenta.
També n’han parlat DeLectura, L’Espolsadallibres i Vilaweb entre altres.
Indirectament, l’apunt del blog Llegeixes o què?! del llibre Les heroïnes contraataquen de la Bel Olid.
El llibre
Títol:Una terra solitària, 2011 Editorial Empúries, pàg. 118
Premi: Premi Documenta de narrativa 2011
Bel Olid (Mataró, 1977)
Està especialitzada en traducció de cinema i literatura, i ensenya llengua a la UAB. És autora de l’assaig Heronïes postmodernes: models literaris contra l’universal masculí (Premi Rovelló 2010).http://belolid.wordpress.com/
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari