Amb quatre mots: narració autobiogràfica, freda i commovedora (prosa de qualitat al servei dels personatges, les descripcions i l’ambient)
Recomanada per: tenia ganes de llegir algun altre llibre de l’autora després de Els gossos i els llops.
El llibre
Títol original: Le Vin de solitude, 1935
Títol Traducció: Vi de solitud, 2009 La Magrana. Traducció Anna Casassas, pàg. 236
És el segon llibre de l’autora que llegeixo i, per tant, no m’ha sorprès la brillantor de la prosa, la fredor descriptiva dels esdeveniments ni la delicadesa en els detalls descriptius. Tenint en compte que es tracte d’una de les novel·les més personals i autobiogràfiques i, saben l’odi que sentia per la seva mare, no es fa estrany veure la fredor amb que escriu el què descriu i explica.
Una vida familiar carregada d’una atmosfera angoixant i un sentiment de buidor dins un ambient opressor i trist. Una vida plena de soledat, alimentada per la rancúnia i odi envers la seva mare i tot el que l’envolta i representa. Si realment, ni que sigui una mica, reflecteix les relacions que mantenia amb la mare, aquestes havia de ser no només dures per a una nena, sinó cruels i plenes de desamor. Les relacions amb el pare, encara que diferents, deixen molt que desitjar ja que ell, que estima a la filla es deixa portar per l’afany dels diners i la necessitat de mantenir el matrimoni al preu que sigui.
El resultat, una nena sense caliu familiar que passarà els millors anys de la seva vida sota la tutela de qui realment la va ensenyar i estimar, la senyoreta Rose, la institutriu francesa. Només amb la mort d’aquesta es veu capaç d’intentar enfrontar-se al seu destí i a la seva mare, ja que ara no ha de patir perquè ningú li faci mal a traves de la senyoreta Rose. Una venjança, pausada i sense preses, que anirà gestant sense gairebé voler-ho, per tornar-li a la mare el dolor sofert. Fins que la mort del pare, trenqui l´últim lligam familiar i realment es senti alliberada, en una soledat, ara si, volguda i desitjada.
El llibre està dividir en quatre parts que corresponen als viatges que farà la família fugint de la guerra. Viatjarem de Kíev a Sant Petersburg, Finlàndia i França, on el fred físic sembla més agradable que el fred emocional. Uns paisatges rics en detalls, bonics i acollidors, malgrat la neu, el vent i la gelor. La història en si és fa dura per la relació familiar que s’hi descriu que supera en escreix el dolor que podria haver suposat viure en una època presidida per la gran guerra de la qual la família ha de fugir.
La novel·la està escrita en tercera persona però sota la mirada de la Hélène, des que té vuit anys fins que ja és major d’edat que, en aquella època era als vint-i-un. L’autora posa en boca de la nena la crua realitat familiar i, en molts casos, la nena actua i pensa com una adulta, com l’Infant que ha perdut el do de la innocència, l’espontaneïtat i l’alegria adquirint un cinisme i unes reflexions propis dels nens que s’han hagut d’espavilar i madurar abans d’’hora. No la veiem ni feliç ni alegre i, els pocs cops que ho fa, serà per relacionar-se amb un home casat, mai amb gent de la seva edat. La duresa de la relació amb la mare la fa ser una nena desperta, reflexiva i a voltes freda, que veu què passa al seu entorn i que sap quan ha de callar. Una nena infeliç i solitària que només es relaciona amb la Rose, la institutriu. Aquest caràcter li servirà per tenir la capacitat d’esperar i decidir quin és el millor moment per venjar-se de la mare, però sobretot, saber què és el que li pot fer més mal: perdre l’amant i sentir-se vella. El dia que descobreix que pot seduir l’amant de la seva mare es sentirà forta, encara que l’envaeixi el dubte de veure’s actuar com ella. Tot i així, serà el moment esperat per la venjança.
Més que la història en si, m’ha agradat moltíssim aquesta prosa treballada i subtil que, sense enfarfegar, fan que la lectura sigui àgil i plàcida. Un ambient que talla per aquesta doble fredor, la dels sentiments i la física que és, sens dubte, el que fa que quan llegeixes el llibre et quedis atrapat en el relat. I uns personatges que viuen a l’ombra de la realitat de l’autora i que per aquest motiu, segurament, es fan en molts aspectes més odiats i, en el cas de la Hèléne, més estimats. Tot i ser un bon llibre vaig gaudir més de l’ambient, els personatges i la història de Els gossos i els llops.
“Tenia deu anys; sentia amb una mena de plenitud embriagadora el plaer dur i amarg de ser viva.” pàg. 54
“…M’he fet gran, vella… Que vell que es pot ser a dotze anys…
Bruscament se sentia àvida de solitud, d’una solitud total, de silenci, d’una malenconia amarga per impregnar-se’n l’ànima fins a saturar-la d’odi i de tristor.” pàg. 80
“No feia vent, però de la terra en pujava un baf gelat. S’enfilava alegrament a l’assalt del cel negre, de les estrelles, que sota el seu alè vacil·laven com espelmes al vent. Tremolaven, se’ls esmorteïa l’esclat, com miralls entelats per la respiració…” pàg. 123
Tastets
Atarantat –ada adj. || 1. Esmaperdut, privat del lliure exercici de les facultats anímiques per la intensitat d’una impressió sensitiva o sentimental (Cat., Val.)“I damunt de sòcol, amb la cara atarantada, amenaçant la seva ciutat adormida, però els carrers ja eren només tenebres, perfums, murmuris, les últimes piuladisses endormiscades dels ocells, ombres lleugeres dels ratpenats contra la lluna…” pàg. 60Xurriaca (i ses var. dial. suriaca i surriaca), usat sovint en plural: xurriaques. f.
|| 1. Instrument compost d’un garrot que a un cap duu una llendera o una tira de cuiro i serveix per a pegar a les bèsties o per a incitar-les a caminar fent petar la corretja o corda (or., occ.)“Al seu voltant, les cintes i les llargues trenes de les noies fuetejaven com xurriaques la cala d’Hélène, quan la dansa feia que les parelles topessin les unes contra les altres.” Pàg. 135
Irène Némirovsky (Kíev, 1903– Auschwitz 1942)
Fugint de la revolució russa es trasllada a París l’any 1919, on va obtenir la llicenciatura en lletres a la Sorbona. Morí en el camp de concentració d’Auschwitz on fou deportada.http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari