Amb quatre mots: èpica, magistral, dura, genial (una novel·la per gaudir llegit, un relat que ens apropa a un trosset vital de la nostra història )
Recomanada per: és d’aquelles novel·les que saps que tard o d’hora l’acabaràs llegint. Novament, gràcies Montse per deixar-me el llibre.
El llibre: Victus, 2013 La Campana, traducció Xavier Pàmies, pàg. 591
“Si l’home és l’únic ésser que posseeix una ment geomètrica i racional, ¿per què els indefensos combaten el poderós i el ben armat? ¿Per què els que són pocs s’oposen als que són molts, i els petits resisteixen als grans? Jo ho sé. Per una paraula.”
Així comença la novel·la d’una història que arranca fa poc més de 300 anys, una melodia que ve de lluny i que encara ara segueix sonant.
A aquestes alçades fer una ressenya de Victus explicant el contingut del llibre em resulta poc atractiu, per aquest motiu opto per deixar-vos l’enllaç de La Campana, on hi trobareu des d’articles als diaris de crítics literaris a ressenyes de blogs. Faré doncs unes petites pinzellades a aspectes personals que m’han fet gaudir i recomanar la novel·la..
No és el primer llibre que llegeixo d’en Sánchez Piñol i si bé he gaudit de la seva prosa ni La pell freda ni Pandora al Congo m’han entusiasmat, tot al contrari del que li ha passat a la majoria de lectors. A mi, en canvi, sempre m’ha quedat més bon record dels contes del seu Tretze tristos tràngols, digueu-li cosa de gusto. Per què dic això, doncs perquè llegir un llibre de 600 pàgines d’un autor que d’entrada no m’entusiasme, per mi, és tot un repte.
L’altre dia vaig anar a la presentació dels clubs de lectura de la biblioteca Vapor Badia de Sabadell i en Sánchez Piñol n’era el convidat. No era allà per parlar de Victus, més aviat per parlar-nos de creació literària i de literatura en general. En vaig sortir meravellada, un home senzill, intel·ligent, coherent i divertit. Un antropòleg que escriu llibres, un escriptor que sap parlar-nos amb passió de literatura i de literatures però també de l’ésser humà, i sap com fer-ho per seduir-nos tot explicant-nos (o escrivint) tant els aspectes més vils com els més humans de la condició humana.
Anem a Victus.
Confesso que quan vaig saber que treia nou llibre i que aquest estava escrit en castellà, vaig arronsar el nas. Les reaccions entre els lectors per l’elecció del tema -que podia semblar oportunista- i sobretot pel canvi de d’idioma van ser qüestionades i no gaire ben enteses (jo la primera). En Sánchez Piñol ja va dir que “factors irracionals de creativitat” el van portar a fer-ho i, davant d’això el lector no li queda més remei que creure-s’ho. Però el dubte hi és i el lector ho pot acceptar, ho pot criticar o també ho pot entendre o no, però el que no podem fer és jutjar l’obra sense haver-la llegit abans. I això és el que jo he fet, això sí, tenia molt clar que volia esperar la seva versió catalana, la blava.
Victus és una magnífica novel·la, ho és per la fluïdesa narrativa, per las seva estructura, per la potència descriptiva de les batalles, per saber mostrar sense ser ni pedant ni enfarfegar l’enginyeria bèl·lica de l’època, per alegrar al lector amb la incorporació de plànols i fotos dins la narració, però també per la capacitat de saber-nos explicar una part de la història –de la nostra història- amb rigor i entusiasme, d’una forma amena i en molts aspectes didàctica, que fan que aquest llibre de 600 pàgines pugui ser gaudir per un ampli i variat públic.
Victus està escrita d’una manera molt eficaç i seductora per això el lector hi entra amb molta facilitat des de les primeres pàgines, gràcies sobretot, a la veu narrativa d’aquest vell protagonista, “el bo d’en Zuvi”, l’enginyer. Una veu que ens narra els episodis des del record de qui ha sobreviscut, i això, segurament, li facilita a Sánchez Piñol, el to irònic i el sarcasme d’en Zuvi però també li permet carregar-la d’agror i duresa davant l’absurditat de determinats episòdis.
Victus és, en definitiva, una novel·la per gaudir llegint i també per gaudir aprenent. Una novel·la que ens fa adonar de com es repeteixen els clixés; ambició, poder, política o egoisme però també valors com la dignitat, la resistència, la tolerància, l’amor o la il·lusió que en definitiva són els que mouen el món i cadascun de nosaltres. Crec però que és un llibre que es llegeix amb certa predisposició a posicionar-se, malgrat l’objectivitat i el rigor històric dels fets, perquè crec, que no es difícil, malgrat el temps passat i les circumstàncies, establir certs paral·lelismes amb la situació política i social que ens toca viure ara. I Victus és, també, una bona lliçó d’Història.
“El final de les guerres! Quin sarcasme. Ja ho deia Plató: els únics que veuen el final de la guerra són els caiguts en combat”(pàg.111)
“¿Com pot ser que existís un poble tan valent i tan submís alhora? Jo us ho diré: perquè Alella demostrava que la nostra gent creia molt més en les seves institucions lliures que els seus propis dirigents”(pàg.420)
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)
Antropòleg i escriptor, una de les veus més reconegudes i traduïdes de la literatura catalana actual.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari