Mercè Foradada (Barcelona, 1947)                        

Sí el viure és com un camí, et trobaràs tard o d’hora amb una cruïlla. Hi ha cruïlles fàcils i , sense esforç, sense esma o gairebé sense dubtar-ne retrobes el sender adequat. En canvi, hi ha cops que, quan el camí s’esquerda o l’esquerdes, i et toca triar per on i com l’has de continuar, la cruïlla se’t converteix en una plaça enorme, on gires i gires, donat voltes i voltes, esperant trobar per on has de seguir. La Gràcia Font, ara es troba en aquesta rotonda. Escollint la millor opció per a tirar endavant, sense el marit, sense el gran amor, i sense els fills. Sola. I és, assumir aquesta solitud i aquesta soledat, el primer que li caldrà fer per seguir endavant. Pàg. 12 “Ho suportava com podia. Amb dolor, amb sorpresa, amb ràbia, amb incredulitat, amb por, però amb força. Calia tirar endavant…”

El primer estiu a la nova casa, la solitud, els records, els propòsit, els llibres, el passat, l’incert futur, l’olor a salobre, el llum del far, les llàgrimes… i la necessitat de retrobar-se, sola, però amb empenta, sense deixar de ser ella. Pàg. 23 “¿Qui sap si l’aventura d’una novel·la no serviria per amorosir el forat, per distraure-me’n en aquesta etapa no gaire riallera?”. Sí escrivís un llibre quin lloc ocuparia en el seu prestatge? Es pregunta la Gràcia, d’una manera no innocent del tot, entre la Salambó de Flaubert i la “la mà d’una Forrester (…) que la conduïa a la Woolf. Aquest és el punt de partida, i la seva vida es veurà alterada primer per Salambó, – per l’exuberant Flaubert -, i després per la turmentada i lúcida Woolf. Al mig, la Gràcia Font, en una llibreta i amb una vida que no canviaria per res del món.
Pàg. 34 “És clar, maca, què t’esperaves? Tot un Flaubert fent tertúlia amb la Gràcia Font, aspirant a novel·lista de tercera regional”
Pàg. 72 “La batalla contra els dimonis no es guanya a còpia de pastilles. Se la treballa cadascú o, simplement, no es guanya i s’aprèn a conviure, dignament si es pot, amb la part que t’ha tocat.”
Pàg. 85 “Moltes vegades, mentre trastejava per la cuina com ara, parlava sola. Eren moments en què, amb les mans ocupades, el cap s’havia de buscar la vida. S’explicava històries i bastia converses imaginàries amb persones conegudes a qui explicava una versió emocionant de les coses reals. Era la seva autoràdio.”
Pàg. 119 “Les flors exuberant de la imperfecció li feien pessigolles al pensament mentre desava, a la caixa de ratlles blaves, el fruit del joc estiuenc.”
Pàg. 144”<Per què, dons em sento feliç? (…) i jo sóc aquí, al mig, formant part del conjunt total.  I sento que és vida de la millor, que jo l’he triada, que ja l’he tinguda i que mai ningú no me la podrà prendre (…) , és meva. D’una manera o d’una altra, ja forma part de mi.>”

Pàg. 157 “Sóc com una amalgama de substàncies contràries: toves i dures, tendres i eixutes, tèbies i fredes… Amb tot això provo de viure, i voldria ser acceptada tal com sóc

Tastets
>> La veu. La cursiva de la lletra ens mostra el pensament de la Gràcia. Una Gràcia de carn i ossos, de veritat, com qualsevol de les lectores  -o lectors – del llibre, que parla sola i s’explica com la única manera que té, ara per ara, de resoldre el garbuix interior. Exterioritzant els dubtes, com si a voltes de repetir-se  les vivències i d’imaginar-se el futur, aquests es resolguessin o quedessin més clars. I la veu ens parla com ho faria la Gràcia de veritat, a voltes simpàtica, a voltes un xic grollera, directe, com ho faríem cadascun de nosaltres, sense amagar res… “Apa, a dormir. Descanseu” “Mentidera, Gràcia et creixerà el nas”, “Hòstia! Dons mira que jo!” ,”I ara , prou de fer el manta. Vaig a endreçar una mica la taula…”, “A la merda l’endreça! Avui tinc psicosi de comiat…” “M’estic posant nerviosa (…) Qui cony era Hamílcar Barca?”, “A veure, a veure… Per què estic així? …” “També tu estàs a les acaballes , eh, maca?”…
>> Les gotes… Sovint em passa que coincideixen en un temps molt proper fets o mots que venen de llocs diferents i, se m’ajunten. I jo, que tinc un cap que no para de donar voltes, acabo sempre lligant el que potser no té res a veure.
Mentre llegia el llibre, els de Rodamots van enviar-me l’entrada del dia, filferro, i per il·lustrar-lo entre altre coses  van afegir-hi un fragment  de La plaça del diamant de la Mercè Rodoreda. Al llegir-lo em va venir al cap la pluja invertida d’una altre Mercè, la Mercè Foradada. Dos fragments carregats de bellesa, on les gotes hi són presents.
Pàg. 74 “Les gotes, petites però denses, feixugues, a penes fregar la superfície del mar li arrencaven perletes transparents que s’esfumaven en pujar. Plof! Semblava que la pluja hagués invertit el trajecte, que fos el mar el que plogués. Va durar molt poc, només uns minuts…”
Mercè Foradada, En el prestatge
“Plovisquejava. No sé què ho feia, però cada vegada que anava a veure la senyora Enriqueta era una casualitat que no plogués. Les gotes de pluja corrien pels filferros d’estendre la roba, fins que algunes, les més inflades, s’estiraven, es feien llàgrima i queien daltabaix.”
Mercè Rodoreda, La plaça del diamant

És un llibre que m’ha sorprès, no me l’esperava així, segurament per això m’ha costat una mica entrar-hi. I jo que no he llegit res d’en Flaubert n’he quedat una mica saturada, segurament per la manca de connexió. Un cop ja dins, el llibre m’ha fet somriure pel grapat de petites coincidències que he trobat amb la meva realitat. Com diu la Maria Mercè Roca a la contraportada “Una novel·la sincera i directe sobre una dona que viu l’experiència de la maduresa amb força i vitalitat”. I jo hi afegiria, una dona valenta que des de la solitud vol arribar a un nou tipus de plenitud.

           
El mot:            esquitxar
Esquitxar un líquid fortament agitat, colpejat etc. Llançar gotes a distància; arrossar, mullar, embrutar ...
 Pàg. 78 “Ell li ho havia proposat armat de febles arguments (…), esquitxats amb gotetes de veritat desproveïda de filtre, la qual cosa els convertia, als ulls d’ella, en gairebé emocionants…”
La fitxa             Foradada, Mercè, 2002 En el prestatge 2ona ed. 2002 Barcelona. Edicions 62, S.A. El Balancí 428. 169 pàg.
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

5 respostes a «En el prestatge»

  1. Gràcies per la visita, he de confesar-te que avui no t’he pogut llegir, jo vaig fent la meva ruta als 80 anys i tot no ho puc tenir, atendre als meus blogs fins que em sigui possible, m’agrada, i és clar tinc moltes coses que vull dir no solament a la xarxa sino als meus, més encara quan fa un any va morir un fill al que he de fer tot el possible per recollir el seu llegat en matètia d’esport, atletisme, gimnàstica, ioga… Que em se jo a l’hora que m’ha vingut tant de treball… En fi seràs un company més que m’ha visitat i si puc venir a beure i veure tot el que ens dius. Gràcies de cor.Anton.

  2. Des d’aquí t’envio una abraçada molt forta i sentida.
    Fins aviat

  3. Hola Quadern de mots, he vist la teva lletra i he seguit el rastre… No he llegit el llibre, però m’has posat la mel als llavis. Els llibres són la meva debilitat. En prenc bona nota.

    Des del far bona nit.
    onatge

  4. M’agrada, el mot que has triat. A casa, d’un nen molt menut diem que és un “esquitx”.

  5. Gràcies Onatge, ens llegim

    Montse,sí els nens petits i juganers a vegades se’ls anomena esquitx. Jo tenia un veí, molt alt i corpulent que tenia un gos petit, petit i li deia esquitx. Quan anaven junts feien molta gràcia.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *