Si em pregunten, responc

Aquest estiu en ordenar unes carpetes farcides de papers, m’he trobat un paquet de retalls d’entrevistes que he concedit, de qüestionaris que he contestat i d’enquestes a les quals he estat objecte de consulta durant els darrers dotze o tretze anys. Llavors, en rellegir-ne algunes, se m’ha acudit de seleccionar-ne unes quantes i fer un llibre d’aquests que ara són moda, però a l’inrevés. Mentre ordinàriament sempre és el mateix qui pregunta i són diferents els interrogats, aquí les preguntes les fan molts i només és un qui contesta. (agost 1973, fragment del petit pròleg que escriu el mateix Pedrolo)

quadern-de-mots-si-em-pregunten-responc-manuel-de-pedrolo

Si em pregunten, responc com indica el títol i la petita introducció que encapçala el llibre i que us he copiat, va de les preguntes i respostes, les que en Pedrolo va concedir entre 1961 i 1973. Enquestes, entrevistes o qüestionaris que li van fer des de Serra d’Or, Diario de Barcelona, Triunfo, Hoja del Lunes, Nueva Tàrrega, Olot-Misión… amb entrevistadors com F. Roda, Lluís Permanyer,  Mireia Xapel·li, Ricard Tàsies, B. Porcel, B. Aurell, Robert Santacana, Avel·lí Pàmies…

Fa més de vint anys que vaig llegir el llibre i aquest estiu l’he rellegit i, rellegir és redescobrir. El que recordo de la primera lectura són bàsicament quatre conceptes: censura, llengua, lucidesa i compromís, que van molt més enllà de la basant literària de l’escriptor però que en realitat són aspectes que el defineixen com a persona i que el fan ser l’escriptor que va ser. Reconec però que una de les coses que més em va quedar del llibre, digueu-me simplista si voleu, és precisament el seu títol que, poc o molt, he anat dient durant els anys en diferents ocasions. Si em pregunten, responc és, sens dubte, una manera particular de conèixer el prolífic i a vegades desconegut escriptor. 

Al llarg de totes les respostes que dóna en Pedrolo podem veure a un escriptor valent, compromès i sobretot fidel. Fidel a una manera de ser i d’entendre el paper que li va tocat viure. Una persona íntegre i per sobre de tot lúcida. I això, en aquells temps no era gens fàcil.

Aquesta selecció de preguntes i respostes no només ens parlen del Pedrolo escriptor o ens descobreixen una basant més personal d’ell, també s’amplien a l’escenari i al temps que li va tocar viure. Parlarà de censura, de literatura, de crítica literària, de la societat, de teatre, poesia, novel·la o de política amb l’objectivitat, pragmatisme i lucidesa que sempre els varen caracteritzar. Llegit ara, amb preguntes i respostes de temes importants i escrits entre 1961 i 1973 -de fa més de cinquanta anys- una es queda amb la sensació que en segons quines coses no hem avançat massa o si més no hem avançat molt poc.

Us deixo una tria molt petita que recull diferents aspectes de l’escriptor. He descartat temes que, per posar-los en una selecció d’aquest tipus, un fragment no seria significatiu de tot el conjunt.

  • Creu que, realment, la novel·la policíaca té en general un valor literari? En general, potser no. Però indiscutiblement que pot tenir-lo, com ho han demostrat un grapat d’escriptors des d’Edgar Allan Poe a Simeon. Que tingui o no un valor literari, depèn només de la categoria de l’escriptor, no de les limitacions i convencionalismes del gènere. (pàg.14)
  • -Quin aspecte de la vida t’apassiona més? La mateixa vida, el fet de viure i d’haver de morir, i que la vida i la mort siguin així, com són. (…) I de l’home m’interessa sobretot, la seva capacitat, sovint tan mal usada, de fer-se, de construir-se, fins i tot diria d’inventar-se.
  • -Quin aspecte de la vida et sembla més còmic? Que tothom, sempre, tingui raó. (pàg. 13)
  • -Et fa riure, la frase <el nostre teatre català>? Quan jo dic el nostre teatre, no crec que calgui afegir <català>, perquè de meu, de nostre, només n’hi ha un. Em fa riure i em fa plorar, doncs, si la frase pot interpretar-se en el sentit que en tenim dos o més, i únicament un d’ells en català. (pàg. 25)
  • El principal tret del meu caràcter? La indolència i potser, paradoxalment, la perseverància.
  • Quina fora la meva pitjor desgràcia? Conformar-me.
  • On desitjaria viure? Aquí, però lliure (pàg. 45)
  • Vostè planteja problemes, però no els resol. Per què? No creu que és una posició molt còmoda? Mai no he cregut que fos de la competència del novel·lista resoldre problemes. Una de les seves feines és, o pot ésser, presentaar-los, fer-los arribar a la consciència de la gent. Ara, no obllidem tampoc que en la meva manera d’enfocar-los hi ha orientacions que assenyalen, més o menys clarament, la via de solucions. (…) Com diu els seu protagonista (M’enterro en els fonaments) el mestre, els professor, el catedràtic, han d’ensenyar a pensar, però de cap de les maneres no han de voler condicionar aquest pensament.
  • Al nostres entendre Totes les bèsties de càrrega planteja el problema de Catalunya. és això cert? Diguem que planteja un cert problema que Catalunya comparteix amb d’altres comunitats minoritàries sobre les quals s’aboca una altra cultura, no necessàriament superior en termes de progrés humà, però sí que infinitament superior en <força física>. (pàg. 136)
  • Crear és un acte de tipus obsessiu (pàg. 139)
  • Què manca a la nostra cultura per adquirir una volada definitiva ? Potser el nostre desig de donar-li o d’aconseguir aquesta volada. És un mal que siguem un poble petit, demogràficament parlant, però encara és pitjor que ens fem culpables de petiteses que podríem fàcilment esmenar. Lluitem, de cara a fora, amb els desconeixement general de la nostra llengua i fins i tot del nostre poble, i, de cara a dins, amb una certa migradesa espiritual que no s’avé amb un moviment d’alta cultura.
  • Políticament i socialment us definiu simpatitzant o partidari d’algun sistema o règim polític, econòmic o social? Sí, d’un sistema que hagi abolit o es proposi d’abolir l’explotació de l’home per l’home i la d’un poble per un altre poble.
  • Per a mi la inspiració és un assumpte d’hores de treball (pàg. 162)
  • Em fa gràcia els qui, en nom d’un moviment, d’una escola, de vegades d’una simple moda, condemnen totes les altres. A mi em sembla que això empobreix l’esperit. No m’enquimera que no em puguin posar una etiqueta; ben a l’inrevés, m’agrada. Què n’he de fer d’una etiqueta? Si com a novel·lista he de crear una realitat, cal que miri de crear-la tan completa com sigui al meu abast.  (pàg. 172)
  • Què es el millor de l’Institut d’Estudis Catalans? Que existeixi. (pàg. 186)
  • I el pitjor? Que existeixi poc.
  • Tu, doncs, anomenes literatura catalana només aquella que és escrita en català… Oi? De la mateixa manera que tu anomenes literatura castellana només la que s’escriu en castellà. Em sembla de sentit comú.  (…) L’escriptor no els fa el naixement, ni la residència; el fa la llengua.(pàg. 209)
  • L’escriptor també ha de ser un crític de la seva societat, encara que no escrigui únicament per això. (pàg.213)
  • Com creieu que han de ser les relacions entre realitat i ficció? Íntimes, tumultuoses, apassionades, conflictives…
  • Darrera una novel·la s’amaga una idea, un fusell potser? Només sabria dir que, darrera de les meves, hi ha la idea i, pel cap baix, un pic i una pala (pàg. 223)

 

El llibre: Sí em pregunten, responc 1974 pàg. 235
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions  Proa (actualment descatalogat)

×

 

3 thoughts on “Si em pregunten, responc

  1. bruixetaNo Gravatar

    De Pedrolo no he llegit res. Bé, no es tant radical com sona, he llegit “el mecanoscrit del segon origen” , però res més. Per mi és un dels grans desconeguts i crec que va sent hora de posar-hi remei.

    Respon
  2. GlòriaNo Gravatar

    De nou per aquí, tant temps que no et visitava…
    De Pedrolo només conec “El mecanoscrit…” – qui no el coneix?- i “Joc Brut” a demés d’alguna poesia que he compartit al blog.
    Penso que és un bon escriptor i que valdrà la pena que llegeixi alguna cosa més d’ell.
    Que tal “Totes les bèsties de carrega”?

    Respon
  3. ElfreelangNo Gravatar

    de Pedrolo n’he llegit , potser uns cinc a part de contes diversos, aquest home com be dius era un tipus honrat, integre i amb les idees ben clares i a més com a escriptor va tocar gairebé tots el gèneres ……un dels grans mai prou reconegut ….aquest me l’anoto ! gràcies!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top