Susanna Tamaro , ( Trieste, Itàlia, 1957 )
Les casualitats sempre marquen les meves lectures, i un cop més aquesta no ha estat una excepció. Les últimes novel·les que he llegit són dietaris o monòlegs, intensament bons, com una tassa fumejant de bon cafè, com la que es deixa assaborir amb tots els sentits.
Una àvia, quan se n’adona que els dies se li acaben, decideix escriure un dietari en forma de cartes a la seva néta que ha marxat a Amèrica. Són cartes, recollides en una vella llibreta que ha trobat, i que no enviarà mai, ja que per res del món vol trencar la promesa que ha fet a la néta de no escriure ni trucar. .”…ara sé que els morts pesen no tant per l’absència, com per tot allò que –entre ells i nosaltres- ha quedat per dir.”, aquests silencis que l’han acompanyat sempre – i que tan mal li han fet, i que tan mal han fet-, no vol que es repeteixen amb la néta.
L’àvia primer escriu com la única manera de comunicar-se amb la néta, i després, per la necessitat d’explicar-se a si mateixa. Engrunant el seu passat amb els detalls viscuts, aquells que l’han fet ser com és ara, i fent amb tots aquells trossets de vida el llegat a l’estimada néta.
Cartes plenes d’amor i respecte per cadascun dels moments que ha viscut, però també de dolor per tot allò que la marcat, conduint-la a una infelicitat que no ha sabut del tot esquivar.
.
Pàg. 26 “…la vida no és pas una cursa, sinó un tir al blanc: no és l’estalvi de temps el que compta, sinó la capacitat de trobar el centre.”
Pàg. 54 “Però no importa gens si t’agrada o no, t’envio un petó igualment, no hi pots fer res, perquè, ara mateix, transparent i lleuger, ja està volant sobre l’oceà.”
Pàg. 68 “L’alegria, saps?, és precisament el que més vaig trobar a faltar. Després he estat feliç, certament, però la felicitat és, respecte a l’alegria, com un llum elèctric respecte el sol. La felicitat sempre té un objecte, ets feliç per alguna cosa, (…). L’alegria en canvi no té objecte. T’envaeix sense cap raó aparent, s’assembla al sol en la seva essència, crema gràcies a la combustió del seu mateix cor.”
Pàg. 83 “… cal generositat en la vida: conrear el propi caràcter. Sense veure res del que ens envolta, potser continuem respirant, però estem morts.”
Pàg. 93 “Hi ha coses molt doloroses , quan hi penses. Quan, per altra banda, les dius, causen encara una pena més gran.”
Pàg. 107 “Mentidera hauria pogut ser el títol de la meva autobiografia. D’ençà que vaig néixer, només he dit una mentida.
Amb ella, he destrossat tres vides.”
Pàg. 166 “Comprendre d’on venim, què hi ha hagut darrera nostre, és el primer pas per anar endavant sense mentides.
Aquesta carta l’hauria d’haver escrit a la teva mare, però te l’he escrit a tu, en canvi. Si no l’hagués escrita de cap manera, aleshores sí que la meva existència hauria estat de debò un fracàs.(…) Si la vida és un recorregut, és un recorregut que sempre fa pujada.”
Pàg.190 “Queda’t quieta, en silenci, i escolta el treu cor. Quan et parli, aleshores aixeca’t i vés on ell et porti.”
Els mots: fugisser, xiuxiuejar
Fugisser que passa ràpidament, fugaç
Pàg.54 “…tot era fugisser, hi havia massa idees noves, massa conceptes absoluts…”
Xiuxiuejar parlar en veu molt baixa a l’orella d’algú
Pàg.57 “<Ningú no em pot ajudar>, va xiuxiuejar mentre m’abraçava.”
Pàg.142 “…,em va abraçar i em va xiuxiuejar a l’orella: <En quina vida anterior ens vam conèixer?> <En tantes>, li vaig respondre jo, i vaig esclatar a plorar.”
La fitxa: Tamaro,S ( 1995 ). Vés on et porti el cor. 4ª ed. 1995 Barcelona.
Editorial Seix Barral S.A. Traducció italià Assumpta Camps. 190 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari