Sírius

L’hivern del 2010 Duncan MacNeil, un escocès de setanta anys que viu a Londres, queda vidu. La mort li arrabassa Helen, la llum de la seva vida, de la mateixa manera que sovint les boires engoleixen la claror de Sírius, l’estrella més brillant. Aleshores, decideix que ha arribat el moment de sacsejar el vesper del passat tot submergint-se en les turbulències de la seva vida. És així com reobre la caixa dels records i dels dimonis de quan era un agent britànic de l’MI6 encarregat de cometre assassinats selectius contra els enemics de la seguretat britànica.

Sírius és una novel·la d’espies, de guerra freda, de traïcions, d’amor, de supervivència, i sobretot de lleialtats. Lleialtat a una feina, als companys, però sobretot lleialtat com actitud i compromís. I per ser un bon espia, com els d’abans, no s’ha de ser un simple soldat i acatar ordres, s’ha de saber quan saltar-se-les, sempre que la dignitat i la lleialtat estiguin en joc.

En el nostre ram, bàsicament hi ha dues classes de persones: els soldats i els espies. D’entrada no hi ha gaires diferències entre els uns i els altres, tots fan la seva feina des de territori propi o en territori enemic: compleixen ordres. Estem en guerra, una guerra no declarada però ben real. Tanmateix mentre uns lluiten altres conspiren. (…)  Som al seu servei per obeir. És en això en el que ens assemblem vostè i jo. I tots dos som en un bon embolic perquè hem gosat fer una cosa imperdonable, hem desobeït els nostres dominus… hem traït el sistema fins el moll de l’os. (pag. 86)

La novel·la està plantejada com una missió, una missió no oficial. En Duncan MacNeil, en Mac, voldrà saldar els comptes pendents de la desfeta de la seva última missió a Berlín amb l’equip, quan era un agent en actiu del MI6 britànic, en plena Guerra Freda. Una missió que es va saldar amb l’assassinat de tots els seus companys i on ell i en Frank Gambon, són els únics supervivents. Ells i en Volkov,  el rus a qui havien de matar. D’això en fa 30 anys i ara, quan el compromís de no fer res s’ha trencat amb la mort de la Helen, la seva dona, ja res el pot aturar. I aquí és on rau el punt d’originalitat i el que li dóna la tensió i la grapa al relat, per un costat desvetllar la missió del passat i per l’altre planificar la del present, la definitiva.

La narració es mou intel·ligentment entre el Berlín de fa 30 anys i el Londres actual en dos escenaris temporals i físic de la vida dels seus protagonistes. Uns personatges ben perfilats producte del moment històric que els va tocar viure i que Jeroni Marín impregna amb un rerefons històric concret i ben dibuixat, aspectes que  fan de Sírius una magnífica novel·la d’espies. Uns espies que, malgrat haver envellit, -en el relat actual tenen gairebé 70 anys- mantenen intactes els seus principis de lleialtat, justícia i amistat. L’autor ens desgrana el què va passar en el passat, tot revivint personatge a personatge el punt fatídic de la missió, mentre, en paral·lel, ens mostra tot el que pas a pas anirà succeint en el present. Una nova missió mil·limètricament estudiada i calculada, per a uns homes que han esperat 30 anys per rendir comptes i per tancar una missió que ja estava marcada abans de començar.

Amb una prosa fluida, un entramat ben lligat i amb un ritme que no decau en cap moment, en Jeroni Marín, ens ha portat una bona història d’espies. Inevitablement, llegir sobre agents britànics del MI6, de Guerra Freda, complots, enemics comunistes, assassinats selectius… em ve al cap un agent prou conegut, però Sírius, supera amb escreix al famós espia amb una història realista d’uns agents i d’uns fets que podrien haver existit. Per això resulta també inevitablement la sensació d’estar llegint un bon argument per a una bona pel·lícula. Tan de bo. Una molt bona lectura.

[box style=”0″ close_btn=”true”]

El llibre: Sírius, 2015 pàg. 196
Autor: Jeroni Marín Surroca
Editorial: Editorial Gregal

[/box]