Dones de lletres.
Dones, republicanes, compromeses en política, actives, independents, escriptores, periodistes, feministes…. Les he triat per a fer aquest post especial de commemoració dels 80 anys de la República, iniciativa del bloc Visca la República! i, és que jo també dic:
Visca la República!!
Entre 1923 i 1932, la cultura catalana veu sorgir una nova fornada de narradores. Proporcionalment, són més que mai i, d’entrada, escriuen a partir del model sentimental o del punt de referència essencial que significa l’obra de Caterina Albert / Víctor Català en l’àmbit general de la prosa.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República, l’esforç de normalització i modernització de la cultura catalana té una de les peces clau en les dones. Sector fonamental del mercat i agents imprescindibles en la dinàmica dels nous temps, la seva producció i el seu consum literarioculturals s’incrementen notablement. La poesia, la traducció, el teatre, la literatura infantil, l’assaig, el periodisme i les conferències veuen augmentar les nòmines d’autores; alguns noms s’hi destaquen molt especialment. Les preferències del públic, tanmateix, les guanya la prosa, que també amplia de manera significativa les files femenines.
Informació treta de Traces
He triat només tres de les moltes escriptores republicanes, encara que totes elles varen coincidir publicant en alguns dels diaris de l’època; Mirador, La Rambla, La Publicitat, Clarisme, Humanitat, La Veu de Catalunya, La Revista i Moments, varen seguir camins diferents.
AURORA BERTRANA I SALAZAR (Girona, 1892- Berga, 1974 )
Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar.
El reconeixement públic de Bertrana la porta a escriure articles diversos, dictar conferències, dirigir el Lyceum Club (un intent de crear una institució educativa per a dones obreres) i presentar-se com a parlamentària per ERC a les eleccions de 1933. Aurora Bertrana és un personatge públic compromès amb la seva societat i amb una carrera literària incipient. Quan esclata la Guerra Civil, Bertrana segueix participant en la vida pública i dels cercles literaris en defensa de la República. Escriu, entre d’altres, al setmanari Companya dirigit per Elisa Uriz, on també col·laboren Anna Murià, Mercè Rodoreda, Carme Montoriol i Maria Teresa Vernet.
Informació treta de Traces
Per saber-ne més aquí
ROSA MARIA ARQUIMBAU (Barcelona1910-1992)
Escriptora i periodista. Utilitzà el pseudònim Rosa de Sant Jordi per escriure contes, gènere que conreà des de molt joveneta. Publicà el recull Tres contes breus (1928), La dona dels ulls que parlaven (1930) i Home i dona (1936). El 1933 s’estrenà en el gènere novel·lístic amb el llibre Al marge. Novel·la, al qual va seguir Història d’una noia i vint braçalets (1934). Conreà també el teatre, amb obres curtes i d’estil humorístic, com ara Es rifa un home! (1935), Amunt i crits (1936) , Les dones sàvies (1936) i Maria la Roja (1938), totes quatre representades a Barcelona.
Com a periodista, va col·laborar a nombrosos diaris i setmanaris d’esquerres, durant l’interval 1924-1936: Joventut Catalana, La Dona Catalana, Flames Noves, La Nau, Imatges, La Publicitat, La Rambla, i L’Opinió. Tenia seccions fixes en algunes d’aquestes publicacions, la més coneguda de les quals va ser la titulada Film&Soda, a La Rambla. Feminista i compromesa en política, el 1932 va signar les “Bases per a la constitució d’un front únic femení esquerrista”, institució de la qual més tard va ser presidenta. Va participar a la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. A més de militant d’Esquerra Republicana, col·laborà també en d’altres entitats com l’Associació de Periodistes de Barcelona, el Foment de Cultura Femenina i el Comitè d’Adhesió Republicana Femenina.
Ja a la postguerra, va guanyar el Premi Joan Santamaria amb L’inconvenient de dir-se Martínes (1957). Als anys 70 va tornar al panorama literari amb La pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971).
Informació treta de Traces
Per saber-ne més aquí
MERCÈ RODOREDA (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)
És la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes.
Buscant informació, vaig aparèixer al bloc Diari d’un llibre vell, quedi dit de passada què és dels que s’ha de tafanejar , vaig trobar l’entrada que just avui farà un any es va publicar: Aquell aire fresc de la República.
“I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos.”
La plaça del Diamant
Capítol XIV
Mercè Rodoreda, 1962
Capítol XIV
Mercè Rodoreda, 1962
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari