100anysdevalor

 “…atret per la meua inesgotable fam de paisatge.” 

L’ambició d’Aleix
És la primera novel·la de l’autor, la primera que llegeixo i segur que no serrà la única.
No parlaré ni de l’argument ni dels personatges que ja ho ha fet en Joan-Carles Ortega i Berenguer (theoreia) des de les Anotacions Rizomàtiques del Vila web.
No parlaré de les dues edicions de la novel·la, la del 1960 i 1982, que ens ho explica en Toni  Cucarella  des de l’homenatge que va fer a l’Enric Valor des de en roba de batalla del Vilaweb.
No prepararé cap examen del llibre, perquè ja n’hi ha un molt ben treballat – amb les respostes i valoració personal des de l’escola A casa nostra del País Valencià.

Només afegiré tres apunts que d’una manera molt personal destaco del llibre:
Tastets, que són els mots o expressions que per un motiu o altre, m’arrenquen un somriure.
Trossets de paisatges, que he trobat delicats, exquisits i magníficament narrats.
Valoració molt personal, a dues bandes.
Tastets

>> rajolí
Rajolí m. Raig prim.
Pàg. 83 “I em vaig ficar al llit després d’haver tancat els finestrons. Per les escletxes entrava algun rajolí de claredat, però la cambreta romania en una bona penombra. Se’m cloïen les parpelles”.
>> golfes
Golfa Cambra situada en el pis més alt, immediatament sota la teulada.
Pàg. 85 “Mentre m’acabava de vestir, notava aquell mal sabor, aquella impressió neguitosa i desplaent que, des dels seu amagatall interior, exercia alguna cosa desagradable i no recordada. La vaig cercar per les golfes ensonyades del meu pensament…”
>> grapat
Grapat || 1. Acte d’agafar fortament amb la mà;
Pàg. 85 “ Amb dos grapats em vaig posar els pantalons i em vaig calçar ràpidament els calcetins i les espardenyes…”
>> temps gros
Temps gros, mal temps, molt tapat.
Pàg. 94 “-Vicent, per favor, veja si continua nevat. –Ja ho crec, que deu seguir nevat –va opinar ell- ; el temps es veia gros.”
>> tirar llums
Tirar llums, fer-se de dia.
Pàg. 119 “-Va, va! Van que tiren llums –vaig dir sonrient – . Ara allò que cal fer és camí.
Trossets de paisatges

>>

Serra d’Aitana
El paisatge és omnipresent durant tot el llibre, fins i tot quan l’Aleix està en una habitació dins la casa, té una finestra oberta per on es poden veure la blavor de les muntanyes a punt de fer-se de nit, o escolar-se un suau raig de llum. 
Tant és si el paisatge marca el ritme o és l’Aleix qui marca el ritme del paisatge, tots dos acaben anant alhora.
Durant tot el llibre s’ha d’escollir entre dues coses, una d’elles és sempre el paisatge. Mar o muntanya, poble (horta, muntanya) o ciutat, amor o terra… 
Sempre guanya el paisatge, el poble, la terra, la muntanya… fins que l’Aleix descobreix…
  
 “Tot allò que estimava, però que deixaria sense recança per una superior felicitat.” , l’amor.

>> 
Callosa d’En Sarrià
Perfum serrà, pradell encatifat de tova gespa, majestuosa, gegantines nueses, agradós encanteri, ric de belleses i caires, racons i foietes de somni, grandesa de l’espectacle serè, esplèndida, intrèpida en l’atzur de la vesprada, les fondalades ubèrrimes –xafogoses de càlids perfums vegetals -, riure de les aigües minses de les regadores…

  
>> 
4 “Naixia terrera i rajava per un brunyit canó de ferro d’una arena límpida amb alguna pedreta lluent. Aquell era un ullal puríssim: aigua de claredat etèries.”
26 “Més amunt, blavejava el cel, i els pocs estels que encara s’hi veien, prenien comiat. La naixença del sol presentava com un desmai, com una rubor i com un foc, s’aclarien els pics i les carenes amb una alegria blavosa i primitiva.”
49 “El dia lluitava inútilment per agafar-se als cims, perquè del cel morat també queien vels de fosca transparència, que ajudaven a l’avanç de les tenebres.”
75 “Hi havia un finestral (…) M’hi vaig acostar, com feia cada dia, atret per la meua inesgotable fam de paisatge. (…) L’adustesa d’aquelles solituds, la grisor de la serra, aquella fressa que jo oïa darrera els vidres , però que sabia que el ventijol feia aleshores el els roquissars i en les mates estepàries de les garrotxes, els trobava plens  d’una ànima misteriosa que hi surava o se’n desprenia.(…) La bellesa callada i trista d’aquell tros de desert  em sadollava el cor”
156 “El cel blavejava fondo en les primeres hores del matí; els núvols eren brillants; la brisa tocava delicadament amb els seus dits invisibles els arbres dispersos en l’horta verda. I jo ho mirava tot amb l’esperit peresós i endolcit per l’esperança de la felicitat.”
167 “El cim continuava solitari: el sol tocava la carena de la serra, i mitja hora després la llum seria ja escassa enmig com érem de la pineda; davant nostre hi havia aquella molla catifa d’herba tova, límpida, d’un verd intens que s’enfosquia a poc a poc sota el cel de la vesprada…”
188 “… d’allí de dins la fosca absoluta, m’imaginava la bellesa de la nit estrelada, la companyia severa de les muntanyes, la rialla de les aigües en les regadores, el misteri de les pinedes solitàries..Tot allò que estimava, però que deixaria sense recança per una superior felicitat.”
Valoració personal
>> Enric Valor i L’Ambició d’Aleix

Abans de triar com poder fer aquest petit homenatge a l’Enric Valor  em vaig dedicar a tafanejar per Internet. Hi ha molta cosa, moltes ressenyes  bones, i em vaig perdre sense tenir clar com ho havia de fer. Finalment vaig tirar pel dret.
No havia llegit res de l’Enric Valor, així doncs, començar per la primera novel·la era una opció.
Dir que m’ha meravellat no és exagerat. M’agrada aquest tipus de novel·les, on la lentitud ben feta va en decrement de l’acció. Això se li ha destacat com un retret; la manca d’acció, la poca elaboració dels personatges secundaris, però cada lector pot dir la seva i en el meu cas aquests retrets o aspectes són del tot secundaris.
He gaudit amb les descripcions dels paisatges, autèntics protagonistes de la novel·la, qualsevol oportunitat es bona perquè l’Enric Valor ens descrigui els paisatge que tant el va fer gaudir. Aquella terra que tant estimava, amb aquella llengua tan viva i rica. 
Lectura del tot recomanable per aquells que vulguin gaudir d’una prosa excel·lent, sense
preses, car no hi trobaran ni acció, ni tensió ni misteris.  
>> Víctor Pàmies des de Raons que rimen (impulsor de l’homenatge) 

Vull donar les gràcies a en Víctor Pàmies, per deixar-me participar en aquest homenatge i per fer-me descobrir a un autor que tenia del tot oblidat per desconegut. Mai és massa tard. 
Enric Valor i Vives (Castalla, l’Alcoià, 1911 – València, 2000)
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

11 thoughts on “100anysdevalor

  1. McAbeuNo Gravatar

    He de reconèixer que jo tampoc he llegit res d’Enric Valor. Gràcies a aquest homenatge blogaire i a apunts com el teu, espero posar-hi solució ben aviat.

    Respon
  2. vpamiesNo Gravatar

    En Víctor Pàmies no deixa ni no deixa participar en homenatges, més faltaria!

    És ben obert i senzill. De vegades sap greu que no arribem a difondre-ho d’una manera prou eficaç. Però aquest cop per ser ple agost, déu n’hi do la participació que hi ha.

    Estem trobant un Valor ben divers!

    Respon
  3. ElfreelangNo Gravatar

    Aplaudiment Quadern de mots! ets una geni literària cultural! t’admiro la manera tant complerta que tens d’escriure t’ho dic seriosament! molt bon homenatge!

    Respon
  4. onatgeNo Gravatar

    Avui ja no cal que esmorzi, això no és un tast, és de forquilla i ganivet…, pa de pagès, vi negre i un cafè curt però amb cos per anar digerint…

    Des del far una abraçada de valor…
    onatge

    Respon
  5. ToniNo Gravatar

    Una ressenya molt completa, com sempre: treballes moltíssim.
    Vaig llegir aquesta novel·la fa vora vint anys i ja en recorde poc, però m’has fet venir ganes de rellegir-la.
    M’ha agradat molt la tria dels tastets: alguns d’aquests mots em són molt pròxims i sovint no els donem importància.

    Respon
  6. AssurNo Gravatar

    Una de les raons per les que vaig unir-me a aquesta convocatòria va ser per intentar, amb el minúscul granet de sorra que sens dubte significa en el món dels blogs el meu, de blog, que el nom d’Enric Valor fos més que un nom, un nom només que sí, que més o menys “sona”, i intentar explicar tan resumidament com vaig ser capaç (sóc dels que s’enrotlla sense poder-ho evitar) :)) la importància cabdal que per a la història de la recuperació de la nostra mal tractada llengua va tenir.

    M’agrada imaginar que per a algun dels lectors més o menys habituals del meu blog, Enric Valor ja és més que un nom que “sona”, però, i això ja no són imaginacions, m’agrada haver descobert, gràcies a aquest merescudíssim homenatge, blogs com el teu, pel qual de tot cor et felicito.

    Respon
  7. Quadern de motsNo Gravatar

    Toni, em fa certa vergonya dir que jo no coneixia l’obra de l’Enric Valor fins que m’hi vaig endinsar per fer l’homenatge. M’ha sorprès molt agradablement i em fa motíssima ràbia no haver-ho fet fins ara.
    És una novel•la lenta i crec que no a tothom li pot agradat, a mi m’ha meravellat. Per la simplicitat i sobretot per la riquesa d’aquesta llengua tan bonica.

    Respon
  8. Quadern de motsNo Gravatar

    Assur, m’han fet gràcia dues coses del teu comentari:
    Tu et vas unir-te a la convocatòria per posar-hi el teu granet de sorra (molt ben treballat) i jo per conèixer la tasca d’agún tan important que desconeixia.
    Jo m’embolico moltíssim i he de dur sempre el fre posat 😀
    L’homenatge m’ha servit per valorar la tasca de l’Enric Valor i per descobrir, com tu, blogs nous i gent, molta gent que té inquietuds i coses per dir força interessants. Gràcies.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top