Tinc moltes debilitats, però en qüestió de diccionaris només en tinc una. Jo tinc un Fabra. El de sempre, el de quan estudiava, el de casa, el meu. Jo tinc un Fabra. El tinc plastificat perquè no es faci malbé. El tinc sobre la meva taula, on sovint llegeixo, on escric les meves ressenyes i on a vegades omplo de mots les pàgines en blanc del meu Word.Necessitava dir-ho en veu alta, fer-ho públic, sense complexos. Ara que tothom navega i busca la informació per la xarxa, s’ha perdut la saludable disciplina d’obrir el diccionari. Sí, el diccionari, sí, el llibre gruixut i pesat on es guarden els mots.
“Tomba burros” en dèiem a casa dels pares quan discutíem amistosament sobre el significat d’un mot. Ara, a casa meva, també ho fem. Anem a la meva taula a buscar el Fabra – encara que els fills prefereixen buscar el diccionari a Internet -. No, no és el mateix. Jo els hi ho dic sempre, però no m’entenen.
He de confessar, també sense complexos, que hi ha mots que cal consultar al DIEC2 o el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana per sortir-ne de dubtes. I quan cal, ho faig, i quan cal, cal fer-ho.
Sí, jo tinc un Fabra i espero poder-lo fer servir molts i molts anys més.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari