Atiq Rahimi (Kabul, 1962)
“-Tinc gana. Treus una poma del farcell vermell de gol-e-seb, i la fregues contra el teu vestit empolsegat. La poma encara queda més bruta.” Així comença la novel·la. En un país, Afganistan, on gairebé tot és terra i cendra només en pot quedar la pols. La novel·la és curta, curtíssima, però intensa, tant que en el meu cas se m’ha fet necessari llegir-la dues vegades. La primera, m’ha envoltat l’angoixa i la presa per saber-ne el desenllaç, com una cosa vital, el lector – en aquest cas jo – està al mig del diàleg entre els pensaments d’en Dastaguir, l’avi, i la seva consciència que no para de burxar-lo i fer-lo dubtar. En la segona lectura ja he pogut agafar el bolígraf i el quadern per prendre’n els meus apunts.
L’Afganistan és d’aquells països on les guerres, la misèria i la tristor, conviuen d’una manera quotidiana amb la gent. En aquest cas, les tropes de la Unió soviètica bombardegen un poble, el motiu és el de menys. Dos supervivents, Dastaguir, l’avi, i el seu nét Yassin, que s’ha quedat sord com a conseqüència del bombardeig.
I la novel·la és el camí que segueix en Dastaguir per anar a buscar l’únic fill que li queda viu, en Murad, que treballa a la mina i que viu aliè a tot el que ha passat al poble. El camí comença en un pont, on un riu sec, calent i desolat només deixa navegar la pols que voleia al més petit moviment de l’home o del seu pensament. “Trenca el son feixuc de la pols” .
Pàg.20 “-¡Què hi fas aquí pare? Tot rutlla, suposo ¿oi?
Des de fa més d’una setmana, dia i nit, aquesta cara i aquesta pregunta s’han apoderat del teu esperit. Aquesta pregunta et crema la sang.”
Aquesta és la pregunta que li fa mal, esmicolant-li el cor en trosset petits com els grans invisibles de la pols i alhora fent-li créixer els dubtes. La veu el burxa, el martelleja per dins fent-lo tornar al poble, al dolor, a la mort.
Pàg. 37 “Ja fa una setmana que no has resat (…) Resis o no, la veritat és que Déu no es preocupa gaire de tu.(…) Déu ha abandonat les seves criatures…, perquè si és així com vetlla per elles, aleshores fins i tot tu, amb tota la teva impotència pot renegar sobre mil mons!”
Només el naswar (mixtura narcòtica de color verdós) l’ajuda, però quan el dolor és tan fort ni el narcòtic pot fer res. “¿Quin pecat havia comès per veure’m condemnat a viure, a ser testimoni…?” I entre tota aquesta desolació hi ha et nét, ara sord, i el patiment de l‘avi creix al no saber com comunicar-se amb ell, per això ara l’abraça fort (segurament com mai ho havia fet), i el nét que de moment no ha deixat de ser un nen, davant de tant sofriment en treu una mica d’alegria, – agre i crua per l’avi -, que als ulls del nen sona innocent i divertida. Pàg. 43“Els tancs van prendre la veu a la gent i se’n van anar. Fins i tot es van emportar la veu de l’avi. L’avi ja no pot parlar, ja no em pot renyar…”
Pàg. 43 “-Venerable avi, a hores d’ara, els morts són més feliços que els vius. Què hi farem! Els temps són durs. Els homes ha perdut tota la dignitat. El poder és la seva fe, en lloc de ser la fe el seu poder.”
Pàg. 47 “- … la llei de la guerra és la llei del sacrifici. En el sacrifici, o bé la sang és al teu coll, o bé a les teves mans. (…) –Germà, la llei i el sacrifici segueixen la mateixa lògica. No hi ha explicació.”
Ara, un cop arribat a la mina, on s’ha de trobar amb el fill tornarà el martelleig de la veu, pàg. 77 “Dastaguir ¿on vas? ¿Vols clavar un punyal al cor de Murad, el teu últim fill? ¿No pot guardar-te el teu dolor per a tu? Deixa’l en pau.” I la veu segueix “¿Què fas, Dastaguir? ¿On vas? ¿Ets incapaç de decidir-te? No abandonis Murad. Sigues un pare digne d’aquest nom!”
On un altre dolor el punxarà, el fill coneixia els esdeveniments del poble pàg. 84 “… –Volia anar-hi. Però jo no el vaig deixar. Si no, també l’haurien mort. ¿I què? És millor la mort que el deshonor! (…) …Murad és un covard, Murad no és un home d’honor”.
… i quan no li queda res, ni la caixa de naswar – que vol que li donin al fill – decideix marxar pàg. 91 “Alenteixes el pas. T’ajups. Amb la punta dels dits, cull una polsada de terra grisa, te la poses sota la llengua. Reprens el camí.”
Tastets
>> Quaranta. Encara que en català diríem cinquanta o cent, el persa prefereix més la xifra de quaranta, la simbologia de la qual prové de la mitologia musulmana. Pàg. 16 “Ja t’ho dec haver dit quaranta vegades…”
>> Forfollar Remenar amb la mà (un conjunt de coses) per apreciar-ne el nombre, agafar-ne, triar-ne, alguna o algunes, etc.
Pàg. 12 “Forfolles les teves butxaques i la trobes”. Encara que s’entén dins el context l’he afegit als meus Tastets perquè jo la desconeixia.`
>> pàg. 13 “Els teus ulls allargats estan enfonsats en les teves òrbites. El temps ha deixat l’empremta del seu pas a la vora dels teus ulls, una empremta formada per línies sinuoses, com cucs entrellaçats als voltant dels dos orificis, uns cucs afamats que estan a l’aguait.”
 |
| Baba djan – literalmet pare estimat- |
És un llibre dur, com tots els llibres que ens parlen de les guerres, aquest però, quan el llegeixes et transporta al costat de l’avi, el Baba djan. I encara que som de cultures i de pensaments tan diferents i, mots com l’honor o el deshonor no els compartim de la mateixa manera, no és fa gaire difícil caminar amb ell. L’acompanyes, i tu que fins aleshores havies estat aliè al seu patiment t’hi trobes immers, i tot al teu voltant es torna terròs, polsegós i, mai més indiferent.
El mot:
La fitxa: Rahimi, Atiq. 2000 Terra i cendra 1ra ed. 2002 Barcelona. Edicions la Magrana, S.A. Traducció del francès Víctor Compta 91 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default