La casa cantonera

Sílvia Alcàntara (Barcelona.1967)               
Pàg. 67 “La culpa és com l’aigua podrida de pluja: no la vol ningú.
Les dues germanes es van mirar. Avui la vida els havia parat una trampa i cap de les dues sabia encara com se’n podria sortir.”
Què dir que no s’hagi dit encara. Brillant. Excel·lent.
Si a Olor de colònia, l’ambient tancat i xuclador de viure en una colònia tèxtil t’absorbia, ara  l’espai es redueix encara més. Una casa resclosida, bruta, fosca, que s’ha anat desfent amb el pas dels anys a força d’amargor, rancúnia, odi, gelosia i incomprensió. A l’exterior de la casa l’eixida i el cobert on es forgen tots els secrets.
La casa cantonera té tots els elements d’un drama; gelosia entre una mare i una filla, l’adulteri, el suïcidi, una mort no del tot accidental, l’odi entre germanes, expulsió de la filla de casa, desenganys amorosos, amors impossibles, matrimoni de conveniència, una veïna que ho veu tot però només sap la meitat.
En el dia de l’enterrament de la mare, la Vicenta, es trobaran, després de més de vint anys sense veure’s  les dues germanes; la Irene i la Marina. Estirant uns fils molt lentament d’uns esdeveniments que ja són un record – ni superats ni esborrats- que fa més de vint anys que li segueixen xisclant al cap, la Irene, trobarà al final, el moment per deixar anar les llàgrimes que feia tants anys que tenia enganxades com una crosta. Pàg. 136 “La crosta. La crosta s’estovava. Es desprenia. I queia. Queia i lliscava. (…) Llàgrimes de tristesa, de dolor, de penediment. Llàgrimes per tots aquells anys de rancúnia, d’amor, de mort.”
L’encert de la novel·la no crec que sigui tant el què diu sinó el com ho diu. La novel·la no segueix un fil lineal, va i ve del passat al present a través dels objectes que han quedat a la casa, les arracades de l’àvia, la fotografia antiga dels avis, la pipa del pare, l’habitació de les nenes,  el que queda de la figuera, les canyes de pescar, la cuina… elements que evocaran records. I aquest tornar al passat fa que el lector de mica en mica  conegui uns fets que han portat a les germanes on són ara. “…totes dues havien après l’ofici d’amagar sentiments…” I l’odi entre elles no es pot acabar tancant , perquè la Marina no coneix tots els secrets, en canvi la Irene malgrat el dolor, els seguirà guardant.
El lector mentre llegeix se li encongeix el cor. La Irene a base de records ens anirà explicant el passat, tots els fets dolorosos que l’han convertit en el que ara és, una dona d’aparença forta i dura però esmicolada per dins. És la única que sap tota la veritat, perquè ara la mare ja es morta. Ni la Marina, ni el Lluís ni la veïna la Ioieta coneixent tots els secrets que amaga la casa de cal Xicoi. I la figuera, ella també coneix tots els secrets, però ella aviat anirà a terra. Demà,  quan enderroquin la casa cantonera.
“Els gestos i els silencis són tan importants com les paraules.” Com diu Llorenç Capdevila en la seva ressenya. Com també són importants determinats elements de la casa; “La porta del carreró que s’obria des de fora, les anades i vingudes cap al cobert, els enrenous sota la figuera.”
Els graons de l’escala pàg. 117 “Només quan es van trobar en el mateix graó, les dues dones es van acarar. Per primera vegada es van mirar profundament i s’adonaren de fins a quin punt es coneixien en poc l’una de l’altra.” I és en l’últim graó de la mateixa escala on la Irene pogué plorar i deixa anar totes les llàgrimes que havia retingut durant tant de temps. Pàg. 136 “Però va sentir com el doll li havia netejat l’ànima i li tranquil·litzà l’esperit.”
Des dels blogs Blog de CAL, , El berganauta, Lletra de batalla i Tumateix llibres també n’han parlat.
Pàg. 115 “El fracàs de la mare és el fracàs de la filla? La desgràcia de la mare és la desgràcia de la filla? La infelicitat de la filla és l’alegria secreta de la mare? Quan es trenca de debò el cordó umbilical? (…) La felicitat de la mare és la desgràcia de la filla? La felicitat de la mare hauria de ser sempre la desgràcia de la filla?
Pàg. 124 “M’ho has pres tot… m’ho has pres tot… I els préssecs s’anaven marfonent, s’anaven recargolant i es tornaven confitura mentre la mare els remenava amb la cullera de fusta. Una confitura bellugadissa com si tremolés… de por.  Vés-te’n… vés-te’n… (…) Fot el camp i no tornis. No tornis mai més, em sents?, mai més.”
Tastets
>> mots

Mallerenga carbonera
Xerrar com una mallerenga || 2. fig. Dona xerraire
Pàg.16 “-Ai senyor!. I jo aquí xerrant com una mallerenga.”
Farda || 3. Mainada, conjunt d’infants
Pàg. 31 “La mainada s’hi acostà, encuriosida: (..) La Laieta els avià amb l’escombra; cony de farda!, foteu el camp d’aquí!”
Esbalandrar Obrir de bat a bat, Esbatanar.
Pàg. 59 “-Què feu amb la porta esbalandrada? Així entrarà més calor.”
 Xarramac, eixida, escopia penjaments, un dia ben repicat, tres pèls al gat…
 
>> repeticions
I la figuera que tot ho veu, que tot ho amaga. Però hi ha coses que ni amb cops de destral es poden canviar ni esborrar. Pàg.31 “El pecat del safareig gran del cobert, el de la figuera, el dels sac de serradures, el de la confitura de préssec…”
Repeticions de moviments, repeticions d’objectes, donen al llibre estil i caràcter. Doten la narració d’un ritme lent, creant una atmosfera tensa, com d’espera. És aquest misteri ple de secrets que ho embolcalla tot.
“Mirava el riu.(…) Mirava el riu amb insistència… Mirava el riu, extasiat, i pregava… El riu l’absorbia.. El riu i  ell envoltats pel misteri… El riu l’ha engolit.” ,
“I la mare tornava a remenar la cassola; de dins cap a fora i de fora cap a dins.”
 En altres moments encarnen la decrepitud. “…mentre s’asseia a la cadira de boga espellifada de sota el cul.” Que repeteix cada vegada que parla de la cadira.
O els objectes, sentiments.
“el pedrís de la font”, “les rajoles dentades”, “la carta”, “la pipa”, “la porta del carreró”, “llàgrimes eixutes”,  “M’ho has pres tot”, “li deia vés-te’n!…
Tot un encert.
Que no s’acusi ningú de la meva vida
(Marguerite Yourcenar)
Dels pecats dels pares, els fills en van geperuts
(dita popular)
Ens recorda l’autora abans de començar la novel·la.
El llibre m’ha agradat, i molt. És d’aquells llibres que és llegeixen gaudint de les paraules, de la senzillesa d’estil. És un llibre ple d’amargor, de dolor, però escrit de tal manera que arriba al cor de mica en mica, a mesura que es va descabellant el fil, a mesura que se’ns fa partícips dels secrets. El pròleg ens avisa de tot el que podem trobar “malastrugança, mal averany” i sobretot “que l’enderroquin sens falta”. Amb La casa cantonera Sílvia Alcàntara, ha condensant una brillant història en un mínim espai i temps. Un bon llibre.
El mot:            esgarrinxar
esgarrinxar || 2. Esgarrapar, fregar amb les ungles.
pàg. 37 “EL sol de cap al tard s’entossudia a quedar-se, i esgarrinxava el cel que sagnava.”
Pàg. 103 “Un llampec va esgarrinxar el cel i un tro llunyà espetegava.”
La fitxa:           Sílvia Alcàntara, La casa cantonera, 2011. 1ra ed. 2011 Edicions de 1984, S.L.140 pàg.
L’enllaç:           http://escriureperpoderviure.blogspot.com/
Valoració:        QQQQQ


http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

10 thoughts on “La casa cantonera

  1. MBoschNo Gravatar

    Es nota que t’ha agradat!
    Les crítiques que n’havia llegit fins ara deixaven la novel·la bastant malament dient que Olor de colònia era molt més bona. Però llegint-ne el teu súper-post s’haurà de valorar la possibilitat de començar-la.
    De moment em quedo amb l’expressió xerrar com una mallerenga.

    Respon
  2. PilarNo Gravatar

    Haurem d’estirar els fils i començar a teixir-los, qualsevol dia.
    M’agrada especialment la metàfora de la crosta.
    Completíssim l’apunt. Com sempre.

    Respon
  3. EtrusCatNo Gravatar

    A mi “Olor de colònia” no m’havia agradat gaire, la veritat, perquè em semblava que tenia un estil massa confús.
    “La casa cantonera”, en canvi, m’ha agradat molt. Trobo que és una novel·la molt interessant, sobretot pel tema que tracta. A més, em fa l’efecte que la manera d’escriure de l’autora ha millorat molt. Per tant, jo també la recomanaria!

    Respon
  4. myselfNo Gravatar

    Jo Olor de colònia no l’he llegida. Però aquesta em va agradar molr. Trobo que l’encerta amb l’estil que escull.
    El teu post és magnífic! Has tret molt bon suc de l’obra.

    Respon
  5. Quadern de motsNo Gravatar

    MBosch, això dels gustos és molt subjectiu, i la veritat sort en tenim que no tothom ho veu tot del mateix color. Jo de les dues novel•les de l’autora prefereixo aquesta.
    Xerrar com una mallerenga, no l’havia sentit mai, jo sóc de les que xerro com una cotorra. Gràcies.

    Pilar, els fils a estirar són durs, però un ho ha de fer per refer-se.
    Com una crosta, si, el dolor fa mal i és dur de fer-lo passar. Gràcies.

    EtrusCat, a mi Olor de colònia em va agradar, coincidim, l’estil de La casa cantonera és molt millor, al meu entendre ( que és el meu gust). Gràcies

    myself, benvinguda. L’estil és brillant, si t’ha agradat segur que Olor de colònia també ho farà.
    M’agrada que t’agradi la ressenya, la veritat, no les sé fer de cap altra manera. Gràcies.

    Jordi, he recollir el mot FARDA perquè no l’havia sentit. Jo utilitzava mainada, les meves ties en deien” canalla” o “canaia”, no ho recordo bé. De tota manera recollir aquests mots i altres que deixo a la llibreta per a mi són tot un plaer. Gràcies.

    Respon
  6. Quadern de motsNo Gravatar

    Jpmerch, aquí d’un paquet molt gros en diem Fardo. Xicalla és una d’aquelles paraules que m’agraden, encara que per aquí es diu poc. Gràcies.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Top