Amb quatre mots: Brillant, excel·lent, magistral, gran… però també important i encisadora. (una mica de la nostra gran història)
Recomanat per: vaig arribar al llibre després de llegir els llibres de la seva germana bessona Lluïsa, Premi Nadal 1953.
El llibre: La vostra sang 1era ed. 2009 Barcelona. Angle Editorial, 494 pàg.
Autor: Francesca Forrellad (Sabadell, 1927)
Diu la mateixa autora “La novel·la arrenca amb Guifré, nomenat comte d’Urgell pel rei, entrant tot sol a la Seu d’Urgell per començar a governar aquelles terres dures i aïllades. Terres de frontera, pobres, castigades pels musulmans i cobejades per diverses faccions dels mateixos cristians. És l’any 870. Mentrestant, la ciutat de Barcelona viu sotmesa a la tirania cruel de Bernat de Gòtia. Quan el rei Carles el Calb es troba en perill per una sublevació, Guifré viatja a Angers, a França, i l’ajuda a imposar-se però és ferit greument. En agraïment el rei el nomena comte de Barcelona i, tot mullant els dits en la ferida de Guifré, dibuixa quatre barres en el seu escut… És la meva primera novel·la i la publico als 81 anys”
“Qui perd els orígens perd la identitat” cantava en Raimon, i som qui som gràcies a tota la gent que ha cregut en cada moment en els seu país, el nostre.
“Serem un poble diferent. Un poble intrínsec, constitutiu, que naixerà com un brot nou d’arrel antiga.” Pàg.250
Treballada al detall, i és en el detall on la novel·la brilla. Gran plasticitat en la descripció de la geografia, on cada paisatge se’ns presenta com un oli acabat de pintar, fresc, viu, intens…
“El sol cremava fort les parets altes del congost, i el riu encaixonat a baix, obrint-se pas per entre l’estretor dels roquetars, es veia inabastable. Mirat des d’allà dalt semblava un ganivet d’acer que anés tallant la fondalada.” Pàg. 56
“Guifré va deturar el cavall. (…) Boscos ubèrrims de verdor, torrents precipitant-se verticals per l’entreforc dels espadats com cues blanques. I aquell bany de frescor. I el cant de l’ocellada. I el vent. El vent de bon matí ungint-li el front amb l’olor viva de la roca, de l’aigua, del fullatge. Oh Déu, quin territori el seu!” pàg. 206
o quan descriu Montserrat,
“Aquell orbe de roca de puntetes cara el cel era com un xerrac de Déu obrint la immensitat”. pàg.404
I de la mà de l’autora descobrirem amb destresa els oficis de l’època, els de muntanya, els de ciutat, tots igual, tots importants, per tirar endavant, “per forjar vida i riquesa”.
“Fregadissos de fus i de filosa, de telers i d’agulles, de boixets i punxons. Repicar de martells. Carrisqueig de xerracs, de garlopes, i llimes. Burxinar de trepants i ribots. Soroll d’eines, olor d’adobats, escalfor de tenalles vermelles. Fum de teia d’espelma, d’ensunya. Fum de llum de tallers i d’obradors…” pàg. 152
Quina musicalitat!, quin ritme! I tot això utilitzant un llenguatge ric, riquíssim, adaptat a l’època. Per això, podem trobar-nos mots en desús –no només els que ara no utilitzem per pur desconeixement, sinó també perquè hi ha cops que allò que anomenen, actualment no existeix, o simplement ha canviat -. Al meu entendre això fa de la novel·la una narració important, el descobriment d’un llenguatge nou i antic alhora, on cada objecte, cada detall, cada gest té el seu mot particular.
“Els comensals van fer servir per primer cop aquelles eines fines per menjar. –N’haurem d’aprendre –va dir el comte Guifré- … són les llossetes, les forquetes i els llengüets!”. pàg. 392
Guifré, durant tota la novel·la, – al llarg de tot el seu regnat -, donà una importància cabdal a la paraula escrita, i aquesta, en va formar part del seu immens llegat. Es feia acompanyà sempre d’un escrivà que anava narrant les cròniques dels esdeveniments; des de les cruentes batalles, al naixements dels pobles, a la creació del cens de la població o a la confecció de noves lleis,… tot havia de quedar registrat. ”-Perquè la lletra és la memòria de la vida.”
“Mil noms i més de mil cantats amb devoció com lletanies vives d’un rosari.
Mil noms dels homes d’un país que encara no tenia nom. D’un país virtual que solament era una Marca. Però que ja tenia cor. I que tenia sobretot des d’aquella hora una columna vertebral composta de persones.” pàg.264
 |
|
Tomba del Comte Guifré I, anomenat el Pelós, fundador de la Nació Catalana, en el Monestir de Santa Maria de Ripoll.
Com es pot llegir la inscripció de sota el seu sepulcre diu així : “Aci jau Guifré I anomenat el Pelós Comte de Barcelona, Cerdanya, Urgell, Conflent, Besalú, Girona, Osona i Manresa. Fundador de la Dinastia Nacional Catalana i reconstructor de la Nostra Terra” |
La novel·la està basada en uns fets històrics, la vida d’en Guifré el Pelós, però no és un llibre d’història, per això, si hi ha fets que no encaixen en el temps, o en els relats de les cròniques de l’època – jo no ho he comprovat i tampoc en sé per descobrir-ho – més ben igual, al meu entendre ni desqualifiquen ni rebaixen la novel·la. D’aquests, el més conegut és el que fa referència a la llegenda de les quatre barres, aquí se’ns descriu el seu origen arran d’una batalla, on Guifré en surt malferit, després de salvar la vida al rei Carles el Calb.
“Guifré volia incorporar-se, i una taca de sang se li va estendre sobre el pit.
Carles el Calb va quedar immòbil
-La vostra sang.
I es va inclinar sobre Guifré.
-La vostra sang serà la vostra ensenya.
I amb un impuls genial va mullar els dits a la ferida de Guifré. Es va aixecar, es va apropar a l’escut i va marcar-li de dalt baix quatre ditades vermelles.” Pàg.196
o el fragment on ens parla de l’origen del seu sobrenom,
“Ella, amb la vista baixa, li va agafar la mà.
-Però no heu de patir senyor. Pelut només ho és l’ós, l’home és pilós.
I doncs: Guifré el Pilós.” Pàg.264
En la novel·la veiem créixer, el que ara és el nostre país, poble a poble, d’una manera que a mi se m’ha fet entranyable. Entranyable per la manera que tenen els pobles d’aparèixer, complint tots amb una funció; estratègica, comercial, cultural, emocional,… o simplement perquè recullen tot allò que la terra els hi ha donat per créixer. Detall especial és quan ens parla de Barcelona, aquí veiem com neixen i apareixen els diferents barris de l’actual ciutat.
…i mots…
Ansat, cadirat, calines, curenyes, espellidores, estiregassar, finestrada, llampadaris, llavassada, llec, llumeneres, mastega-rocs, rampellut, saltabarrancs, sondrollar, taleies, terrampers, tomballons, torcamans, trinxet, turbamulta, viadessa …i els què m’he deixat dins el llibre…
Vull donar les gràcies a la Francesca Forrellad, per haver escrit aquest llibre, per haver-me deixar dolçor després de la lectura, per fer-me mirar enrere, per integrar-me en el futur de la història, i per la valentia i la força d’escriure, ara.
I crec que avui, 11 de setembre, és un bon dia per tornar a publicar aquesta ressenya.
Tastets
Urpada cop d’urpaUrpa ungla aguda i encorbada com les de un gat o un ocell.
“Agenollat, petit i sol, sense saber, sense comprendre, sense tenir res més que les urpades dels records.” pàg.50Fregadís fregament continu, reiterat, de dues coses, que es toquen, que l’una passa lliscant sobre l’altre.
“Era de nit i els camps estaven en silenci. Només es percebia el fregadís nocturn de la naturalesa; l’aire, les fulles, els grills que no callaven…” pàg.482
Francesca Forrellad (Sabadell, 1927 – Sabadell 2013)
“Jo mateixa, tot i tenir 81 anys, no hagués pogut publicar la meva novel·la si no hagués sabut adaptar-me a les noves tecnologies i utilitzar l’ordinador.” I és que l’autora va tardar 20 any a escriure i publicar el seu primer i excel·lent llibre. Tot una proesa. Felicitats!http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari