La vostra sang

Amb quatre mots: Brillant, excel·lent, magistral, gran… però també important i encisadora. (una mica de la nostra gran història)


Recomanat per: vaig arribar al llibre després de llegir els llibres de la seva germana bessona Lluïsa, Premi Nadal 1953.

El llibre: La vostra sang 1era ed. 2009 Barcelona. Angle Editorial, 494 pàg.
Autor: Francesca Forrellad (Sabadell, 1927)
Diu la mateixa autora La novel·la arrenca amb Guifré, nomenat comte d’Urgell pel rei, entrant tot sol a la Seu d’Urgell per començar a governar aquelles terres dures i aïllades. Terres de frontera, pobres, castigades pels musulmans i cobejades per diverses faccions dels mateixos cristians. És l’any 870. Mentrestant, la ciutat de Barcelona viu sotmesa a la tirania cruel de Bernat de Gòtia. Quan el rei Carles el Calb es troba en perill per una sublevació, Guifré viatja a Angers, a França, i l’ajuda a imposar-se però és ferit greument. En agraïment el rei el nomena comte de Barcelona i, tot mullant els dits en la ferida de Guifré, dibuixa quatre barres en el seu escut… És la meva primera novel·la i la publico als 81 anys”
“Qui perd els orígens perd la identitat” cantava en Raimon, i som qui som gràcies a tota la gent que ha cregut en cada moment en els seu país, el nostre.
“Serem un poble diferent. Un poble intrínsec, constitutiu, que naixerà com un brot nou d’arrel antiga.” Pàg.250
Treballada al detall, i és en el detall on la novel·la brilla. Gran plasticitat en la descripció de la geografia, on cada paisatge se’ns presenta com un oli acabat de pintar, fresc, viu, intens…
 “El sol cremava fort les parets altes del congost, i el riu encaixonat a baix, obrint-se pas per entre l’estretor dels roquetars, es veia inabastable. Mirat des d’allà dalt semblava un ganivet d’acer que anés tallant la fondalada. Pàg. 56
 
 “Guifré va deturar el cavall. (…) Boscos ubèrrims de verdor, torrents precipitant-se verticals per l’entreforc dels espadats com cues blanques. I aquell bany de frescor. I el cant de l’ocellada. I el vent. El vent de bon matí ungint-li el front amb l’olor viva de la roca, de l’aigua, del fullatge. Oh Déu, quin territori el seu!” pàg. 206
o quan descriu Montserrat,
 “Aquell orbe de roca de puntetes cara el cel era com un xerrac de Déu obrint la immensitat”. pàg.404
I de la mà de l’autora descobrirem amb destresa els oficis de l’època, els de muntanya, els de ciutat, tots igual, tots importants, per tirar endavant, “per forjar vida i riquesa”.
 “Fregadissos de fus i de filosa, de telers i d’agulles, de boixets i punxons. Repicar de martells. Carrisqueig de xerracs, de garlopes, i llimes. Burxinar de trepants i ribots. Soroll d’eines, olor d’adobats, escalfor de tenalles vermelles. Fum de teia d’espelma, d’ensunya. Fum de llum de tallers i d’obradors…” pàg. 152
Quina musicalitat!, quin ritme! I tot això utilitzant un llenguatge ric, riquíssim, adaptat a l’època.  Per això, podem trobar-nos mots en desús –no només els que ara no utilitzem per pur desconeixement, sinó també perquè hi ha cops que allò que anomenen, actualment no existeix, o simplement ha canviat -.  Al meu entendre això fa de la novel·la una narració important, el descobriment d’un llenguatge nou i antic alhora, on cada objecte, cada detall, cada gest té el seu mot particular.
“Els comensals van fer servir per primer cop aquelles eines fines per menjar. –N’haurem d’aprendre –va dir el comte Guifré- … són les llossetes, les forquetes i els llengüets!”. pàg. 392
Guifré, durant tota la novel·la, – al llarg de tot el seu regnat -, donà una importància cabdal a la paraula escrita, i aquesta, en va formar part del seu immens llegat. Es feia acompanyà sempre d’un escrivà que anava narrant les cròniques dels esdeveniments; des de les cruentes batalles, al naixements dels pobles,  a la creació del cens de la població o a la confecció de noves lleis,… tot havia de quedar registrat. ”-Perquè la lletra és la memòria de la vida.”
 “Mil noms i més de mil cantats amb devoció com lletanies vives d’un rosari.
Mil noms dels homes d’un país que encara no tenia nom. D’un país virtual que solament era una Marca. Però que ja tenia cor. I que tenia sobretot des d’aquella hora una columna vertebral composta de persones.” pàg.264

Tomba del Comte Guifré I, anomenat el Pelós, fundador de la Nació Catalana, en el Monestir de Santa Maria de Ripoll.

Com es pot llegir la inscripció de sota el seu sepulcre diu així :
“Aci jau Guifré I anomenat el Pelós
Comte de Barcelona, Cerdanya, Urgell,
Conflent, Besalú, Girona, Osona i Manresa.
Fundador de la Dinastia Nacional Catalana
i reconstructor de la Nostra Terra”

La novel·la està basada en uns fets històrics, la vida d’en Guifré el Pelós, però no és un llibre d’història, per això, si hi ha fets que no encaixen en el temps, o en els relats de les cròniques de l’època – jo no ho he comprovat i tampoc en sé per descobrir-ho – més ben igual, al meu entendre ni desqualifiquen ni rebaixen la novel·la. D’aquests, el més conegut és el que fa referència a la llegenda de les quatre barres, aquí se’ns descriu el seu origen arran d’una batalla, on Guifré en surt malferit, després de salvar la vida al rei Carles el Calb.
 “Guifré volia incorporar-se, i una taca de sang se li va estendre sobre el pit.
Carles el Calb va quedar immòbil
-La vostra sang.
I es va inclinar sobre Guifré.
-La vostra sang serà la vostra ensenya.
I amb un impuls genial va mullar els dits a la ferida de Guifré. Es va aixecar, es va apropar a l’escut i va marcar-li de dalt baix quatre ditades vermelles.” Pàg.196
o el fragment on ens parla de l’origen del seu sobrenom,
 “Ella, amb la vista baixa, li va agafar la mà.
-Però no heu de patir senyor. Pelut només ho és l’ós, l’home és pilós.
I doncs: Guifré el Pilós.” Pàg.264
En la novel·la veiem créixer, el que ara és el nostre país, poble a poble, d’una manera que a mi se m’ha fet entranyable. Entranyable per la manera que tenen els pobles d’aparèixer, complint tots  amb una funció; estratègica, comercial, cultural, emocional,… o simplement perquè recullen tot allò que la terra els hi ha donat per créixer. Detall especial és quan ens parla de Barcelona, aquí veiem com neixen i apareixen els diferents barris de l’actual ciutat.
…i mots…
Ansat, cadirat, calines, curenyes, espellidores, estiregassar, finestrada, llampadaris, llavassada, llec, llumeneres, mastega-rocs, rampellut, saltabarrancs, sondrollar, taleies, terrampers, tomballons, torcamans, trinxet, turbamulta, viadessai els què m’he deixat dins el llibre…
Vull donar les gràcies a la Francesca Forrellad, per haver escrit aquest llibre, per haver-me deixar dolçor després de la lectura, per fer-me mirar enrere, per integrar-me en el futur de la història, i  per la valentia i la força d’escriure, ara.
I crec que avui, 11 de setembre, és un bon dia per tornar a publicar aquesta ressenya.

Tastets
Urpada cop d’urpa

Urpa ungla aguda i encorbada com les de un gat o un ocell.    
 “Agenollat, petit i sol, sense saber, sense comprendre, sense tenir res més que les urpades dels records.” pàg.50

Fregadís fregament continu, reiterat, de dues coses, que es toquen, que l’una passa lliscant sobre l’altre.
“Era de nit i els camps estaven en silenci. Només es percebia el fregadís nocturn de la naturalesa; l’aire, les fulles, els grills que no callaven…” pàg.482

Francesca Forrellad (Sabadell, 1927 – Sabadell 2013)
Francesca-Forrellad“Jo mateixa, tot i tenir 81 anys, no hagués pogut publicar la meva novel·la si no hagués sabut adaptar-me a les noves tecnologies i utilitzar l’ordinador.” I és que l’autora va tardar 20 any a escriure i publicar el seu primer i excel·lent llibre. Tot una proesa. Felicitats!
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

38 thoughts on “La vostra sang

  1. OffuscatioNo Gravatar

    Parece que la novela te ha encantado. Sin embargo, hace mucho tiempo que no me acerco a la novela histórica; es más, hay algo en las historias ambientadas en tiempos remotos que me echa un poco para tras. Creo que es solamente una cuestión de gustos personales. La reseña es muy detallada. ¡Enhorabuena! Seguro que hará las delicias de los amantes del género.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Este libro lo leí el año pasado y me maravilló. No fue sólo por su contenido, un pequeño trocito de la gestación de mí país, sino por la manera de estar escrito. La utilización de un vocabulario muy rico, riquísimo y sobre todo por utilizar palabras que hoy están completamente en desuso. Este aspecto me fascina, y recuerdo que tardé mucho tiempo ,después de su lectura, de encontrar un libro que me llenara tanto.

      Hoy es un día muy especial en Catalunya, la Diada, y por este motivo he querido volver a publicar la reseña (un poco retocada). Gracias por pasarte.

      Respon
    • OffuscatioNo Gravatar

      No conozco demasiado sobre la historia de Catalunya. Sin embargo, entiendo perfectamente esa sensación de encanto que te dejó esta lectura. A mí me pasó lo mismo cuando leí “Claraboya” de José Saramago (las expresiones olvidadas, las vistas de Lisboa…).

      Respon
  2. Mónica-serendipiaNo Gravatar

    Caram, quin llenguatge! Deixa bocabadada. Una bona recomanació per un dia com avui (bé, en realitat, per qualsevol dia però sembla que acompanya bé un dia tan senyalat per a la nostra cultura com avui). Prenc bona nota. Petons i feliç diada!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Bocabadada, encisada i meravellada estava jo mentre el llegia. Unes descripcions riquíssimes i un magnífic contingut. Espero que t’agradi si et decideixes a llegir-lo.

      Bona Diada!!!

      Respon
  3. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Pues desde luego sí que es una proeza escribir un libro a esa edad, y si encima es tan estupendo como dices, habrá que investigar un poco por si hay una versión en castellano, aunque últimamente tengo abandonada la novela histórica, pero tu entusiasmo es contagioso. Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Pues, si. El libro lo publicó a los 81 años y llevaba 20 escribiéndolo. Este aspecto, de entrada, ya merece un diez. La voluntad, la fuerza y la valentía de escribir, publicar y estar allí ya merece todo un reconocimiento.

      No hace falta que te repita lo mucho que me cautivó el libro. Creo que no está traducido y en este caso si no lees en catalán no te lo recomiendo, se te haría muy difícil de comprender por el vocabulario que utiliza. Y es precisamente éste aspecto uno de los que más me ha maravillado del libro.

      Respon
  4. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Me apasiona la novela histórica aunque confieso que a veces he metido la pata con la elección. Esta es interesantísima, un periodo tan específico. Veinte años para escribir una novela y publicarla a los 81, ¡qué mérito! Y como indicas creo que has elegido un día muy apropiado para publicar la reseña jeje. Molt bona diada i una abraçada

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      El día ha sido una buena excusa para recordar un buen libro. Y sí, mucho merito por parte de la autora, además el libro es excelente.

      La Diada, todo un éxito.

      Respon
  5. SílviaNo Gravatar

    Una bona recomanació per a la Diada! I una magnífica ressenya. A mi també em fa mandra la novel·la històrica però pel que expliques no té pèrdua. Aviam si m’hi animo!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Aquesta novel•la a mi em va suposar, més que llegir una novel•la història, el gaudir d’un vocabulari i d’unes descripcions que serveixen per adonar-se’n, encara que sigui d’una manera novel•lada i més o menys fiable, del naixement d’un poble: el meu petit i estimat país. Vaig gaudir moltíssim.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Un lèxic excel·lent el de les dues germanes.

      Viadessa, he estat buscant a la meva llibreta i tinc apuntat viadessa, el que no tinc és la pàgina on apareix (entre la 281 i la 325). També podria ser que l’hagués copiat malament 🙁

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gràcies Olga, va ser una lectura més que plaent. Vaig gaudir moltíssim del lèxic i de la història. Ja ho havia fet amb els llibres de la germana, la Lluïsa, sobretot amb “Retorn amarg”.

      Una abraçada.

      Respon
  6. BotikaNo Gravatar

    No sabia que la LLuïsa Forrellad tenia una germana escriptora, i tan valenta com sembla. La temàtica és molt apropiada per aquestes dates i molt interessant, queda apuntat a la llista.

    Respon
  7. M. RoserNo Gravatar

    Caram, em trec el barret davant la tenacitat d’aquesta autora…
    Em fa pensar que l’edat no és el més important si volem aconseguir el nostre somni, sinó les ganes i l’esforç per arribar a fer-lo realitat i poder-ne gaudir…
    Petons.

    Respon
  8. LaMirandolinaNo Gravatar

    Ostres, sembla adient per als temps que corren! I a mi que m’agrada força la novel·la històrica, cap al sac (o potser hauria de dir més aviat la cua, ja que la llista és llarga).

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top