Monasterio

Agotados tras quince horas de vuelo, dos jóvenes guatemaltecos esperan sus maletas en el aeropuerto Ben Gurión de Tel Aviv. Han llegado para asistir a la boda en Jerusalén de su hermana pequeña con un judío ortodoxo de Brooklyn. Mientras que muchos buscan en Israel una tierra prometida, el narrador de Monasterio, que se define como «judío, a veces», se sorprende descubriendo el país con un malestar creciente.

Monasterio ha estat tota una sorpresa. Una lectura que comença com un viatge intranscendent per anar al casament de la germana del protagonista, i que es converteix, des del moment que aterra a Tel- Aviv, en un viatge intimista. Una lúcida mirada al passat familiar que li serveix a l’autor per emprendre la recerca de la seva pròpia identitat en una narració feta d’anades i vingudes del pensament, entre l’Israel que ara trepitja –asfixiant, intolerant i fanàtic -, i el passat familiar. Un camí marcat per la supervivència de l’avi jueu, salvat dels camps de concentració polonesos, fins que definitivament s’instal•la a Guatemala.

Una història de jueus, sí, que Eduardo Halfon exposa de manera crítica, mostrant la intolerància religiosa i cultural del judaisme més ortodox “…ese discurso del judaismo no como religión sino como genética, sonaba igual al discurso de Hitler.” (pàg. 49). , les tenses relacions amb el món àrab, l’absurditat d’una manera de mantenir la supervivència com a poble, o la lluita emocional dels jueus supervivents del nazisme. I ho fa des de la crítica, utilitzant amb subtilesa tocs d’humor i ironia, a estones corrosiva, de gran eficàcia. La mentida és un altre element que apareix en la narració, mentida com a salvació, mentida com a hipocresia o mentida com a oblit del que no volem mostrar i que conviden al lector, sempre, a fer-ne una profunda reflexió.

“Cada persona decide cómo quiere salvarse, le dije. Si con una doctrina fundamentalista, o con una sèrie de fàbulas y alegorías (…) . Con lo que sea, con lo que más nos haga sentido, con lo que menos nos duela. Tamara me miraba más triste que nunca. Aunque la verdad es que son mentiras, le dijo. Y todos nos creemos nuestra propia mentira, le dije. Y todos nos aferramos al nombre que más nos convenga, le dije. Y todos actuamos la parte de nuestro mejor disfraz, le dije. Pero ninguno importa, le dije. Al final nadie se salva” (pàg. 120)

En un primer moment, l’estructura de Monasterio se m’ha fet estranya, aquest començar un tema com a pretext per encetar-ne un altre fent aparèixer fils argumentals, personatges i escenes en una narració que segueix la línia irregular i subjectiva del pensament del protagonista, i on el lector no tardarà a trobar-s’hi còmode. Una estructura que comença amb el viatge físic a Israel que, com a punt de partida, serveix per il•lustrar els diferents viatges –físics i emocionals- de cadascuna de les línies argumentals que l’autor enceta: l’anada al mur de les lamentacions, la visita al mar Mort, una tarda de sàbat ultra ortodox, però també un retorn a la Guatemala de fa anys amb la visió de l’enterrament de l’avi, una tarda de copes a Antigua Guatemala o la visita a Varsòvia. En una mena de repàs –i en certa manera comparació- de la manera d’enfocar la religió i la supervivència com a poble a través de les vivències de la seva família.

Una novel•la curta que ens manté atrapats gràcies a l’estil clar, directe i àgil d’una prosa subtil i quasi lírica dotada d’una elegant plasticitat. Amb un ritme correcte que s’alenteix de manera suggerent en determinades ocasions on les imatges prenen més força, tant descriptiva com simbòlica. Monasterio és una novel•la íntima, subjectiva, de la qual l’autor en forma part com a protagonista en una barreja entre la realitat i la ficció, entre l’anècdota i la profunditat, on l’autor busca distància i l’objectivitat que li cal per arribar al que realment vol, la recerca de la seva identitat. Una molt bona lectura.

 

“Ya no soy judío, le sonreí, me jubilé. (pàg. 58)

“Al final, nuestra historia es nuestro único patrimonio” (pàg. 109)