L’Antònia, una anciana, celebra l’aniversari amb el seu marit Frederic, en una casa amb jardinet a la part alta de Gràcia. Tenen una filla a Londres que aviat els farà avis, i van perdre un fill de petit. El matrimoni va treballar quaranta-dos anys en una botiga de queviures que ara porten uns àrabs. Amb poques paraules i molts gestos, tots dos fan balanç de les seves vides i es plantegen les expectatives de futur personal, familiar i col•lectiu.

quadern-de-mots-aniversari-alba-sabateAniversari ens parla bàsicament de la quotidianitat de la vida d’una parella, i ho fa al ritme pausat i fràgil de la vellesa, la de l’Antònia i en Frederic, un matrimoni que ara, des de la distància que proporciona l’edat, reviuen el seu passat a trossets. Els trossets que tornen a la memòria de l’Antònia quan la boira no li cobreix el pensament per culpa d’un incipient Alzheimer o els inicis del Parkison no atabalen massa la mà d’en Frederic.

Un relat intimista i amable que ens mostra amb una enorme tendresa la recta final d’aquest matrimoni. Una relació plena d’alts i baixos mostrats majoritàriament des del pensament, en forma de records. Com flaixos que venen i van i que embasten i omplen de singularitats una llarga convivència en parella; dels bons i els mals records, d’amor i d’infidelitat, de la feina a la botiga, de la monotonia del dia a dia, del dolor pel fill mort i l’alegria pel nét que arriba, de l’adaptació als canvis externs o de l’encaix de la vida de jubilats. On també hi ha moments per pensar en el futur més immediat, un viatge ajornat des de sempre o l’anada a Londres a visitar la filla. En un balanç un pèl agredolç d’una vida en comú que, sense dir-s’ho obertament, veuen com de mica en mica s’apaga.

Però Aniversari és també un relat de la vellesa, una etapa que també pot ser rica en matisos, en el gaudir dels detalls quotidians, en el valor sentimental dels objectes, en el significat gestos o en l’acceptació, amb recança però respecte, de les manies de l’altre. Compartir. Un relat on els silencis parlen de la mateixa manera que ho fan les mirades o el gestos. I tot, al ritme de qui no té presa però té una certa recança en adonar-se quin tram del camí està fent. 

“El Frederic i l’Antònia es van dirigir els dos cap a l’habitació per canviar-se. Anaven a poc a poc i amb molt de compte, potser perquè volien que el temps els passés tan a poc a poc per la vora que ni s’adonessin, que els passava també ben endins del cos.” (pàg. 70)

Una història que a estones pot resultar dura pel que es percep, però la dosi de tendresa que hi dóna cabuda l’Alba Sabaté fa que el realisme del relat arribi al lector neta d’aquell tipus de sentimentalisme tou, aconseguint així, una força narrativa capaç de seduir al lector que busca gaudir d’una escriptura on el ritme de l’acció no marqui les pautes del relat. La novel·la està dividida en capítols força curts, amb títols que ens indiquen què hi trobarem, amb una prosa senzilla i neta que la fan, una molt bona lectura.

Poema que encapçala el llibre.

“Som instruments d’alguna força
que ens té a les mans,
lliurant-nos l’un a l’altre,
guardant-nos l’un a l’altre

(Joan Vinyoli)

Us deixo l’enllaç de la ressenya que n’ha fet en Llorenç Capdevila, on apunta, entre altres coses el caràcter “rodoredià envellit” de la seva protagonista i on també fa esment d’aquesta ritme pausada de la narració que contrasta amb la rapidesa de la majoria de narracions actuals.

“- La vida ens supera, la vida és més forta que nosaltres. Independentment de la nostra consciència. Tot això està molt amagat.
-El cos i la consciència amagats?
No, junts, però qui guanya o qui perd la partida sempre és el cos… La consciència és un maquillatge per fer que el cos rutlli.” (pàg. 119)

 

[box style=”0″ close_btn=”true”]

El llibre: Aniversari, 2013 pàg. 263
Autor: Alba Sabaté
Premi: Premi Marian Vayreda Narrativa 2013
Editorial: Empúries Narrativa

[/box]


Comentaris

5 respostes a «Aniversari»

  1. No sabia de la seva existència abans de llegir la teva ressenya i és d’aquests tipus llibres que tenen més d’un element que fa que la seva lectura m’enganxi. El tindre en compte.

  2. Quina situació més quotidiana i realista, espero que sigui tendre com dius però no trist, perquè me l’apunto.
    Tampoc el coneixia.

    1. No Botika, no és una novel·la trista, és un relat pausat per gaudir d’uns personatges i d’una història entranyable.

  3. Elfreelang

    ara mateix estic tant fins dalt del cap de feina que malauradament tinc una llarga llista per llegir pendent ….et vaig fer cas i per reis vaig demanar el del Intente

  4. Sona molt interessant, ja desde les teves primeres linies d’explicació ja m’ha semblat interessant de llegir-ho, me l’apunto per una propera lectura 😉

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *