L’Enigma de la llibreria (2)

COMENTARI DE L’ASSUMPTA AL LLIBRE: l’ENIGMA DE LA LLIBRERIA

L’he llegit!!! L’he llegit!! L’he llegit!! :-DD

Ostres, quina gràcia em fa haver-lo llegit… un llibre així, com tu dius, d’un autor “desconegut” 😉

Tinc una germana que és Bibliotecària de cor (en realitat té dues carreres Història i Graduat Social i cap de les dues és la seva vocació… la vida a vegades és així de rara) Li encanta anar de biblioteques i trobar perles amagades i, quan llegeix algun dels seus descobriments que li agrada, me’l passa 🙂

Aquest el vaig llegir deu fer tres o quatre anys i estic totalment d’acord amb el que dius.

Encara recordo aquell entrepà de formatge (oi que era de formatge?) mig ranci que ni tan sols es pot menjar… i les seves aventures, el lloro que li maten els xinesos, o quan, per passar desapercebut canvia la roba amb un indigent… i noooo, no diré res més :-)) Però és cert que el protagonista es fa proper i simpàtic, li agafes afecte 😉

Ara bé, m’encanta que l’hagis llegit perquè volia comentar-te una cosa. Arribat a un punt, ja cap el final, de cop i volta em va donar la sensació que hi havia un detall que no lligava i no sé el què era… Com si alguna cosa que hagués passat de nit de cop diuen que ha passat de dia, o com si algú que diu que marxa cap a casa després resulta que ha dit que marxa a un altre lloc… no sé què és. Recordo que vaig tenir la sensació d’una cosa que no em quadrava… fins i tot vaig tornar enrere a veure què era el què passava i no ho vaig trobar, així que no li vaig donar importància i vaig acabar el llibre.

Després, comentant-lo amb ma germana li vaig dir que m’havia agradat molt però que, al final, havia tingut la sensació que hi havia una cosa que era contradictòria, que no m’encaixava… i, sorpresa… ella em va dir “ostres, m’ha passat el mateix”… però tampoc recordava què era.

Vas tenir tu també aquesta sensació? Alguna cosa que no podia ser… una persona que era a un lloc on no li tocava ser segons la narració, o una cosa que no quadrava, unes dates? uns papers?… És que no puc ser més precisa perquè aquí està el problema, que no vaig saber precisar què era…

En tot cas, el llibre està molt bé, jo el recomano també :-))

RESPOSTA DE QUADERN DE MOTS AL COMENTARI DE L’ASSUMPTA

Ostres Assumpta, això no és un comentari d’una ressenya és gairebé una ressenya de sensacions!!!!. M’ha agradat moooolt.

L’Onofre és el lloro, el que acaba al congelador amb un missatge clavat , pobret. El lloro és l’amic, aquell que aguantes, quasi de mala gana, però , amb l’únic que pots parlar, per això quan l’assassinen en Josep vol venjança.
L’autor com a recurs literari fa servir l’humor en tot el que fa i diu el protagonista, el marxant de faixes i sostenidors. Per mi és el gran encert de la novel·la, més enllà del misteri a descobrir on s’amaga el diari d’en Matteo Ricci.
Sí, la sensació que teniu tu i la teva germana a mi també m’ha passat. En un moment determinat el lector es pregunta i ara on són els dolents? En una primera part del llibre –quan són a Barcelona- els malfactors xinesos tenen molt males puces, assassinen un lloro i posen la por al cos a un pobre marxant (com a les pel·lícules de màfia xinesa, són violents). No entens perquè busquen un tros de paper, que els ha de portar a una llibreria, que els ha de portar a un diari antic, que els ha de fer recuperar un valuós tresor. Això ho descobrirem gairebé al final, volen recuperar el SEU tresor, el què els cardenals més cobejosos volen que el missioner el porti de l’estada a la Xina.
En Matteo Ricci, no gaire convençut de dur el tresor a Roma i després de ser robat per uns pirates portuguesos i, amb mala consciència a sobre, decideix recuperar el tresor i tornar-lo als seus propietaris, la gent amb qui tan agust havia estat a la Xina.  
Aquí, ens trobem que el cap dels pirates era català, Capità Matapolls (un altre nom que fa riure) i és de la Garrotxa, i que en realitat era Gaspar de la Plomafreda i de Pinatell fill d’un comte castellà i d’una catalana de nissaga noble. Aquest Matallops pagat per la cort de Castella es dedicava a destruir qualsevol vaixell amb pavelló italià, català aragonès o portuguès”.   En Matallops, li explica a la seva mare tots els afers del famós tresor. L’enterra prop de casa la mare, per si ella en té necessitat i l’ha de fer servir. En Matteo Ricci intenta esbrinar de la dona on és el tresor, però el secret de confessió és inviolable. Ho escriu tot en el seu diari que li envia al seu cosí Gabriel Ricci perquè si pot segueixi les investigacions. Ell vol tornar a la Xina amb la gent que sempre ha estimat. Aquí, potser si que hi ha un cert embolic entre els cosins, qui escriu o qui és qui, jo ho he llegir un parell de vegades i ara m’ho he tornat a mirar. No sé si és això al què et refereixes.
Cal destacar del llibre l’assalt a la llibreria, per part d’un matusser Josep, que es fa un esquinç al turmell,  s’entrebanca, topa amb el xinès dolent que duu una pistola …, però la llibretera que passava per allà, veu la porta oberta de la llibreria agafa una barra de ferro ( que fa servir per pujar i baixar la porta) i patam!. El malvat xinès marxa i salva al qui serà l’amor de la seva vida. Aquestes coses són divertides, encara que no siguin creïbles del tot.
El llibre es deixa llegir amb facilitat i, és que a vegades els llibres entretinguts, – tot i tenir mala premsa -, són els que ens fan passar bones estones.
Un apunt per tu i la teva germana. Ha obert una llibreria a Barcelona, Pequod Llibres, de llibres nous i de segona mà. Jo encara no hi he passat, però sembla que pot estar bé. L’apunt l’he tret del blog Diari d’un llibre vell, que sempre em sorprèn amb coses curioses relacionades amb llibres, llibreries biblioteques… tafanejar-hi és tot un plaer.
Espero que hagi resolt els dubtes, o si més no t’hagi fet recordar alguna coseta més del llibre. Sóc conscient que les meves ressenyes a vegades es deixen coses en el “tinter” i ha cops que és per no avorrir al personal amb tanta lletra i, altres, portades per un dels meus defectes. Dono per sobreentès coses que jo ja sé i, segurament, el meu interlocutor desconeix o no recorda. Intentaré corregir-ho.
Fins aviat i gràcies, m’ho he passar molt bé contestant el teu comentari.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

4 respostes a «L’Enigma de la llibreria (2)»

  1. Després de llegir el comentari de l’Assumpta i el comentari del comentari, encara tinc més interés pel llibre, però per favor, no l’estripeu més.

  2. Hola, Jpmerch, això de les lectures és molt curiós. A vegades els llibres més arraconats són en certa manera els més apreciats.

    “no l’estripeu més”???? jajaja

    Fins aviat.

  3. Eeeei, quina il·lusió i quina gràcia aquest post ;-))

    Moltes gràcies, QUADERN! 🙂

    Ai, sí, sí hehehe perdó, potser que no desvetllem més secrets del llibre o llavors ja no el voldrà llegir ningú hehehe.
    No pateixis, JPMERCH, que no direm res més, però estigues tranquil que hi ha infinitat de coses, de detalls per descobrir dins aquesta trama tan original :-))

    Si et sóc sincera, QUADERN, no recordo ben bé què podia ser allò que no em quadrava però ara, havent llegit la teva explicació penso que potser sí que fos això (ostres, l’hauré de tornar a llegir hehehe)

    Informaré a la meva germana d’aquesta nova llibreria (ella viu a Barcelona, jo a Reus) tot i que, actualment, la meva economia és patètica i per això tiro bastant de Biblioteca… el dia que em toqui una travessa buidaré una llibreria :-))

    Gràcies de nou! :-))

  4. Entre tu i l¡Assumpta ja tinc decidit que li hauré de fer un raconet a aquests llibre!

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *